Luis Enrique, el geni imperfecte

En una sola temporada ha estat capaç de tot i de més: il·lusionar, fer dubtar, malfiar, decebre, enfadar, renyir amb el Messi, amb la directiva, tornar a il·lusionar, fer somiar, meravellar, abraçar-se amb el Messi... Ell no s’ha mogut de lloc, ha estat el temut entorn del Barça, que és bellugadís de mena, propens al ball de sant Vito, de forfollar fàcil, qui no ha parat d’anar amunt i avall de la crítica a l’elogi... Impertèrrit, com qui sent ploure, Luis Enrique (1970) s’ha mantingut fidel a la seva filosofia i, després de sembrar enmig de la tempesta, recull ara, ja amb la calma, els fruits esperats. Ara ja és un heroi. Aquí és fàcil passar de dimoni a sant sense necessitat de beatificació.

Més geni de caràcter que de divinitat sobrenatural, l’asturià ha tornat a repetir allò que ja va fer com a jugador: ser ell, no canviar, i guanyar-se la gent a foc lent, a cop de feina i autenticitat. Així, allunyat de la divinitat, sent una persona normal i corrent, amb defectes i virtuts, Luis Enrique s’ha tornat a guanyar el selectiu cor culer. Si abans va saber fer-se perdonar pel seu passat madridista, ara ha aconseguit sobreviure i marcar estil propi després del cicle Guardiola, un repte, sinó impossible, gens fàcil.

Quan era jugador ja era versàtil, va acabar jugant en quasi totes les posicions de camp, tret de porter i defensa central. Tres clubs han marcat la seva carrera com a professional del futbol: l’Sporting de Gijón, on va debutar a Primera Divisió, el Reial Madrid, on va créixer, i el FC Barcelona, on es va retirar. Com que va destacar ben aviat en el club de la seva terra, el Madrid va decidir fitxar-lo. El seu periple merengue és ple de llums i ombres, però al final van pesar més les segones i va fitxar pel FC Barcelona, on va encaixar des del primer moment i fins a la seva retirada. També va ser al Barça on va començar a entrenar, substituint Guardiola al filial. D’allà faria el salt a la Roma, després al Celta, i de nou al Barça, on en la seva primera temporada ha fet el segon triplet de la història del Barça: Champions, lliga i copa.

Gat vell, l’asturià ha escenificat en la recta final de la temporada el desfullar de la margarida del seu futur, deixant-se estimar. Enfrontat a la directiva pel cessament d’Andoni Zubizarreta, amic i director esportiu que el va fitxar, finalment ha triat però continuar al Barça, ampliant, fins i tot, el seu contracte.

Amant del surf i de les maratons, Lucho ha sabut de moment mantenir l’equilibri en un mar, el del Barça, sempre d’aigües agitades, i conservar sense defallir una resistència que uns quants han posat a prova al llarg d’una temporada que bé està perquè bé acaba.

En una sola temporada ha estat capaç de tot i de més: il·lusionar, fer dubtar, malfiar, decebre, enfadar, renyir amb el Messi, amb la directiva, tornar a il·lusionar, fer somiar, meravellar, abraçar-se amb el Messi... Ell no s’ha mogut de lloc, ha estat el temut entorn del Barça, que és bellugadís de mena, propens al ball de sant Vito, de forfollar fàcil, qui no ha parat d’anar amunt i avall de la crítica a l’elogi... Impertèrrit, com qui sent ploure, Luis Enrique (1970) s’ha mantingut fidel a la seva filosofia i, després de sembrar enmig de la tempesta, recull ara, ja amb la calma, els fruits esperats. Ara ja és un heroi. Aquí és fàcil passar de dimoni a sant sense necessitat de beatificació.