Jordi Évole, 'enfant terrible' del periodisme

Originàriament, l’expressió francesa enfant terrible es referia a aquells nens, particularment ingenus, que feien preguntes compromeses als adults. Amb el pas del temps, la cita serveix per descriure aquelles persones d’opinions heterodoxes i innovadores. Jordi Évole (1974) beu de les dues fonts: conserva la ingenuïtat justa del nen que compromet els adults amb les seves preguntes innocents i la seva actitud professional trenca motlles.

A mig camí entre Mariano José de Larra i David Frost, Évole ha conreat amb destresa un combinat explosiu: el del rigor i la fina ironia. Ell sap trobar la dosi exacte perquè els ingredients no es facin mal: va començar fent humor assaonat amb a una mica de periodisme, i ara fa periodisme amb una polsada d’humor. La mescla va ser i és vàlida. Sense el seu alter ego, el follonero, Évole no seria avui un referent periodístic, i Évole ho sap.

Els seus orígens periodístics cal buscar-los en el món de l’esport. Allà, en el Carrusel Catalunya de Ràdio Barcelona, és on descobreix el que volia ser de gran. Però el bateig televisiu va ser en una petita televisió local, Viladecans Televisió. Expliquen els seus mentors, amb paternal orgull, que el jove Évole ja apuntava maneres tot just acabat de sortir de la facultat. A partir d’aquí, treballa a informatius de Telecinco i de la cadena SER. El tomb que l’ha de dur al moment actual el comença a fer quan fitxa per El Terrat com a guionista de La Cosa Nostra, programa que Andreu Buenafuente presentava a TV3. D’aquell temps neix ‘el follonero’ i d’aquells pols vénen aquests fangs.

El traspàs del còmic que també feia periodisme al Periodista amb bon humor no és d’un dia per l’altre; es fa com la bona escudella, a foc lent. No hi ha constància del dia i l’hora en què el còmic de Salvados passa el relleu al periodista de Salvados; és un canvi gradual i no sobtat això, quasi fet de puntetes, que potser ni el mateix Évole viu amb plena consciència. La crisi que sacsejava i sacseja el país demandava i demanda un periodisme crític, valent, pedagògic, sincer, que Évole i seu equip (extraordinari) van saber captar.

Tornant al principi i als principis, la clau de l’èxit del periodista Évole ha estat i és la ingenuïtat de l’enfant terrible -s’entengui ingenu com a candorós i, per tant, sincer. Volgudament, el periodista s’allunya de l’entrevista agressiva, també de l’estil autocomplaent i narcisista tan estilat en segons quins periodismes espanyols, i s’apropa al que preguntaria el ciutadà del carrer. L’èxit, ja s’ha vist: l’entrevistat se sent abduït en l’atmosfera evoliana i acaba dient el que pensa. Si Jesús Quintero despulla els convidats a cops de silenci, Évole ho fa amb intel·ligent ingenuïtat.

El periodisme quixotesc que practica Évole no està exempt de risc. Diu el mestre Gabriel García Márquez que “l’ètica ha d’acompanyar sempre al periodisme, com el brunzit al borinot”. L’èxit d’Évole li comporta enemics, a fe de Déu! No són pocs els qui el voldrien veure relliscar i no seran poques les peles de plàtan que haurà de sortejar. El millor aliat per vèncer les servituds del triomf no és un altre que el receptat per l’escriptor colombià: l’ètica. I és aquí on s’agafa el periodista cornellanenc per no perdre el nord. I mentre no el perdi, estem salvats.

Originàriament, l’expressió francesa enfant terrible es referia a aquells nens, particularment ingenus, que feien preguntes compromeses als adults. Amb el pas del temps, la cita serveix per descriure aquelles persones d’opinions heterodoxes i innovadores. Jordi Évole (1974) beu de les dues fonts: conserva la ingenuïtat justa del nen que compromet els adults amb les seves preguntes innocents i la seva actitud professional trenca motlles.