Pasqual Maragall, un polític inoblidable

Ha estat moltes coses i per unes quantes passarà a la història, però per sobre de totes elles se li situa l’alcaldia de Barcelona. Ara que els nous alcaldes balbucegen els seus primers discursos, fa bo recordar un dels que diuen que va ser el més gran: Pasqual Maragall (1941). Pels espais que ara trepitja Ada Colau i fa poc ho feia Xavier Trias, abans lliscava amb perícia el tercer dels vuit germans Maragall. Un barceloní de raça que el 1965, amb 24 anys, va ingressar com a economista al gabinet tècnic de l’Ajuntament de Barcelona i que, encadenant distintes i més responsabilitats, ja no abandonaria la casa de la vila barcelonesa fins l’any 1997 quan, llavors ja amb 56 anys, deixava l’alcaldia de la capital catalana. En aquests 32 anys van passar una pila de coses que van marcar la biografia del polític i la de la mateixa ciutat.

Maragall és nét del poeta Joan Maragall. Això, com ell mateix ha reconegut en més d’una ocasió, marca molt. El seu historial polític arrenca amb la militància activa en el Front Obrer de Catalunya (FOC), federat amb el moviment antifranquista d’esquerres Frente de Liberación Popular (FLP). El 1974 va impulsar Convergència Socialista de Catalunya, un dels grups fundacionals del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), on va crear la Federació de Barcelona. En l’àmbit acadèmic, va cursar a la Universitat de Barcelona les carreres de Dret i Econòmiques, i ha estat professor universitari.

El seu periple polític és prou conegut i notori: va rellevar Narcís Serra com alcalde de Barcelona l’any 1982. Deu anys després, va posar Barcelona al mapa del món transformant-la gràcies a l’impuls dels Jocs Olímpics de 1992. El 1997 Pasqual Maragall va donar per acabada l’etapa d’alcalde i va recuperar la docència universitària a Roma i a Nova York. El 1998 va retornar a la política activa i el 1999 fou candidat del PSC-Ciutadans pel Canvi a la presidència de la Generalitat. Va ser president de la Generalitat de Catalunya de 2003 a 2006. Sota el seu mandat es va aprovar en referèndum el nou Estatut d'Autonomia de Catalunya el 18 de juny de 2006. No són pocs els qui veuen en aquell gest i en la posterior oposició que va generar en el conjunt d’Espanya, l’espoleta que va fer explotar l’actual procés independentista que viu el país.

El 20 d’octubre de 2007 Pasqual Maragall va anunciar en una roda de premsa a l’Hospital de Sant Pau que pateix un principi d’Alzheimer. En el mateix acte va afirmar que dedicaria tots els seus esforços a combatre la malaltia. A l’abril de 2008 es va presentar la Fundació Pasqual Maragall per a la Recerca sobre l’Alzheimer.

Va ser just quan, acompanyat de la seva esposa, Diana Garrigosa, anunciava la malaltia que l’ha acabat apartant de la vida pública, que Maragall va pronunciar una frase que resumeix amb prou encert la seva vida: “Vam fer els jocs olímpics, vam aprovar i ratificar l’Estatut i ara anirem a per l’Alzheimer”. Maragall passa a la història de la política com un lluitador, incapaç de deixar de batallar per grans i/o aparentment impossibles que fossin els somnis marcats. També haurà estat un polític singular, el de les ‘maragallades’, que al principi resultaven incòmodes i al final han acabat entranyables. D’aquelles idees aparentment esbojarrades, d’aquells suposats deliris, d’aquell fer espontani, n’han sortit grans obres i un polític referent.

La seva Barcelona i la seva Catalunya continuen encarant nous i majúsculs reptes, però l’Alzheimer ens priva de saber què en pensa i com ho veu el nét del poeta que, com aquella oda infinita, “refila en la eternitat”...