No volíem visibilitat lèsbica? Doncs l'hem tingut, i de quina manera. En les darreres dues setmanes, les lesbianes hem estat presents en els mitjans de comunicació. Però no perquè el 26 d'abril fos el dia de la visibilitat lèsbica i s'hagi aprofitat la data per fer-se'n ressò i difondre representacions positives i empoderants del lesbianisme i de les dones lesbianes. No. Ha estat, només, arran d'un trist succés.
L'assassinat de Pilar, per part de la seva parella, Ana María, a Barcelona, ens ha fet assistir a una desfilada mediàtica d'estereotips i prejudicis contra les lesbianes: borratxes, agressives i violentes, amb mal aspecte, marginals... De l'arbre caigut tothom en fa estelles, i el tractament lesbofòbic del cas pot enfortir el posicionament neomasclista que qüestiona la violència de gènere.
Els aliats del patriarcat han vist en el cas d'assessinat una ocasió per fer sonar, a través dels seus mitjans, la idea que la violència de gènere no té gènere. Han aprofitat per reforçar els discursos que relativitzen i minimitzen la violència que exerceixen els homes contra les dones, una pandèmia mundial que resulta ser la primera causa de mort de les dones al món.
Com molt bé ha denunciat en un article l'Observatori Crític dels Mitjans Media.cat, si les persones professionals ja demostren dificultats per no mal-tractar els assassinats masclistes a les notícies, en aquest cas, encara se'ls en presenten més: l'oportunisme dels discursos neomasclistes, el desconeixement social sobre la violència intragènere i els estereotips sobre les lesbianes.
Per a nosaltres, és inevitable pensar en l'impacte que aquest tsunami demonitzador pot tenir en nenes i joves amb pocs referents positius de lesbianes públiques. A alguns/es professionals dels mitjans, sembla, però, que ni se'ls ha passat pel cap.
Com es construeix la lesbofòbia i es visibilitza (o invisibilitza) les lesbianes
Si la interseccionalitat entre les violències masclistes i el consum de substàncies −mai causal- està molt poc estudiada i hi ha pocs apropaments rigorosos al tema, així com escassos recursos per abordar-ho, davant la violència intragènere, encara n'hi ha menys. De fet, es pot dir, directament, que gens.
En aquest cas, l'alcoholisme de les dues és conegut i ha estat central en totes les notícies com a element criminalitzador i de sanció social. De fet, a diferència dels casos de violència masclista, no ha actuat com a discurs justificador i exculpatori del tipus “era un bon home però quan bevia es posava agressiu”- al que ja estem acostumades-, si no que ha estat doblement culpabilitzador; com si es tractés d'una mort anunciada perquè eren “dues borratxes” i res podia fer-se per elles.
En la mateixa línia, les informacions donades sobre el barri de la parella, que vivia en un pis de protecció oficial i que rebia ajuts socials, remarca que eren dones pobres i incorpora estereotips al sac, que reforcen els prejudicis que associen lesbianisme i marginalitat i incrementen el rebuig social cap al col·lectiu.
Lesbiana corpulenta=home i lesbiana menuda=dona.
La forma en què alguns mitjans han presentat la relació entre l'Ana Maria i la Pilar, com una relació entre una dona corpulenta i una altra de menuda, perpetua el maniqueisme lesbiana masculina dolenta i femenina bona.
En aquest cas, trobem la reiterada associació entre lesbianisme i manca de feminitat que implica maldat i, al pol oposat, la lesbiana femenina víctima, menys dolenta, però també menys lesbiana, en tant que alienada i submisa.
També influeix en l´imaginari col·lectiu, tot alimentant la idea simplista que les parelles homosexuals estan formades per una persona que fa de dona i l´altre que fa d´home. Ambdues representacions són molt perjudicials per a les dones, perquè invisibilizen la diversitat de les experiències identitàries, culturals i socials de ser lesbiana, a l'assentar la visió maniquea de masculines i femenines i perpetuar la visió de la masculinitat com a exclusiva dels barons. Transgredir-la, com fan les dones masculines, denota malaltia, amenaça i perill social.
Violència intragènere i violència de gènere
La notícia que una dona lesbiana ha assassinat la seva parella no pot ser mai més el recurs per tornar a qüestionar la violència masclista. La base de la violència de gènere és precisament el “gènere” com a sistema d'organització social que estableix una jerarquia entre homes i dones.
Aquest succés hauria de ser l'oportunitat per reflexionar i aprofundir en les característiques pròpies de la problemàtica i en els factors que s'entrecreuen quan parlem de violència en relacions sexo-afectives entre lesbianes. La violència intragènere o entre parelles del mateix gènere és una realitat que existeix, una realitat complexa i desconeguda que potser s´està visibilitzant a mesura que es van visibilitzant les relacions sexo-afectives diverses.
Per tant, aquest fet hauria de fer-nos reflexionar sobre les especificitats d'aquest tipus de violència i de com ens podem dotar d'eines per a prevenir-la. Per explicar i intervenir en aquest fenomen podem trobar punts en comú amb la violència masclista en la parella (la que exerceix l´home contra la dona); totes les persones hem estat socialitzades en el patriarcat, hem begut dels mites de l´amor romàntic i com a model hem tingut, majoritàriament, les relacions monògames heterosexuals i, a més, les conseqüències de la persona que rep la violència són molt similars.
El repte està en poder trobar les especificitats i en aprofitar el moment per articular aliances i reivindicacions, posar el focus en la manca d'espais d'atenció i acompanyament especialitzat per les persones LGTBI i demanar a les institucions els recursos i instruments necessaris per l´abordatge específic de la violència intragènere, mai per tornar a culpabilitzar les dones, contribuir a incrementar els estereotips cap a les lesbianes o retrocedir en els drets que, des dels feminismes, hem aconseguit.
La maquinària del patriarcat demostra una gran capacitat adaptativa. Les persones i institucions compromeses amb l'equitat no podem quedar enrere, ni en paraules per rebatre-la ni en recursos per cultivar respostes efectives a les violències amb què se'ns presenta.