Tot això hem vist

Hem vist com n’és d’efímera la llibertat duradora i hem vist països sencers endinsar-se més i més en la distòpia orwelliana de la guerra permanent, que ha pres entre nosaltres cos com a war on terror.

Hem vist el rigorisme fanàtic, aberrant i ben armat, però espantat per l’educació de les nenes, sembrar l’horror a l’escola, des de l’Afganistan fins a la Nigèria de Boko Haram. 

Hem vist Kobani coventritzada. Hem suportat la cadència insuportable del cotxe bomba o l’atemptat suïcida a Bagdad, a Kabul i a Islamabad.

Hem vist Cizre, a Turquia, un país segur, reduïda a runes. Hem vist plom fos ploure sobre Gaza. Hem vist una autèntica tempesta de mort i destrucció abatre’s sobre Líbia, de Trípoli a Bengasi i de Bengasi a Trípoli. Hem vist el setge genocida sobre els yazidites de Sinjar.

Hem vist milers de mirades al·lucinades, de cossos desballestats, emergir d’entre pols al camp de Yarmouk aprofitant una breu pausa en l’hecatombe per provar d’escapar del foc.

Hem vist milers i milers de persones desesperades desplaçades, cercant refugi en altres terres.

Les hem vist amuntegar-se als passos fronterers, les hem vist tancades en camps improvisats al Líban, a Jordània, a Turquia, o a Grècia, en condicions més que precàries.

Les hem vist glaçar-se en el fred hivern balcànic, hem vist com s’arremolinaven i feien cua al ras, en perdudes estacions de tren, per provar d’obtenir un àpat calent.

Les hem vist formant columnes escortades per cavalleria i per gossos policia, en imatges que ens retrotreuen als anys trenta i quaranta del segle passat.

Les hem vist explotades i assetjades per les màfies. Hem sabut de la desaparició de milers de menors en les rutes insegures que transiten per Europa. Hem sabut, també, dels milers d’abusos, vexacions, agressions i violacions que pateixen en aquestes i altres rutes que segueixen per arribar-hi.

Les hem vist, a més, assenyalades i acusades, doblement i triplement victimitzades, perquè hem vist el fantasma de la xenofòbia i del racisme recórrer de nou Europa, i el discurs de l’odi atiar onades d’atacs incendiaris a cases de refugi a Alemanya.

Les hem vist perseguides per milícies d’extrema dreta a les fronteres de Bulgària o d’Hongria. Hem vist parlaments votant a favor de la detenció de tota persona refugiada major de catorze anys per al seu internament en camps a la frontera. 

Hem vist alçar davant seu filferro espinós i ignominioses tanques. Hem vist la seva carn oberta fins a l’os per les esmolades fulles que coronaven les nostres tanques. Hem vist com se’ls rebia amb mortífers trets de cautxú al Tarajal.

Hem vist precàries embarcacions curulles naufragar un vegada i una altra en la travessa de la Mediterrània, i aquesta mar nostra convertir-se en la més gran fossa comuna de la història. Les hem vist ofegar-se, les hem vist tornades sense vida a les nostres platges.

Hem vist la massacre de la platja de Sabratha, a Líbia, que ens parla de com les hem deshumanitzat, de com se les ha cosificat.

I la pregunta és: fins quan? Fins quan haurem de veure i saber de tot això abans de reaccionar?

Afortunadament, hem vist també l’esforç impagable de qui ho deixa tot per rescatar tantes vides com pugui, per provar de pal·liar el patiment insondable d’aquests milers i milers de persones dels nostres congèneres.

Hem vist també la dignitat insubornable de les mares gregues que interposaven els seus cossos en el pas dels neonazis que pretenien impedir l’escolarització dels infants dels refugiats, i hem vist als carrers rius de gent –no prou encara– reclamant que s’aculli les persones que cerquen refugi i que ens interpel·len.

Ens interpel·len i ens pregunten qui som. I per saber-ho caldrà aclarir també moltes de les connivències, de les conxorxes, dels interessos, de com funciona la realpolitik o la raó d’Estat que fa que, encara avui, no siguem capaços de reconèixer el que estem contribuint a fer que passi al Iemen, sense anar més lluny.

No sé si tenim la resposta sobre qui som, però hauríem de poder tenir la resposta sobre qui volem ser.