Des de qualsevol present sorgeix la temptació d'imaginar-se en un gran final de cicle, on tot el passat va ser millor, o, si un es veu optimista, en el principi d'un altre, amb el millor encara per arribar. Només cal un atzar del calendari per reforçar la il.lusió. Passa amb els aniversaris, els caps d’any, unes eleccions polítiques o una crisi espectacular, com la que ara travessa Europa i encara pitjor Espanya. Potser el canvi social s'acceleri, i cada suposat fi o principi d'etapa perdi dramatisme. En qualsevol cas, destaca la tossuda persistència d'algunes debilitats espanyoles, sobretot aquelles en què les polítiques públiques es mostren una i altra vegada incapaces de corregir els excessos del mercat, tal i com passa amb els mals endèmics de la desocupació, els baixos salaris o l'accés a l’habitatge.
És veritat que la societat i l'economia espanyoles han evolucionat radicalment des de la transició a la democràcia, fins i tot abans, beneficiant-se de manera més o menys directa del ressorgiment europeu després de la segona guerra mundial. Tanmateix, durant tots aquests anys, la meitat de la població no s'ha vist deslliurada de l'amenaça de la desocupació, els baixos salaris i les seves caresties vitals. Una de les més visibles ha estat la dificultat d'accedir a un habitatge i la mala qualitat de molts dels habitatges construïts en successives onades de blocs d'extraradi.
Tant l'atur i els baixos salaris com els barris amuntegats semblaven transmetre un mateix missatge, més o menys explícit: aquest és un país on sobra gairebé la meitat de la gent. Per descomptat, aquesta realitat, a més d'altres coses, conté tot un arsenal disciplinari.
Va ser així des dels primers intents desarrollistas dels anys 50, quan, a diferència d'altres països europeus, la industrialització espanyola es mostrava insuficient per absorbir les noves generacions. Segurament aquesta industrialització tardana i insuficient comparteix les arrels de problemes que arriben fins a l'actualitat. Després, els cicles de creixement, l'últim alimentat pels baixos interessos de l'euro, prometien un enlairament definitiu d'aquest trist passat, però després d'anys de miratge, torna la desocupació per sobre del 25%, i s'intensifiquen els baixos salaris i la precarietat . A més, com que la il.lusió ha estat més llarga i entabanadora, a diferència dels col.lapses anteriors, el present suposa un salt d'escala en els sofriments, ja que a generació rere generació de joventuts perdudes darrere dels “pisets”, s'afegeixen les tragèdies dels desnonaments o els endeutaments biogràfics que assoleixen un grau de submissió gairebé feudal.
Que aquest enquistament laboral i el problema de l'habitatge coincideixin amb l'espectacular evolució política i social del país en les últimes dècades, suggereix que Espanya ha portat, almenys des de la transició política, una doble vida, en universos paral.lels bastant contradictoris. D'una banda, i amb la mirada posada a Europa, va haver-hi un desenvolupament ambiciós dels drets de ciutadania que ha estat darrere, i per ordre cronològic, de l'extensió de l'accés a educació superior i a la sanitat, d’una gran obertura a la diversitat de valors (models de família, sexualitat), de la incorporació massiva de les dones a l'ocupació i de la relativament civilitzada recepció de 5 milions d'immigrants. D'altra banda, però, persistia la desoladora realitat laboral, que ni tan sols en els millors anys de la bombolla aconseguia allunyar la desocupació del 10%, ni evitava que una majoria d'espanyols veiés els seus salaris estancats, o que fins i tot baixessin per a molts, tot i els grans i sostinguts excedents empresarials. Tot això agreujat pel lideratge europeu quant a increments anuals del preu de l'habitatge (període 1980-2006), que ha exigit de molts col.lectius un esforç en el lloguer o la compra d'habitatge sense parangó entre els veïns europeus.
