Quan diem “ensenyament”, ens referim a tota la classe col·legial, des dels més petits, i el món universitari. També hi comptem l'escola per als jubilats, l'escola d'idiomes, i poc més. Sembla que a ningú se li ha acudit que en el món actual resulta imprescindible l'educació a totes les edats. Sense intervencionismes, per descomptat. Potser per evitar això, “educació” no seria la paraula adequada. Siga com siga, a més d'assimilar l'aclaparadora tecnologia diària, necessitem uns coneixements immediats i generals perquè la democràcia funcione amb els fonaments de la consciència i no, per exemple, amb la intuïció de la fesomia.
En el cas que parlem de “cultura”, on es confon art plàstic, literatura, festa, folklore, patrimoni i un llarg etcètera, la “repartidora” intenta complaure a tothom amb els sempre minsos diners. A banda el descontent dels col·lectius culturals i l'escassa possibilitat de professionalitzar-los, aquest apartat de tota administració pública hauria de comptar amb uns recursos amplis per tal d'exercir allò que s'hauria de veure com consubstancial a la cultura: la creativitat, la invenció més genuïna. Els projectes realment innovadors s'amunteguen als calaixos, mentre que d'altres esferes econòmiques menys directament vinculades a la persona i a l'esperit d'un poble, són millor tractades pels pressupostos.
El problema dels pressupostos és que són pràcticament una foto fixa, que s'augmenten una mica per ací i s'aprimen un altra mica per allà. Però no s'hi fa mai una aposta de debò, una aposta de futur, que no paren de repetir experts i no experts que consisteix en apostar per l'educació i la cultura. I és al que s'anomena esquerra que correspon fer un salt d'aquesta mena, per empentar noves formes de vida social, protegir la democràcia i procurar la coherència de la societat. Tanmateix, cal anar alerta de no engreixar els pressupostos per redistribuir recursos. Cal un nou projecte, que duga l'educació i la cultura a les persones, al seu viure de cada dia.