Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

La ciutat que ens deixa Obrint Pas

Ramon Marrades

Jo també vaig ser dels que estigueren al Teatre Principal en un dels darrers concerts d’Obrint Pas. Sorprés com tants altres pel simbolisme i l’emotivitat d’una cosa que deuria ser normal: escoltar el valencià a la sala més emblemàtica de la ciutat. Com és possible que un grup capaç de fer sold-out tres nits seguides no tinga les portes obertes a un espai com aquest?

El simbolisme és doble perquè senyala sense dubtes la gran dicotomia entre l’obsolescència de la política pública i la capacitat transformadora de la ciutadania. Per a mi, que vaig ser per primera vegada conscient que creixia a la segona meitat dels noranta, els Obrint Pas -primer ídols, després amics- foren caldo de cultiu i arrel al territori de la meua educació sentimental i ideològica. Obrint Pas, com tantes coses bones què passen a la nostra ciutat, ha sabut créixer als màrgens i trobar sempre escletxes per transformar mentre es fa camí.

L’adéu a un referent ens deixa una ciutat distinta a la que ells cantaven quan eren adolescents “i a València viuràs apalancat en qualsevol bar i callat esperaràs el teu final. I a València moriràs, ni el de la barra et fara cas. Tu, València ciutat, tu m’has condemnat” gràcies entre d’altres coses a que no predicaren amb l’exemple i no s’apalancaren.

Ells, que sempre han tingut una actitud punk en el millor sentit del do-it-yourself, serveixen d’espill per entendre quina és la València que vibra i que està trencant el sostre de vidre de la València immòbil i caduca. Una ciutat lliure de prejudicis, més inclusiva i que aprén a transformar-se amb la diversió evident que suposa generar espais de creació col·lectiva. Gràcies

Etiquetas
stats