Ja en els anys “bons” o menys dolents, segons per a qui, els tres grans avenços esmentats -arribada en massa a la universitat, participació laboral femenina i obertura de fronteres- eren mal digerits pel mercat laboral, fet que accentuava velles tensions i en creava de noves. Es va multiplicar l'oferta de treballadors reals i en potència, amb clars efectes d'exèrcit de reserva, mentre que la demanda d'ocupació seguia patint els seus mals tradicionals: escassa la de qualitat i, l'altra, habituada a la precarietat. Una precarietat que ja porten més d'una dècada patint joves, dones i immigrants. Recordem que el terme “mileurista” es popularitza el 2005, quan bona part de la nostra classe política mirava Itàlia i gairebé França amb cert desdeny, encara que la meitat dels espanyols cobrés menys de 1.000 €, força per sota del salari mínim francès.
En aquest ambient tan vulnerable, va arribar la crisi, les seves retallades i l'ús de l'austeritat com a excusa per reforçar les tendències cap a la privatització en sanitat, una polarització creixent entre l'educació pública i la concertada i un abús sistemàtic dels grups febles del mercat laboral que tenen molt difícil traduir el seu nombre en pes polític.
Així, a la històrica esperança democràtica que l'empenta igualitària de les esferes pública i política arribi al mercat laboral i a necessitats bàsiques com l'habitatge, s'oposa la por de la inèrcia contrària, que la desigualtat creixent en l'econòmic adquireixi més i més presència a les altres àrees socials. La recrudescència de la crisi pot aproximar aquesta doble vida en el sentit invers del que molts desitjaríem. Escoles de rics, mig rics, mig pobres i pobres del tot, una cosa semblant amb els hospitals, i els rics vivint cada vegada més lluny dels pobres. Moltes senyores de la neteja cada vegada passen més hores en els autobusos que les transporten entre els seus domicilis i els seus llocs de treball.
Òbviament, les solucions a aquests problemes, començant per la seva mera comprensió, no són gens senzilles, ja que combinen des de factors transnacionals a altres de caràcter històric, passant per complicats entramats institucionals, molt difícils d'avaluar. Un desafiament que segur va més enllà de les capacitats cognitives dels actors i dels governs que fan front a aquests problemes, cosa que disculpa part de la seva impotència. Però res no explica dels excessos d'eufòria, autocomplaença i manca d'audàcia mostrats per governs de diferent color durant els últims 15, 20, 30 o més anys. Per què, després de gairebé 40 anys de democràcia, molts grups propers al poder, des de banquers a controladors aeris, continuen tenint privilegis molt per sobre dels seus col.legues europeus, mentre que recol.lectors agrícoles, educadores infantils o caixeres de supermercat cobren la meitat que les seves veïnes franceses? Per què un país amb una de les menors densitats de població d'Europa, i després de tres booms de la construcció, segueix tenint molts dels barris més amuntegats i de pitjor relació qualitat-preu? Com qualificar les polítiques d'habitatge de la democràcia, quan alguns dels espais cobejats avui a Barcelona o Madrid són carrers d'habitatges obrers de principis del S. XX? Per què durant 15 anys de creixement acumulat, i malgrat tenir la meitat de la població per sota del mileurisme, s'ha fet tan poc per pujar el salari mínim?
Si no acceptem descartar la meitat de la població per mandrosa o maldestre, fins al punt de merèixer les seves penúries actuals, o fins i tot pitjors, necessitem de veritat uns quants perquès. Mentrestant, resta el consol que per afrontar aquesta crisi no es torni a pervertir la política d'habitatge per utilitzar-la de motor econòmic, tal com va passar als 50, 80 i 90. Amb el parc d'habitatges per habitant més alt d'Europa, molts d'ells buits, potser puguem dirigir les nostres energies amb més imaginació. Per finalitzar, un avís: compte amb les iniciatives disfressades de rehabilitació que està considerant el Govern, i una proposta: per evitar ser mercats captius dels agents responsables de les bombolles, i amb els terrenys lliures que ofereix l'extensió del país, pot haver espai per a iniciatives d'autoconstrucció com, per exemple, els reeixits programes de “habitatges incrementals” de Llatinoamèrica?