Fa unes setmanes, uns bons amics em van acollir a sa casa, amb motiu d’un viatge a Barcelona. El seu fill, de quatre anys acabats de fer, em va preguntar de què treballava. Com que sa mare és escriptora, li va costar una mica entendre la diferència entre escriure llibres i editar-los, però prompte ho va tindre clar i, llavors, va retrucar: «Per què fas llibres?», em va dir. Era, em sembla, una pregunta madura i inesperada, que em va deixar parat. Per això, el xiquet hi va insistir: «Per què fas llibres?».
Per fugir d’estudi i, alhora, no ser deshonest, li vaig dir que ho faig perquè m’agrada. En efecte, tinc la sort que la meua és una faena agraïda, en què puc llegir, escriure i tractar amb gent que té interessos i inquietuds semblants. No li vaig explicar que sovint és un treball estressant, en què et sents frustrat davant de les dificultats de tota mena amb què et trobes, per molt que, al final, sempre et sentes recompensat, d’una manera o d’una altra. Tampoc li vaig dir que tinc un altre treball, que també em fa sentir afortunat. Li podria haver explicat que sóc mestre, que faig classes a persones que estudien en la facultat, que els parle de literatura i de llengua, i que aquesta experiència també m’agrada molt.
Afirmar que editar i ensenyar m’agrada (quines paraules tan altisonants!) és veritat, però podríem anar més lluny. Són activitats relacionades, lligades per una passió i, alhora, per un convenciment: es tracta de formes de contribuir. Contribuir a l’engròs, si voleu, ni que siga un «aumento de haber», com va suggerir fa molts anys el gran poeta Pedro Salinas, i pel camí intentar aportar alguna cosa de valor. Un valor que té a veure amb el poder de la paraula, amb la confiança en la capacitat del llenguatge humà –la manifestació més profunda de la nostra condició– per véncer la temptació de la violència, de la dominació, del pensament únic. Contribuir, per tant, a un món que esperem més just, més respectuós, més lliure. Contribuir des del llibre que edite, des de la classe que impartisc. I contribuir des del diàleg que això genera, amb el lector o l’alumne, amb totes les persones que participen de l’edició o de la docència. Contribuir i compartir, des de la certesa que cal intentar-ho, des de l’esperança que probablement tindrà algun sentit i alguna utilitat, des del goig de fer-ho encara que siga inútil o no tinga trellat.
El xiquet em va dir que li fera un llibre sobre el zoo. Estic en deute.