L'explosió en cru del drama humà provocat per la crisi de les subprime en versió espanyola ja ha 'contaminat' la campanya electoral de Catalunya. Els futuribles i les idees abstractes han deixat pas per un dia a la descarnada visió dels estralls de la Gran Recessió, que no distingeix entre regions, nacionalitats i estats propis. Ara és l'estat d'emergència social que demana la veu, en vigílies del pas de l'equador de la campanya i de la segona vaga general contra el desmantellament de l'Estat protector.
Artur Mas no ha tingut cap inconvenient en suggerir que en una Catalunya sobirana no es produirien els desnonaments que han provocat els primers suïcidis entre la legió de llars damnificades per les 'hipoteques-escombraria' made in Spain. El president-candidat es recolzava en una proposta aprovada pel Parlament -a iniciativa de l'oposició- a favor de la dació de pagament. Mas també ha cregut necessari explicar que els agents dels Mossos d'Esquadra que han intervingut sense contemplacions en algun dels múltiples “llançaments” executats a Catalunya no podien anar -aquest cop no- contra les lleis de l'Estat, en actuar com a policia judicial .
Polítics i banquers, a l'uníson
Els dos grans partits 'd'Estat', que es juguen molt en les eleccions catalanes, han tingut una reacció no menys edificant i s'han afanyat a improvisar fórmules per frenar la temible espiral de morts, després d'haver rebutjat a cor la dació en pagament per protegir els bancs. Aquests pobrets bancs i caixes en estat de coma després del fenomenal afartament del totxo que ha portat el país a la ruïna, alguns d'ells amb aires filantròpics i seu a Catalunya.
La banca no podia ser menys i vetlla igualment per la seva ben guanyada reputació. Així, els grans patrons de les finances han tingut l’encomiable gest de concedir una moratòria per als casos d’“extrema necessitat”, davant el risc que esclati definitivament la colossal bombolla de descontentament social que creix al país. Potser la imminència de la vaga general ha animat al poder polític i econòmic a intentar desactivar un dels fronts més vergonyosos de la crisi social, il.lustrat amb xifres d'escarni: 350.000 desnonaments en quatre anys en un país amb 800.000 habitatges nous buits.
Fins i tot els jutges han reaccionat de sobte en una iniciativa sense precedents per aixecar un dic de contenció davant l'inquietant recrudescència de la fractura social. “Els jutges no som 'cobradors del frac'”, afirmen segons la gràfica expressió utilitzada dies enrere a Barcelona pel jutge degà de Bilbao, Alfonso González-Guija. Acostumats a la indesxifrable prosa judicial, el pronunciament col.legiat dels magistrats amb comandament en plaça en tots els territoris de l'Estat és molt més que una novetat: és un símptoma.
No és de sorprendre que The New York Times hagi dedicat de nou la seva primera pàgina a la dramàtica situació de la quarta economia de la zona euro, aquesta vegada amb l'atenció posada en la deriva tràgica dels desnonaments amb esquela inclosa. A diferència de la premsa local, esclavitzada per les urgències d'allò efímer i les convencions o tripijocs del seu entorn, les portades del NYT són una radiografia del planeta en temps real, capaç de detectar els problemes més amenaçadors, les injustícies més sagnants i les situacions d'opressió real. La premsa internacional de referència és molt útil per exercitar-se en el discerniment i la distància en el judici de les coses.
El basar electoral
Treure el cap en aquests temps a la vitrina mediàtico-política de Catalunya i d'Espanya en general provoca un vertigen similar al que genera l'aparador d'un magatzem de tot a cent en versió xinesa de macro-basar. L'acumulació i exuberància de banderes, emblemes i tota mena de símbols aclapara la vista i posa a prova el patriotisme mes entusiasta. El fenomenal malbaratament va des de la austera senyera oficial quadribarrada a les dues estelades de signe secessionista, la bandera espanyola amb o sense escut oficial, algunes republicanes i, per descomptat, les inevitables ensenyes del Barça i el Reial Madrid.
Al màrqueting purament comercial provocat per l'ebullició del fenomen sobiranista a Catalunya s’hi suma l'exhibició de cartells i espots propagandístics de les forces polítiques, carregats de grandiloqüència i simplisme fins a extrems inaudits. Reina una mena d'hipnosi col.lectiva al voltant d'una “il.lusió”, abraçada per uns i denigrada per altres, però inaprehensible per a tots dos ara per ara.
Artur Mas, l'il.lusionista
Alguna cosa de màgia hi ha d'haver en unes eleccions on el governant sortint apareix per endavant com a segur guanyador -detalls a part- malgrat el terrible llast de la crisi i les retallades socials. La figura omnipresent d'Artur Mas adquireix així perfils d’il.lusionista i fins d'alquimista, a jutjar pel seu domini de les emocions, d'una banda, i les tècniques i les arts més diverses, per un altre.
Així, en plena hecatombe econòmica i social, quan els problemes ja arriben a dimensions estrictament vitals, el president-candidat ni tan sols parpelleja en revelar l'enigma de la pedra filosofal: “Nosaltres tenim una diferència: al costat dels problemes tenim un projecte que desperta la il.lusió de molta gent”. Inapel.lable.
Altressí. En plena sacsejada de l'euro, que amenaça amb dinamitar el projecte europeu i provocar un cataclisme a escala mundial, Mas insisteix que cal “desdramatitzar el debat” i al.lega que si a Estats Units hi ha 300 milions d'habitants en 50 estats -potser 51 molt aviat, afegeix-, per què la Unió Europea, que compta amb 500 milions, n’hauria de tenir únicament 27? Deu n’hi do!
El president-candidat, que somia amb una difusa Catalunya neo-carolíngia com a recanvi de la vella Catalunya hispànica, sosté que les fronteres són coses del passat i que en una Europa integrada amb comandament plenipotenciari a Brussel.les “el nombre d'Estats és el de menys” . Tot això dit davant l'auditori reunit al congrés anual de l'Institut de l'Empresa Familiar sona si més no atrevit.
Amb aquests i altres elements de campanya, que de fet dura ja dos mesos, la incògnita sobre la pertinència i els presumptes beneficis de la independència de Catalunya en l'escenari actual segueix viva, al marge de la legítima “il.lusió d'un [sector del] poble” o la no menys legítima desconfiança o discrepància dels que suposadament també hi formen part. Ara per ara, l'equació depressió + secessió és igual a X. Un enigma.