Folchi, Llorente i el Castell d’Alaquàs

Durant diverses dècades –dels anys 60 als 90 del segle XX, sobretot–, entre un determinat sector de la intel·lectualitat valenciana es posà de moda atacar el poeta, periodista i polític Teodor Llorente Olivares (1836-1911) tot reproduint els versets amb què, en agost de 1897, el jove caricaturista 'Folchi' –pseudònim de Manuel González Martí (1877-1972)– acompanyà un dibuix que representava l’escenari d’una edició dels Jocs Florals de València. La particularitat d’aquella caricatura residia en el fet que la totalitat dels protagonistes del certamen –des del president del consistori fins a la reina de la festa, tot passant pels concursants, els membres del jurat, l’escriptor guardonat i el públic– tenien una i la mateixa cara: la de Llorente.

Els famosos versets diuen així: “Sent, com soc, En Teodor, / soc lo poeta premiat, / la reina, el mantenidor, / i... per a dir-ho millor, / jo soc tot Lo Rat Penat”. I el més curiós és que els historiadors i filòlegs, majoritàriament, que els varen reproduir no mostraven interés a explicar-los i/o contextualitzar-los. Semblava com si l’únic que els preocupara fora assenyalar Llorente com el “gran mangoneador” de la Renaixença, tal com el qualificà Blasco Ibáñez –un novel·lista i polític que, per cert, de “mangonear”, en sabia prou més que el poeta... Atònit per aquesta manca de contextualització, anys enrere vaig explicar que la broma, apareguda en una revista satírica, no anava més enllà d’una crítica generacional –els jóvens es rebel·len contra els vells– que, a l’època, havia passat bastant desapercebuda; i que, de fet, posteriorment González Martí manifestà públicament, i en repetides ocasions, el seu entusiasme i fervor per Llorente.

Doncs bé, a propòsit d’aquest fervor, recentment l’amic Jaime Millàs m’ha fet arribar l’article de lloança que, sis anys després d’aquella facècia, en juliol de 1903, Folchi publicà a la revista Valencia Artística; i que resulta ben eloqüent, perquè assenyala que, si alguna cosa pretenia el jove dibuixant amb la burla, era cridar l’atenció del patriarca. Així, amb el títol 'En honor de D. Teodoro Llorente. Intimidades de un admirador', el nostre caricaturista confessava que el seu afecte per l’escriptor es remuntava a la més tendra adolescència: d’ençà que, deia, “era yo un muchacho de 14 años”. I que l’esperat moment en què pogué tractar-lo en persona arribà el 30 de gener de 1898, cinc mesos després de la publicació de la caricatura i durant la visita que el Centre Excursionista de Lo Rat Penat realitzà al Castell-Palau d’Alaquàs.

Així, González Martí hi confessava que, ja en el trajecte d’anada a la població de l’Horta, “procuré sentarme en el tranvía cerca del gran poeta”. I que fou Josep M. Puig i Torralva qui, en vista de l’interés que el jove dibuixant manifestava per conéixer Llorente, “hizo la presentación de rúbrica”; a la qual el patriarca respongué “prodigando [...] amables elogios a mis caricaturas”. Cap manifestació, doncs, d’enuig o de retret pel dibuix i els versets... En arribar a Alaquàs, continuava Folchi, “el veterano escritor fue saludado por el alcalde, concejales, médico y admiradores”. I la comitiva començà a desfilar “por tortuosas calles bañadas por espléndido sol primaveral”.

No costa imaginar-hi González Martí, que devia ser el membre més jove de l’expedició, en actitud silenciosa mentre contemplava les cases i carrers d’un poble llaurador que molt probablement visitava per primera vegada. Fins que, en un moment determinat, Facund Burriel, president del Centre Excursionista, “me advirtió que Llorente preguntaba por mi y deseaba le dibujase un pequeño fragmento ornamental de una ermita”. De quina ermita devia tractar-se? Doncs, segurament, del temple contigu al convent de les monges Oblates, que, gràcies a la crònica que aparegué l’endemà a la premsa diària –i que trobareu reproduïda al volum La Renaixença valenciana i el redescobriment del país. El Centre Excursionista de Lo Rat Penat (1880-1911)–, sabem que fou el primer lloc que inspeccionaren. “Jamás puse mayor empeño en copiar un insignificante capitelito”, asseverà el jove dibuixant. “Y esto, que me valió el agradecimiento del maestro, fue base de nuestra conversación»; una conversa que avançà «animándose con materias tan sugestivas como el Arte, la belleza y la poesía”.

Posteriorment, la comitiva girà cua cap a l’est de la població, envers el Castell-Palau, on, sens dubte, Folchi degué considerar-se un afortunat. I no sols per la gran bellesa del palau renaixentista, sinó perquè “D. Teodoro subía al castillo apoyado en mi brazo y comunicándome las impresiones todas que iba recibiendo”. Per a acabar afirmant que, “desde entonces, es para mí el viejo poeta mi consultor y maestro, a quien expongo mis proyectos, mis ideas todas”; i que “he publicado su caricatura en diversidad de revistas”.

En fi, tot sembla indicar que si el jove González Martí feu burla del patriarca literari fou, sobretot, perquè l’admirava. I, ja que parlem d’Alaquàs, els recomane que, si encara no el coneixen, no deixen passar l’oportunitat de visitar el seu bellíssim Castell-Palau, que fou declarat monument històric-artístic en 1918. No hi trobaran rastre ni de Folchi ni de Llorente. Però segur que hi captaran l’encant i la poesia que desprén tan majestuós edifici.

Durant diverses dècades –dels anys 60 als 90 del segle XX, sobretot–, entre un determinat sector de la intel·lectualitat valenciana es posà de moda atacar el poeta, periodista i polític Teodor Llorente Olivares (1836-1911) tot reproduint els versets amb què, en agost de 1897, el jove caricaturista 'Folchi' –pseudònim de Manuel González Martí (1877-1972)– acompanyà un dibuix que representava l’escenari d’una edició dels Jocs Florals de València. La particularitat d’aquella caricatura residia en el fet que la totalitat dels protagonistes del certamen –des del president del consistori fins a la reina de la festa, tot passant pels concursants, els membres del jurat, l’escriptor guardonat i el públic– tenien una i la mateixa cara: la de Llorente.