El BCE torna a rebaixar els tipus d’interès
Aquesta setmana el president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, anunciava una nova rebaixa del tipus d’interès de referència del 0,5% al 0,25%. Tot i el gran optimisme amb què l’opinió pública ha rebut l’anunci, una anàlisi més detallada genera importants dubtes sobre l’eficàcia de la mesura i revela els greus problemes estructurals de l’economia europea. Abans que res, però, ens cal entendre precisament què modifica aquest anunci i com afecta a l’economia real.
La rebaixa del BCE afecta específicament als tipus d’interès que aquesta institució aplica als bancs i institucions financeres de la zona euro quan aquestes recorren al BCE per a aconseguir finançament. Aquesta mesura té, per tant, com a resultat que els bancs poden accedir més fàcilment al crèdit, i com a resultat teòric l’abaratiment del crèdit a famílies i empreses, així com la rebaixa dels tipus d’interès en el mercat interbancari (préstecs d’un banc a un altre). És a dir, implica en el curt termini una rebaixa del famós EURIBOR (Euro Interbank Offered Rate) sobre el qual estan referenciats els principals tipus d’interès aplicats als préstecs hipotecaris.
La lògica, seguint la teoria keynesiana clàssica, seria la següent: 1. La rebaixa afavoreix l’accés barat a finançament per part dels bancs; 2. Com a resultat de la major capitalització, aquests estan més disposats a prestar a famílies i empreses; 3. L’EURIBOR baixa, per tant, els ciutadans que tenen hipoteques poden destinar més recursos a consum o altres activitats; 4. En general, la major disponibilitat de crèdit, junt amb la davallada dels tipus d’interès hipotecaris, incrementaria -al menys a curt termini- la demanda agregada, apujant així la inflació i afavorint el creixement econòmic.
Malauradament, diferents raons fan pensar que aquesta seqüència lògica no es donarà, i que, a més, hi haurà altres conseqüències indirectes.
En primer lloc, el pas de la primera etapa a la segona està lluny de donar-se en la realitat. L’experiència ens diu que anteriors rebaixes de tipus no han generat aquest efecte i, a més, hi ha dues raons addicionals per les quals els bancs poden trencar aquest efecte transmissió: la incertesa i la conveniència d’invertir aquests recursos en deute públic, bé per pressions polítiques o per pur criteri de rendibilitat.
En segon lloc, cal plantejar-nos directament la conveniència o no d’abaratir l’accés al crèdit. Les famílies, empreses i administració pública a l’Estat Espanyol tenen encara un deute molt elevat, i un major accés al crèdit no fa si no frenar el procés de desapalancament. L’accés barat al crèdit pot ajudar a refinançar deutes, però les previsibles pujades dels tipus d’interès en el futur poden convertir aquests volums de deute en totalment inassumibles. El resultat seria, per tant, aquella dita popular de pa per a hui, fam per a demà.
Per altra banda, una de les principals raons que apunta el mainstream dels “experts” econòmics per a aquesta rebaixa de tipus és la baixa inflació. Segons la teoria econòmica dominant, no és desitjable tindre una inflació negativa (deflació, baixada de preus), sinó que per diverses raons és bo comptar amb una inflació positiva, vora el 2% que és, precisament, l’objectiu del BCE. El principal fonament d’aquesta posició és que la deflació dóna incentius als consumidors per a aplaçar les seues compres, és a dir, si sabem que els preus van a baixar potser esperarem indefinidament i el consum caurà. Aquesta afirmació és, però, molt discutible, i l’economista Xavier Sala i Martín ho explicava molt bé fa uns dies en un article al seu blog. Ben sovint la gent compra productes fins i tot sabent que els preus seran menors passat un temps; només cal fer una ullada als productes tecnològics, jocs o música. Per tant, aquest argument és, si més no, qüestionable.
Com veieu, hi ha moltes raons per a dubtar de la conveniència, i fins i tot de l’eficàcia, de successives rebaixes de tipus per part del BCE. No cal, per tant, deixar-se portar pels titulars fàcils d’alguns mitjans de comunicació i de suposats experts que no han analitzat realment l’arrel i les conseqüències directes i indirectes d’aquesta mesura. Cal un debat obert i una postura més crítica amb l’objectiu de trobar solucions reals, duradores i més efectives per a tota la societat.
