Si les grans fortunes i les grans empreses es volen estalviar impostos, tenen al seu servei tota una indústria del frau i, a més, una colla de països disposats a posar-los-ho ben fàcil. Així ho han demostrat escàndols com LuxLeaks, SwissLeaks i els Papers de Panamà, que han evidenciat amb proves el que tothom ja intuïa. Però tots aquests escàndols també han contribuït a que finalment la justícia fiscal se situï, si bé tímidament encara, al cor de l’agenda política de la Unió Europea, l’OCDE, el G20 i altres institucions supranacionals.
Al ple del Parlament Europeu d'aquesta setmana, els eurodiputats tindrem l’oportunitat d’estrènyer el cercle a les empreses multinacionals que intenten estalviar-se impostos aprofitant estructures complexes i declarant la seva activitat de la manera més opaca possible, votant una directiva a favor de la transparència. Si la proposta de la Comissió Europea tira endavant, les empreses multinacionals hauran de donar informació pública, detallada i de forma desagregada de les activitats financeres que duen a terme a tots els països on operen, també fora de la UE, incloent-hi quants treballadors tenen contractats al país, de quins actius disposen, quant facturen, i quin impostos paguen. Una informació que hauran de fer pública, i lliurar a l’agència tributària de la jurisdicció on l’empresa tingui la residència fiscal.
L’objectiu és clar: reforçar la coordinació de transmissió d’informació entre els països per frustrar l’enginyeria fiscal i, en darrer terme, evitar el frau, l’elusió i l’evasió. Per saber si una gran empresa realment paga impostos allà on hauria de fer-ho, és cabdal saber on operen les seves filials, què fan allà on operen, i quins impostos paguen. La clau, doncs, és que les diferents administracions tributàries disposin i puguin compartir informació veraç i pública de les multinacionals. Per assolir aquesta transparència i coordinació, la UE hi ha de jugar un paper central.
Tanmateix, durant la tramitació parlamentària de la directiva, s’hi han introduït alguns canvis que, si no revertim en el vot final de la setmana vinent, debilitaran la proposta. El text original de la Comissió proposava que l’obligació de transparència només s’apliqués a les empreses que facturin mes de 750 milions d’euros anuals -unes 6.000 empreses a tota la UE. Des del grup dels Verds/Aliança Lliure Europea demanàvem ampliar-ho a les empreses de més de 40 milions de facturació -per arribar a fins a 18.000 empreses-, però l’ala conservadora del Parlament Europeu -el Partit Popular Europeu, l’Aliança dels Liberals i Demòcrates, i els Conservadors i Reformistes- es va oposar a la reducció d’aquest llindar.
I encara pitjor: els grups conservadors -altre cop!- volen introduir una clàusula de salvaguarda que obre la porta a alliberar les empreses, de manera indefinida, de l’obligació de lliurar aquesta informació, quan considerin que pot ser comercialment sensible. O dit d’una altra manera, si una empresa considera que fer públics els impostos que paga -i sobretot els que ha aconseguit no pagar- pot perjudicar els seus interessos comercials, pot demanar una exempció d’aquesta directiva i no presentar la informació. I això, un any rere l’altre sense límit.
La Unió Europea no es pot permetre mostrar-se vacil·lant en la determinació necessària contra l’elusió fiscal. Cal una lluita ferma i decidida a favor del bé comú i la prosperitat compartida. Gràcies a la recaptació d’impostos, tots els que pertoquen, els governs poden proveir de més i millors serveis públics a la societat i enfortir, d’aquesta manera, la base indispensable per a una major equitat i justícia social. Per assolir aquest objectiu, la UE hi té un paper clau: forçar els estats membre a cooperar en comptes de competir en matèria fiscal, i forçar les empreses a ser transparents.
Per això aprofito aquestes línies per demanar a tots els meus col·legues de l’Estat amb qui comparteixo escó a Estrasburg i que seuen més a la dreta que jo -PP, C’s i PDCat- que es desmarquin dels seus grups i votin a favor de l’esmena socialista, que proposa que, un cop la informació ja no sigui considerada comercialment sensible, sigui publicada anualment de manera retroactiva. Sinó, aquesta directiva i tots els nostres esforços en favor de la transparència quedaran aigualits.