“Tant de bo sigui l'última manifestació de la Diada, però si cal seguirem venint”

“Cada any els diem que és l’últim any” explica Josep Trepant, i dirigeix la mirada cap al seu fill, en Pere, que ha trobat un racó on seure i passar l’estona pintant la part de darrere de la seva cartolina en forma de punt, abans que tingui lloc l’acció de la manifestació independentista convocada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural enmig d’un passeig de Sant Joan i un passeig de Lluís Companys plens de gom a gom. Enguany, la resposta d’en Pere al seu pare ha estat: “Això ja m’ho havies dit l’any passat”.

Trepant espera que aquesta sigui l'última manifestació massiva: “Si fos per mi, això ho haguéssim enllestit fa uns anys, però hi ha gent que vol provar-ho tot”, assegura. I denuncia que les mobilitzacions no són la fórmula ideal per avaluar el suport al procés d'independència: “L'única forma de comptar-nos no hauria de ser amb manifestacions, sinó votant”, afirma. Però creu que cadascú té els seus ritmes. Avui s'ha trobat amb nou companys més de Barcelona per assistir a la mobilització. Un d'ells, en Jordi Nadal, qui també considera que “el problema és aquesta diversitat de ritmes i que tot plegat acabi confluint en una cosa positiva i de futur”.

Barcelona, la darrera en agafar el relleu de les altres quatre ciutats, ha esperat el seu torn embolcallada de xafogor humana, climàtica i tèxtil en un acte que s'ha dut a terme amb “l'ai al cor”, traient ferro al fet que l'estrenada descentralització pugui esbiaixar les lectures sobre el suport a aquesta multitudinària manifestació repartida en fins a cinc punts diferents. I és que a les 17:14h les campanes de la Seu Vella de Lleida han anunciat l'inici de l'acció que ha pres el relleu a Berga, Salt, Tarragona i, finalment, a la capital per demanar una República Catalana, una denominació que, enguany més que mai, vol interpel·lar el nombre més gran possible d'actors polítics i socials per a culminar “ràpid i bé” –tal com s'hi havia referit Jordi Sànchez, president de l'ANC– un procés que, tanmateix, té un relat en disputa.

“Ens agradaria que fos l'última, però si hem d'anar a una pròxima, hi anirem”, diu Àngela Biscarri, del barri barceloní d'Horta. Josep Felip Manzano, que l'acompanya, confia que aquesta sigui la darrera mobilització: “Si el president Puigdemont diu que això ja està, és que s'ha acabat!”. Manzano reflexiona que els sembla bé qualsevol força política que possibiliti la desconnexió política amb Espanya, que confia “fins i tot en la CUP, que ja és confiar”, diu en relació a les seves diferències amb els anticapitalistes.

Després del manifest llegit pel cineasta independent i Creu de Sant Jordi Pere Portabella, l'inici d'una cançó marcava l'hora d'aixecar els punts de cartolina que l'organització havia repartit prèviament als assistents per simular el batec d'un cor. L'acció va anar precedida d'algunes falses alarmes per part dels manifestants que, atapeïts, provaven de sentir les indicacions dels altaveus. Seguidament, un coet enlairat simultàniament a les cinc ciutats escollides indicava l'inici de la mobilització conjunta. De nou, el batec de les artèries catalanes seleccionades per a una nova demostració de força: el cinquè capítol d'un cicle polític que es va iniciar el 2012 i que, de moment, encara no ha anunciat la darrera emissió.

Ariadna Isern, del Secretariat Nacional de l'ANC, explica que “el missatge és clar indiferentment de si hi ha actor a l'altra banda”, i considera que la unilateralitat serà l'única via per aconseguir que els ciutadans de Catalunya exerceixin el seu dret a l'autodeterminació: “És viure en el món del 'tutifruti' pensar que hi haurà una via democràtica per poder votar”, reflexiona Isern, qui creu que el fet d'escollir una fórmula descentralitzada és un deute amb els diferents territoris catalans; visió que comparteix Clara Dachs, regidora de la CUP a La Garriga: “Catalunya som tots els pobles que la formen, no només Barcelona o les capitals”. I remarca també una necessària unilateralitat: “Les relacions amb les estructures d'estat espanyoles s'han de deixar de tenir i començar a crear les nostres”, argumenta. Si això es produís, Miriam Gabusi creu que Catalunya podria esdevenir un “bon model per al món”. I és que Gabusi, que ve cada any des de l'Argentina perquè creu que la seva àvia (catalana) “hagués estat aquí”.

Acabada l'acció conjunta, en tot moment acompanyada pels pilars que les colles castelleres anaven aixecant per simbolitzar els pilars de la futura República Catalana, els manifestants han començat a moure's en totes les direccions possibles, generant un col·lapse que, entre els senyals que feien altres ciutadans des dels balcons i la paciència dels assistents, s'ha pogut desfer amb algun mareig pel camí. Les cues s'han aturat tímidament, però, en el moment en què s'ha produït la cantada conjunta de l'himne dels Segadors, un moment en què fins i tot les persones que seguien avançant a la recerca d'una sortida a l'aglomeració, provaven de fer-ho amb la mà al pit o compassant el moviment dels llavis amb la lletra de la cançó.