De savis electors i polítics curts de gambals

Quan el dit de l’electorat assenyala la lluna constituent, els polítics curts de gambals miren el dit de la governabilitat. El cicle electoral del 2015 –municipals, autonòmiques i generals- certifica el final del bipartidisme i esperona les reformes necessàries –constitucionals, electorals, territorials...- sense excloure a ningú.

Tot fa pensar en les primeres eleccions generals (encara no democràtiques) després de la mort de Franco, celebrades el 15 de juny de 1977. El president Adolfo Suárez va llegir correctament el missatge d’uns electors enfosquit per una llei electoral (encara vigent!) que premia les forces polítiques majoritàries. En aquest sentit, la governamental UCD amb un terç dels vots aconseguia gairebé la meitat dels diputats. Suárez hauria pogut governar amb una majoria parlamentària còmoda amb l’Alianza Popular de Manuel Fraga. Tanmateix, va ensumar els aires constituents de l’electorat (encara més si es tenia en compte els 2,5 milions de joves, entre 18 i 21 anys que no vam poder votar, com tampoc els 800.000 residents a l’estranger i les tupinades que es van cuinar en molts Governs Civils, el de Lleida inclòs).

Adolfo Suárez va demanar ajut a la governabilitat (Pactes de la Moncloa) a canvi de reformes polítiques (amnistia de debò, inclosa) i convertir (ara sí, no en la convocatòria) les noves Corts en Corts constituents i que el projecte fos elaborat per una ponència parlamentària el més àmplia possible. Un afegitó més: Suárez va entendre millor que ningú el missatge de l’electorat català. La seva proposta de Mancomunitat (Consell General de Catalunya) havia estat rebutjada per les candidatures que feien bandera del restabliment de la Generalitat i que havien recollit el 80% dels vots. Suárez no va dubtar en restablir la Generalitat i facilitar el retorn de Josep Tarradellas en un gest de clara ruptura legal i ideològica amb el franquisme.

Si fan cas dels electors, els polítics haurien de convertir el Congrés dels Diputats en el centre de l’activitat política d’una legislatura constituent o reformista i, per tant, curta (dos anys)  garantitzant la governabilitat. Això sí, congelant la reforma laboral i la llei Wert. En aquest sentit, caldria que la presidència del Congrés estigués en mans d’una persona de color polític diferent de la presidència del Govern i facilitar la formació de grups parlamentaris que certifiquin alhora la fi del bipartidisme i  la plurinacionalitat de l’Estat. En la primera legislatura hi havia el Grup dels Socialistes de Catalunya i en la següent es va afegir la del Grup dels Socialistes Bascos (també navarresos, com el seu portaveu Carlos Solchaga). Negar la possibilitat de grup parlamentari a En Comú Podem, Compromís o les marees galegues, és d’una ceguesa política punyent extraordinària.

Mentre els electors assenyalen amb el seu vot la realitat plurinacional d’Espanya, els polítics curts de gambals (i la crosta dels mitjans de comunicació) parlen de frau democràtic ( i també econòmic!). Algú creu que es pot escometre una reforma constitucional menystenint (“ninguneando”) a la força catalana majoritària al Congrés dels Diputats ( i l’Ajuntament de Barcelona)? El que hauria de fer el Congrés dels Diputats és reflectir amb nitidesa i amb voluntat pedagògica la realitat plurinacional i plurillingüística espanyola. En aquest sentit, hauria de permetre que tots els diputats i diputades poguessin parlar amb la seva llengua (tot i que només calgués la traducció a l’esperanto espanyol, que és el castellà) i, d’aquesta manera, algun dia també poder fer-ho a les institucions europees.

Quan el dit de l’electorat assenyala la lluna constituent, els polítics curts de gambals miren el dit de la governabilitat. El cicle electoral del 2015 –municipals, autonòmiques i generals- certifica el final del bipartidisme i esperona les reformes necessàries –constitucionals, electorals, territorials...- sense excloure a ningú.

Tot fa pensar en les primeres eleccions generals (encara no democràtiques) després de la mort de Franco, celebrades el 15 de juny de 1977. El president Adolfo Suárez va llegir correctament el missatge d’uns electors enfosquit per una llei electoral (encara vigent!) que premia les forces polítiques majoritàries. En aquest sentit, la governamental UCD amb un terç dels vots aconseguia gairebé la meitat dels diputats. Suárez hauria pogut governar amb una majoria parlamentària còmoda amb l’Alianza Popular de Manuel Fraga. Tanmateix, va ensumar els aires constituents de l’electorat (encara més si es tenia en compte els 2,5 milions de joves, entre 18 i 21 anys que no vam poder votar, com tampoc els 800.000 residents a l’estranger i les tupinades que es van cuinar en molts Governs Civils, el de Lleida inclòs).