Si no lligen, és perquè no volen

Ja fa uns quants dies que els mitjans de comunicació parlen, astorats, dels resultats del darrer informe «La lectura en España», promogut per la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya sota la coordinació de José Antonio Millán. A l’espera de la publicació de tots els capítols de l’informe, que no es produirà fins al Dia del Llibre, les primeres dades que van transcendir en la presentació pública del treball ofereixen alguns titulars cridaners. De tots, el més comentat ha estat aquell que afirma que el 40% dels espanyols no llig mai cap llibre. La dada és perfectament coherent amb les tendències que apuntaven els informes anteriors, com també amb les dades que, periòdicament, aporten l’INE i el CIS sobre la qüestió. Cal recordar que, mentre la FGEE és part interessada, aquests centres sociològics són suposadament imparcials. Per tant, de raons per a la sorpresa n’hi ha poques.

Una altra cosa és la indignació. És aquesta una dada inacceptable? Realment calen mesures per a contrarestar-la? Si convenim que la resposta a la primera pregunta és afirmativa, ens hauríem de demanar per què considerem tan important llegir, fins al punt que la promoció de la lectura –com recomanen els autors de l’informe– ha d’esdevindre una prioritat política i social. Quins valors reals –més enllà d’un cert romanticisme o d’una innegable correcció política– justifiquen la transcendència social de la lectura? Seria molt cínic, per part meua, dir que no sé aportar-ne cap: se suposa que algú que, com jo, es dedica a l’edició i a la docència de la literatura té uns quants arguments per animar eixe 40% de població a canviar d’hàbits. Però em fa por quedar-me en el tòpic, tanta com veure que la realitat em –ens– desarma amb molta facilitat. Perquè, en essència, la gent que no llig s’estima més distribuir el temps d’una altra manera. Llegir ocupa temps i el temps és escàs: davant d’això, trien invertir-lo en unes altres coses que els reporten més beneficis.

No podem qüestionar el dret a no llegir llibres. Hi ha moltes altres formes de consum cultural que mereixen idèntic respecte, tot i que no aconseguisquen sempre el mateix prestigi social (des de les sèries fins al cinema, passant pel còmic o la música). Però sí que seria saludable que la societat en conjunt, i cada individu en particular, fera un examen de consciència sobre els seus hàbits culturals i, si no llig, o llig poc, es preguntara per què. I que es preguntara també sobre l’aportació que té la lectura en les persones i les col·lectivitats. Em limitaré a destacar que la lectura clàssica (en paper, negre sobre blanc, sense imatges ni expansions virtuals), suposa un exercici de concentració i de replegament que ajuda a la construcció d’un pensament tranquil, autoconscient i aprofundit. És legítim renunciar a això, si algú així ho vol, però seria molt més honest admetre la renúncia i assumir les seues conseqüències, sense mala consciència ni certs exabruptes públics. Perquè estic segur que molts dels periodistes i tertulians que han posat el crit en el cel formen part d’aquest 40% de no-lectors. Si no fora així, no s’indignarien tant.