La doble mirada: quan el món guanya en relleu i bellesa

“He escrit poemes, que no poesia –diu l’escriptor Joan-Lluís Lluís– perquè es poden escriure poemes que no contenen poesia i podem veure poesia, emoció, fora dels poemes: en una imatge, en la natura, en una fotografia”. Difícilment trobaria millors paraules per a definir allò que sent en llegir els dietari de Gemma Gorga. Ho vaig experimentar amb Indi visible (Tushita, 2018) i ho he tornat a sentir amb la lectura d’Hi ha un país on la boira (Tushita, 2021). Un llibre que m’he anat dosificant durant un temps perquè és una d’aquelles lectures que demana calma, que transmet calma, i que està escrit des de la serenitat i la intensitat d’uns ulls que viatgen, miren, indaguen, descriuen, transcriuen i agraeixen sense pressa: els ulls de Gemma Gorga.

Gemma Gorga ha escrit en els darrers anys un díptic en prosa format aquests dos dietaris que recullen notes de viatges, apunts, proses breus, reflexions sobre els llibres, la lectura, les traduccions, les visites a desenes de llibreries, el contrast cultural, la bellesa de la natura i del gest quotidià, poemes i citacions escollides. El primer dietari va ser fruit d'un viatge a Orient (Nova Delhi) dedicat a la poesia i a la traducció, i el segon brolla d’una estada a San Francisco que –si bé en principi no tenia una finalitat explícita– l’autora l’aprofita per a passejar, badar, prendre notes, trobar llibres i llegir, alhora que va esbossant i forjant petites proses: assaigs literaris, reflexions, cròniques de viatge, proses poètiques, anecdotaris, visites impagables a llibreries evocadores, textos bells i carregades de sentit i passió, plens de seny i sensibilitat.

Tal com va dir Vicent Alonso referint-se a Indi visible, Gorga «entra per la porta petita dels detalls». I tant que hi entra, sí! Però, a més, hi entra eixamplant-la, fent-la gran i grandiosa, perquè els detalls en mans i boca de Gorga prenen cos, volum, vida i sentit, capaç, com és ella, de traure llum i música d’allà on potser altres només veurien un llençol estès al vent, i amb la destresa que té per a generar moviment on tot sembla ingràvid. I és que, com sospitava Alonso: “som davant d’una escriptura que sap el que ha de callar perquè el lector parle amb ell mateix, en un diàleg íntim que no pot estalviar-se: és una exigència del goig”. Potser com deia Voltaire: “els llibres més útils són aquells en què els lectors fan la meitat de la feina: penetren els pensaments que els són presentats en estat embrionari, en corregeixen allò que els pareix defectuós, reforcen amb les pròpies reflexions allò que els pareix més dèbil”.

Gorga ho intueix i ella mateixa escriu a Hi ha un país on la boira: “L’alè de l’art. La sensació s’intensifica quan el poema ens instrueix en l’observació, com en aquest llibre que tot just he acabat: poc judici, molta acceptació. I així em trobo observant un observador. Gràcies a aquesta doble mirada, el món guanya en relleu i bellesa”.

La mirada, veure, observar, són temes i actituds que estan molt presents en la poesia i la literatura de Gorga: “Em pregunto si sabré veure allò que no he vingut a veure. M’esgarrifa pensar la quantitat de coses visibles que no veig”, escrivia en Indi visible. I tanmateix, no deixa de sorprendre la capacitat que té aquesta escriptora –poeta i dietarista, autora de proses breus, senzilles i profundes– de veure vida i bellesa i, sobretot, veure poesia on potser quasi ningú més la veuria. I aquesta és la gràcia, una de tantes! de Gemma Gorga.

És la manera que té de desgranar la visió dels carrers, les botigues, les llibreries, els personatges visitants i els oriünds, les rutines dels seus veïns de carrer, les cases i les finestres, allò que mostren i allò que amaguen, la manera com relata la grandiositat d’un museu que espanta, la generositat d’un campus universitari i dels seus professors en un matí d’estiu, l’absurd d’un bosc tancat amb clau i pany. Amb tot això, banyat d’una capa fina d’humor i tendresa, ens fa reviure moments que nosaltres no hem viscut, ens duu a reflexionar profundament, mentre, com qui no vol la cosa, ens regala anècdotes i ens mostra un país i una cultura –ho va fer amb l’Índia ara ho fa amb el Estats Untis– passat per un filtre sensible i intel·ligent: el seu.

L’escriptura de Gorga és lúcida, profunda i reflexiva. És una escriptora que juga amb el lector, que el convida a implicar-s’hi, a desxifrar l’inversemblant i la complexitat humana des de la senzillesa, sense perdre de vista l’humor com a redempció universal. Gorga insta els lectors a travessar el llindar de la sorpresa, del contrast, de l’anècdota. Res és definitiu perquè la descoberta flueix a cada moment. I és aquesta intensitat de viure fora de casa, lluny de casa, dins i fora d’una mateixa, allò que situa l’escriptora en un lloc i escenari privilegiat, des d’on ella sap copsar la intensitat de l’instant i fer-ne crònica: de la bellesa, dels fets insòlits, i també dels més elementals i fins ara inimaginables.

La boira de San Francisco, tan present i enigmàtica, és un personatge més d’aquest dietari de viatge. Llegendes, pel·lícules, migracions, terratrèmols, carrers i costeres monumentals, la mar com a promesa eterna, però sobretot, llibreries: els llibres, la troballa que ens fa feliços, el recolliment de la lectura, ser lectors...

Què significa ser lectors, com vivim i sentim amb els llibres, com ens canvien, els llibres? Com ens acompanyen, ens marquen, ens interpel·len, ens sacsegen, ens gratifiquen, ens ponderen, ens formen i transformen. Els llibres són també el nostre aliment: allò que llegim és allò que som i vice-versa. I cada experiència lectora és única, irrepetible: un tresor rere l’altre, acumulats sense pressa, com pedretes en el camí.

Gemma Gorga posseeix l’habilitat de transmetre’ns saviesa i traure’ns algun somriure de tant en tant amb les seues paraules, té la guspira de saber copsar la comicitat de certs moments i embolcallar-la de poesia. Ho fa en ressaltar subtilment el contrast entre cultures, entre la seua i la d’allà on viatja, o entre les cultures que hi conviuen allà on va. Però també quan desfà els tòpics, posats a examen amb subtilesa, o quan ens conta les troballes i les anècdotes del dia, tractades amb amor, humor i delicadesa, com tractaríem una persona estimada que aviat deixarem de veure.