Desficacis que fan història

No per esperada m’ha resultat menys dolorosa la sentència del Tribunal Constitucional de 28 d’abril, per la què se declara inconstitucional i nul.la la llei 10/2007, de Règim Econòmic Matrimonial Valencià, tot basant-se en una manca de competència de les nostres Corts què ens porta a la casella d’eixida del procés autonòmic. El centralisme va jugar fort i brut front a les pretensions valencianes de comptar amb un autogovern equiparable al què es va atorgar a altres nacionalitats històriques, i com a únic premi de consolació va promulgar al 1982 una Llei Orgànica de Transferències a la Comunitat Valenciana que se suposa serviria per “reomplir”, per la porta falsa, el dèficit competencial amb què s’havia redactat el nostre primer Estatut.

Entre eixes competències estava la relativa al Dret civil valencià, què va ser exercitada per primera volta per promulgar la Llei 6/1986, d’Arrendaments Històrics Valencians. I ací va intervindre per primera vegada el Tribunal Constitucional amb la seua sentència de 28 de setembre del 1992, en la què va “salvar” la constitucionalitat d’eixa norma mitjançant un argument que, al remat, ha comportat l’esterilitat competencial, en senyalar que, rere la derogació dels Furs i davant la mancança d’una llei especial com les que el franquisme va atorgar a d’altres sis territoris espanyols, les rescatades Corts Valencianes sols podrien legislar sobre aquells antics pocs costums encara subsistents en l’actualitat. La conseqüència d’aital raonament és òbvia: les valencianes i valencians sols podriem legislar, en el futur, sobre qüestions residuals, però no gaudiríem de la capacitat per innovar i adaptar el nostre Dret a les exigències d’una societat moderna.

La sentència del 1992 va servir per a que molts obriren els ulls i entengueren que, si la Constitució podia ser interpretada pel seu Alt Tribunal en un sentit prohibitiu de la competència valenciana en Dret civil, aleshores calia reformar la Constitució per no patir un greuge comparatiu injustificable. Però, davant l’evident manca de voluntat dels partits centralistes per escometre eixa tasca, es va recòrrer als parxes. Així, la LOTRAVA va ser derogada al 1994 i llur contingut incorporat directament al nostre Estatut reformat, de manera que el nostre sostre competencial s’alçava al nivell teòric de les autonomies de primera. Ja al 2006, PP i PSOE pactaren una nova reforma estatutària que contemplava l’impuls a un Dret civil foral que hauria de construir-se a partir de la recuperació actualitzada d’institucions jurídiques ben arrelades a la nostra història. Aquesta reforma va comptar igualment amb el vot favorable de PP i PSOE al seu pas per Congrés i Senat per a la seua tramitació com a Llei Orgànica, i en cap moment s’ha qüestionat la seua constitucionalitat.

El problema subsegüent va arribar al 2007, quan el govern del senyor Zapatero va decidir d’impugnar la llei valenciana què ara s’acaba de declarar inconstitucional, obrint així la caixa dels trons. Perquè els correligionaris valencians de l’aleshores president del govern no el vàren convencer de que era molt deslleial impugnar una norma emanada d’una reforma estatutària que ells havien recolzat a València i a Madrid? Perquè posteriorment varen ser impugnades també les lleis valencianes relatives a la custòdia dels menors i a les unions de fet formalitzades, aquesta última aprovada pel PP valencià però recorreguda pel govern del senyor Rajoy? Perquè ningú en el PP valencià ha estat capaç de fer veure al senyor Rajoy la conveniència política de retirar uns recursos d’inconstitucionalitat que atenten contra el sentiment d’autonomia, majoritari en la societat valenciana front al superat uniformisme de l’estat?

Aquests són els interrogants polítics, o siga, convivencials, que es desprenen de la història recent del Dret civil valencià, la qual no ha sigut més que una metáfora del desgavell i la hipocresia que han impregnat fins ara la construcció de l’espai valencià d’autogovern. Ens mereixem una altra cosa; per exemple, un consens per a la reforma constitucional en aquesta matèria, en la línia que ha vingut reclamant Compromís des de la seua fundació. També caldria un nou govern de l’estat que retirara els dos recursos d’inconstitucionalitat encara pendents de resolució, i que impulsara al Congrés una solució-pont per mantindre la força de les nostres normes civils mentre arriba l’esmentada reforma constitucional. I igualment ens vindria molt be que les formacions polítiques que ens han dut a aquest punt mostraren en el futur un major sentit de la responsabilitat.