2014: S'apropa l'hivern?

Winter is coming… Aquesta escarida però inquietant sentència es repeteix de forma recurrent en boca dels seus protagonistes en una les sèries televisives de major èxit dels últims anys, Game of Thrones, basada en la sèrie de novel·les de George R. R. Martin, A Song of Ice and Fire. Tant en la sèrie com en les novel·les, a mig camí entre el gènere fantàstic, l'èpica medieval i les intrigues polítiques palatines, la frase fa referència al moment dramàtic en el qual s'intueix que la fi de l'estiu donarà pas a un llarg i difícil hivern: una estació gelada de durada impredictible on escassejaran els recursos i tot es reduirà a una lluita per la supervivència. I són precisament vents gelats els que semblen intuir-se, a nivell historiogràfic, a mesura que ens apropem a l'any 2014 en motiu dels actes institucionals organitzats en commemoració dels 300 anys de la caiguda de Barcelona davant les tropes de Felip V durant la Guerra de Successió, dins d'un clima polític cada vegada més polaritzat al voltant de l'encaix -o l'absència d'aquest- entre Catalunya i Espanya.

No m'atreviria a afirmar que els últims anys hagin estat càlids per a la recerca i la divulgació històrica a Catalunya, però activitats com el simposi organitzat pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya del departament de Presidència de la Generalitat, “Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)”, anticipen un fred 2014 on el debat historiogràfic corre el risc de morir congelat a mercè d'un clima hostil. Amb un títol tan desafortunat com “Espanya contra Catalunya”, el simposi oblida dues de les màximes que acostumen a acompanyar a l'estudi de la història. D'una banda, que els esdeveniments històrics no responen a un únic fil conductor de causa-efecte; és més, podem arribar a comprendre les causes necessàries -sempre múltiples- que expliquen una determinada conseqüència, però mai les causes suficients -si ho sabéssim amb exactitud no seríem historiadors, seríem matemàtics-. I d'altra banda, que no estudiem conceptes o idees abstractes, així sense més (Espanya, Catalunya, el nacionalisme, el cristianisme, el socialisme…), sinó persones (les classes dirigents de tal lloc, els treballadors de tal fàbrica, els cristians d'una comunitat de base, els nacionalistes -d'esquerres o dretes- de tal país…), situant-les sempre en coordenades d'espai i temps, i dins de processos complexos i contradictoris. De no ser així, l'historiador es converteix en un professional que opera amb valors absoluts ordenats sempre de forma coherent, és a dir, esdevé un sacerdot.

El programa del simposi no millora el títol, amb apartats que es mouen entre simplificacions conceptuals com “La repressió militar: l'exèrcit sobre el país” (donant a entendre que aquest exèrcit no representava també interessos polítics i de classe de determinats sectors del propi país); un romanticisme nacional més propi del segle XVIII que del XXI, amb títols com “Contra l'ànima d'un poble: la repressió cultural” (si els pobles tenen ànima, el seu esperit nacional és immortal?); equiparacions superades entre llengua i identitat nacional com la sessió “Destruir la llengua, destruir la nació: la repressió lingüística” (Catalunya és una nació per tenir llengua pròpia o perquè la gent té consciència i voluntat de formar part d'una comunitat nacional?), i veritables històries de por com “El fet immigratori, factor de desnacionalització?” (apartat que, afortunadament, ja no es troba en la segona circular de l'esdeveniment).

Davant les crítiques, algunes procedents d'un altre tipus d'hivern -com és el nacionalisme espanyol més reaccionari- i unes altres que suposen una autèntica alenada d'aire càlid (com les d'historiadors com Francesc Vilanova o, en aquest mateix diari, Antonio Rivera), els organitzadors del simposi es defensen amb l'argument que l'historiador forma part d'una societat i ha de comprometre's amb ella i amb els seus problemes. Fins a aquest punt, no podria estar-hi més d'acord. Els historiadors, com qualsevol ciutadà, poden comprometre's i posicionar-se públicament davant els debats polítics, però també han de comprometre el resultat del seu treball? En altres paraules, pot haver-hi un historiador nacionalista, socialista o budista… però hauria de fer també una història nacionalista, socialista o budista?

