17-A: El valor de la majoria i les misèries d’una minoria

Just després de l’atemptat de La Rambla vaig escriure un article que vaig titular “Un atac al cor de Barcelona i de la llibertat”. Perdonin l’auto cita, però penso que és pertinent recordar-ho ara, quan han passat quatre dies de tristesa i commoció. En aquell escrit expressava una esperança, potser amb ingenuïtat, però molt sincera.

Deia: “El 11-M la societat espanyola va afrontar la barbàrie amb una gran maduresa. I amb una immensa solidaritat amb les víctimes. En aquella ocasió només una minoria, a la política i a la premsa, no van estar a l’alçada. Aquella experiència ens hauria de servir ara per centrar tota l’atenció en el que és essencial: Barcelona, España, Europa, el món lliure, ha patit un atac terrorista, un atac del fanatisme.”

Doncs ara, amb la perspectiva de les hores que han passat, podem dir ja que la societat ha estat a la altura. Ha proclamat que ‘no tenim por’ i ha mostrat i ha practicat la solidaritat amb les víctimes. Ha llançat missatges de fraternitat i contra el risc de islamofòbia i intolerància. La societat, de forma majoritària, ha avantposat el dolor a qualsevol altre sentiment. Les institucions, la policia, els serveis d’emergència i sanitaris han mostrat el seu compromís i eficàcia. Però “una minoria a la política i a la premsa” ha intentat treure redit polític de la mort. Com va passar fa ara tretze anys.

Resulta desolador veure com la historia es repeteix. Sovint amb els mateixos protagonistes. I veure com uns pocs aconsegueixen trencar, amb les seves misèries, el silenci i el recolliment de la majoria. El context és molt diferent. Aquí ja no es tracte de defensar la tesis de que ETA havia perpetrat la matança de Madrid. Aquí es tracte de situar la barbàrie que han patit Barcelona i Cambrils en el epicentre del procés polític que viu Catalunya.

La massacre, comesa en nom de l’Estat Islàmic per una cèl·lula formada per joves que han crescut entre nosaltres, es converteix així en un instrument polític. No en un motiu de reflexió col·lectiva, d’unitat front el terror, si no en una tragèdia per llençar-se a la cara, per aconseguir rèdits ideològics. O econòmics. Perquè el 11-M alguns mitjans i periodistes també van veure una ocasió per guanyar lectors o oients.

El 11-M, els principis de la majoria es van acabar imposant als comportaments profundament immorals d’una minoria, a la política i a la premsa. I ara la majoria, a Barcelona, a Catalunya i a Espanya, també ho aconseguirà. I permeti’m acabar l’article com ho feia fa quatre dies: “És un combat universal. I avui tots som Barcelona, com abans hem estat París, Londres, Brussel·les, Niça, Berlín, Bagdad, Kabul o Islamabad. Avui tots som víctimes.” Tot el demés esdevé miserable en aquests moments.

Just després de l’atemptat de La Rambla vaig escriure un article que vaig titular “Un atac al cor de Barcelona i de la llibertat”. Perdonin l’auto cita, però penso que és pertinent recordar-ho ara, quan han passat quatre dies de tristesa i commoció. En aquell escrit expressava una esperança, potser amb ingenuïtat, però molt sincera.

Deia: “El 11-M la societat espanyola va afrontar la barbàrie amb una gran maduresa. I amb una immensa solidaritat amb les víctimes. En aquella ocasió només una minoria, a la política i a la premsa, no van estar a l’alçada. Aquella experiència ens hauria de servir ara per centrar tota l’atenció en el que és essencial: Barcelona, España, Europa, el món lliure, ha patit un atac terrorista, un atac del fanatisme.”