L’IVAM obri el taller i les “obsessions” de Carmen Calvo, premi Julio González de la Generalitat Valenciana

Cabells, maniquins, escaiola, ciment o postals. L’univers de Carmen Calvo és heterogeni, però les seues “obsessions”, assegura, són fàcils d’identificar. L’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) obri l’estudi de l’artista valenciana, guardonada amb el premi Julio González de la Generalitat Valenciana en l’última edició, en una mostra que permetrà al públic acostar-se a peces de les seues col·leccions més emblemàtiques.

L’estudi, un dels espais més íntims d’un artista, permet una aproximació a la seua mirada i a la seua manera de treballar. La retrospectiva és també un arxiu d’imatges, notes i esbossos de l’autora, a través de les quals es percep la seua visió feminista i els seus plantejaments sobre els cossos de les dones i la seua opressió. La galeria 1 de l’IVAM acull mostres de les seues sèries Escriptures, Recopilació i Reconstrucció, un conjunt d’obres en escaiola i terrissa assemblades en un exercici de recol·lecció i classificació arqueològica, que evoquen vestigis recuperats d’escriptures ancestrals. A l’una, es mostren parts de ‘Silenci I i II’, una instal·lació cedida pel Centre d’Art Reina Sofia en què desenes de làpides blanques s’amunteguen sobre un mur d’on pengen punyals amenaçadors com a metàfores de la violència contra la dona. Al costat d’aquestes peces conviuen fotografies, collages, espills, llibres i maniquins; textos amb notes de l’autora, còmodes i calaixos oberts, com a mostra del món interior de l’artista.

“M’han dit si era una exposició de terror”, feia broma Calvo en la inauguració de la mostra, que romandrà oberta fins a finals de novembre. L’artista posa l’accent en el component emocional de l’obra, amb diverses referències a la psicoanàlisi i al cinema, un refugi durant la pandèmia que té el seu espai en la mostra. “És en l’estudi que els fantasmes apareixen, on et preguntes: continue o pare?”, reflexionava, i després incidia: “La mala llet ha d’eixir. Per a això ens expressem”.

Comissariada per Nuria Enguita, directora de l’IVAM, i Joan Ramon Escrivà, la mostra conté obres cedides per la Fundació La Caixa, el Museu d’Art Reina Sofia, la Fundació Mediterrani, el MACA (Museu d’Art Contemporani d’Alacant), Artium i nombrosos particulars. Calvo, Premi Nacional d’Arts Plàstiques el 2013, serà la tercera dona i la tercera valenciana a rebre la distinció, que li lliurarà el president valencià, Ximo Puig, dijous.

Enguita ha remarcat que “no es tracta d’una retrospectiva a l’ús”, sinó de peces que parteixen del present per viatjar a altres moments i repassar la producció de l’autora. “És com mirar un retrovisor per continuar cap avant”, ha resumit. Escrivà, de la seua banda, apuntava que la mostra és “un collage” de les maneres de veure el món de l’autora, on el muntatge i les peces tendeixen a la fricció.

Cabells, maniquins, escaiola, ciment o postals. L’univers de Carmen Calvo és heterogeni, però les seues “obsessions”, assegura, són fàcils d’identificar. L’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) obri l’estudi de l’artista valenciana, guardonada amb el premi Julio González de la Generalitat Valenciana en l’última edició, en una mostra que permetrà al públic acostar-se a peces de les seues col·leccions més emblemàtiques.

L’estudi, un dels espais més íntims d’un artista, permet una aproximació a la seua mirada i a la seua manera de treballar. La retrospectiva és també un arxiu d’imatges, notes i esbossos de l’autora, a través de les quals es percep la seua visió feminista i els seus plantejaments sobre els cossos de les dones i la seua opressió. La galeria 1 de l’IVAM acull mostres de les seues sèries Escriptures, Recopilació i Reconstrucció, un conjunt d’obres en escaiola i terrissa assemblades en un exercici de recol·lecció i classificació arqueològica, que evoquen vestigis recuperats d’escriptures ancestrals. A l’una, es mostren parts de ‘Silenci I i II’, una instal·lació cedida pel Centre d’Art Reina Sofia en què desenes de làpides blanques s’amunteguen sobre un mur d’on pengen punyals amenaçadors com a metàfores de la violència contra la dona. Al costat d’aquestes peces conviuen fotografies, collages, espills, llibres i maniquins; textos amb notes de l’autora, còmodes i calaixos oberts, com a mostra del món interior de l’artista.