Si el fred gelat de l'hivern cau sobre nosaltres, amb el debat congelat per les idees preconcebudes i els resultats fixats per endavant, el que succeeix veritablement és la negació del coneixement històric, de la discussió necessària per arribar a una síntesi -sempre inacabada- que superi diferents propostes interpretatives impregnant-se dels elements quantitatius i qualitatius més suggeridors de cadascuna d'elles. No podem caure en una història feta a mida, que parli per exemple del nostre Parlament com el més antic del món -tot indica que és l'Althing islandès del 930-; o una història a la recerca de màrtirs a qualsevol preu, encara que alguns tinguin tan poc per homenatjar com els germans Josep i Miquel Badia, o una història que oblidi episodis destacats simplement perquè no concorden amb el nostre relat. Tots els pobles tenen els seus mites i les seves mitges veritats que massa sovint tracten de confondre's deliberadament amb la història per justificar una visió política, legitimar un ordre de coses o reivindicar un personatge que prenem com a model. Tots els nacionalismes ho fan -veure l'excel·lent obra divulgativa d’Arsenio i Ignacio Escolar La nación inventada. Una historia diferente de Castilla- i, justament per això, el recentment desaparegut Eric Hobsbawm alertava els historiadors dels riscos que correm en manejar aquest tipus de materials en el nostre treball: “Els historiadors som al nacionalisme el que els criadors d'opi pakistanesos són als addictes a l'heroïna: Els subministrem la matèria primera per al mercat”.

En manejar materials sensibles, que són la base no solament de construccions polítiques i ideològiques, sinó de tot tipus d'emocions, els historiadors hem d'operar amb tot el rigor i certa dosi de precaució, una precaució que no ha de confondre's amb por de polemitzar i contrastar parers, sinó com a antídot contra la temeritat. En aquests moments els historiadors hauríem d'aportar a la ciutadania elements perquè el debat polític actual -i qualsevol debat en definitiva- sigui el més ric i plural possible amb les màximes eines interpretatives i els mínims prejudicis. El contrari ens deixa a tots sols amb “la nostra veritat”, “la nostra història”… En definitiva, més a prop de l'ombrívol escenari descrit pel personatge de Petyr Baelish, àlies Littlefinger, a Game of Thrones: “Saps el que és el Regne? Són les milers d'espases dels enemics d’Aegon. Una història que acordem explicar-nos una vegada i una altra, fins que oblidem que és una mentida”.

Winter is coming… Aquesta escarida però inquietant sentència es repeteix de forma recurrent en boca dels seus protagonistes en una les sèries televisives de major èxit dels últims anys, Game of Thrones, basada en la sèrie de novel·les de George R. R. Martin, A Song of Ice and Fire. Tant en la sèrie com en les novel·les, a mig camí entre el gènere fantàstic, l'èpica medieval i les intrigues polítiques palatines, la frase fa referència al moment dramàtic en el qual s'intueix que la fi de l'estiu donarà pas a un llarg i difícil hivern: una estació gelada de durada impredictible on escassejaran els recursos i tot es reduirà a una lluita per la supervivència. I són precisament vents gelats els que semblen intuir-se, a nivell historiogràfic, a mesura que ens apropem a l'any 2014 en motiu dels actes institucionals organitzats en commemoració dels 300 anys de la caiguda de Barcelona davant les tropes de Felip V durant la Guerra de Successió, dins d'un clima polític cada vegada més polaritzat al voltant de l'encaix -o l'absència d'aquest- entre Catalunya i Espanya.

No m'atreviria a afirmar que els últims anys hagin estat càlids per a la recerca i la divulgació històrica a Catalunya, però activitats com el simposi organitzat pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya del departament de Presidència de la Generalitat, “Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)”, anticipen un fred 2014 on el debat historiogràfic corre el risc de morir congelat a mercè d'un clima hostil. Amb un títol tan desafortunat com “Espanya contra Catalunya”, el simposi oblida dues de les màximes que acostumen a acompanyar a l'estudi de la història. D'una banda, que els esdeveniments històrics no responen a un únic fil conductor de causa-efecte; és més, podem arribar a comprendre les causes necessàries -sempre múltiples- que expliquen una determinada conseqüència, però mai les causes suficients -si ho sabéssim amb exactitud no seríem historiadors, seríem matemàtics-. I d'altra banda, que no estudiem conceptes o idees abstractes, així sense més (Espanya, Catalunya, el nacionalisme, el cristianisme, el socialisme…), sinó persones (les classes dirigents de tal lloc, els treballadors de tal fàbrica, els cristians d'una comunitat de base, els nacionalistes -d'esquerres o dretes- de tal país…), situant-les sempre en coordenades d'espai i temps, i dins de processos complexos i contradictoris. De no ser així, l'historiador es converteix en un professional que opera amb valors absoluts ordenats sempre de forma coherent, és a dir, esdevé un sacerdot.