Allò seu es vota a Àustria

Aquest diumenge es vota a Àustria. No s'espanten encara que no s’independitzaran de ningú. Àustria sempre ha sigut, en això dels referèndums, més d'annexionar-se. Votaran i ho faran amb urnes transparents, cens, junta electoral i tota la pesca. Ningú no els dedica portades ni grans editorials perquè no decideixen si proclamen una república, marquesat o confederació tirolesa. Senzillament se'ls convoca a triar un nou parlament i un nou govern. Una ximpleria sense importància en un país que, segons sembla, poc importa. Votaran les austríaques i els austríacs per a decidir si, d'una vegada per sempre, poden llevar-se de damunt el molest pes de la història. Cercaran la benedicció matemàtica que els deixe per fi compondre un govern de coalició capaç de sumar els seus desmemoriats conservadors amb els seus neonazis desangelats. Pot ser passaran camí dels seus col·legis electorals davant de les ximeneres de Mauthausen. Allí encara podran olorar el fum invisible que va deixar la foguera d'odi amb què fa amb ben just la vida del meu pare es van abrasar els cossos de centenars de milers d'éssers humans. Caminaran els austríacs pels verds camins que separen les urnes de les seues belles cases saludant els policies sense porra ni casc que amablement els subjectaran la bicicleta en arribar davant el col·legi electoral. Així que tothom tranquil. Res del que allí passe diumenge hauria d'amoïnar-nos.

Vivim un nou temps en el qual res no importa si no crema. Allò que ha de ser objecte d'anàlisi o atenció ho decideixen els mateixos que escriuen el sumari del que està “rojo” i el que està “al vivo”. Les tertúlies s'emeten amb música de fons a ritme de timbals de guerra. I és que, pel que hem pogut llegir, les vertaderes batalles de la democràcia res no tenen a veure amb l’auge de l'extrema dreta mundial, l'imperi de la postveritat i el ciberespionatge d'estat. Avui tot va de banderes i de bàndols i que Santa Tecla, patrona de twitter, t'enxampe confessat si no has anat a parar al bàndol correcte.

Ningú no sembla angoixar-se per allò realment preocupant sempre que ocórrega amb educada normalitat. Atacats per la histèrica necessitat d'ocupar-se del símptoma s'obvia l'origen de la malaltia que ha situat la mentida, l'odi i la superstició en el “top ten” de l'argumentari polític, tertulià i tarvernari-tuiter que ens manté irats tot el dia. Total, Trump governa ja quasi nou mesos i tampoc no s’ha acabat el món. A ningú li importaria ja tenir a l'afable Marine Le Pen asseguda a la taula aquest nadal. I a Àustria, un país sense greus problemes econòmics, ni corrupció, ni amenaces frontereres es comença a assumir sense més problemes la possibilitat de l'entrada de l'extrema dreta al govern, ja siga en unes presidencials en les quals va quedar a un sospir, ja siga en les legislatives del diumenge.

Mentre en les nostres desfilades militars, púlpits i pantalles planes se'ns anima a cuidar-nos del símptoma sorollós, la malaltia avança lentament però sòlida pels ravals de la intel·ligència i la memòria col·lectiva d'Europa. Creix i s'aferma en un continent que fa menys d'un segle va pagar amb el més gran dels horrors el seu menyspreu cap a aquesta patologia, el feixisme, que sembla resistent al tractament de l’educació pública, la sanitat universal, la pau social i fins les economies més properes a la idíl·lica dada de la desocupació estructural. Res no sembla desactivar la poderosa crida a la víscera i a la por a l'altre. Res no sembla poder competir amb l'efecte balsámic d'imputar al braç aliè la culpa del fracàs propi. L'altre dia els vaig sentir cantar pels carrers de València. Fa dècades que no els escoltava cantar tan fort, amb tanta alegria i confiança en la força de la seua veu empudegadora. Espere que diumenge fracassen en el seu enèsim intent, aquesta vegada al nord d'Europa. Si els senten cantar o maleir aqueix dia encara que no jugue el seu equip no s'estranyen. A diferència de la majoria dels periodistes d'aquest país, els assegure que ells sí que saben que aquest cap de setmana allò seu es vota a Àustria.