Comunitat Valenciana Opinión y blogs

Sobre este blog

L’Epistolari Llorente i l’epidèmia de còlera (1884-1885)

Rafael Roca / Rafael Roca

0

L’epidèmia de còlera que, entre juny de 1884 i setembre de 1885, assolà el territori valencià pot ser qualificada, sense cap dubte, com la més letal de totes les que s’hi varen registrar al llarg del segle XIX: des de 1834 fins a 1890, si més no. En base a la seua gran repercussió i mortaldat, són nombrosos els testimonis públics –notícies, informes, articles de premsa...– que en donen compte. Però, per les seues peculiaritats i caràcter confidencial, voldria cridar l’atenció sobre alguns documents escassament coneguts que contenen al·lusions als múltiples entrebancs i preocupacions que aquella malaltia comportà en la quotidianitat dels vora 150.000 habitants amb què aleshores comptava València capital.

D’aquesta manera, l’epistolari del poeta, periodista i polític Teodor Llorente Olivares (1836-1911), integrat a dia d’avui per més de 1.800 cartes, recull diverses referències a una epidèmia que, sens dubte, capgirà la vida dels valencians. Seguint l’ordre cronològic, la primera al·lusió es troba a la missiva que, durant la tardor de 1884 –al voltant del 15 de novembre, segons els meus càlculs–, l’escriptor adreçà al seu amic Vicent W. Querol, que aleshores residia a Madrid. Així, Llorente iniciava aquella lletra assegurant que, a la Ciutat del Túria, havien passat «un verano y un otoño llenos de tribulaciones»: «primero, con la amenaza del cólera, y ahora un cataclismo para la provincia», en referència a les inundacions que, durant els primers dies de novembre, provocà el desbordament del riu Xúquer. El daltabaix que ocasionaren totes dues calamitats degué resultar certament angoixant per a la població: «estos males [...] alcanzan a muchos», lamentava el poeta; per a, poques línies després, constatar que «ahora tenemos el cólera en Beniopa: no lograremos tranquilidad ni en verano ni en invierno».

Al cap de cinc mesos, el 16 d’abril de 1885 i mentre comunicava novament a Querol –que s’havia manifestat inquiet per la complicada situació que es vivia a València– les darreres novetats sanitàries, Llorente tornava a referir-se a les tan temudes invasions colèriques: «Aquí, sin sosiego por las noticias de los casos. Éstos parece que han concluído de veras en Játiva. Pero hay chispazos en algunos pueblos. Ayer avisaron un caso en Ayacor, y dos en Canals. Si siguiese este fuego graneado, no sé si me atreviría a ir a Barcelona. [Josep] Aguirre y Federico Doménech quieren ir también. Veremos si podemos lograr este gusto». Per cert, la projectada anada dels valencians a la Ciutat Comtal –que finalment sí que pogueren realitzar– tenia per objecte assistir al certamen literari dels Jocs Florals de Barcelona, que aquell any varen ser presidits per Querol.

Cinc setmanes després, el 27 de maig, Llorente s’adreçava per carta a un dels seus grans amics vigatans, mossén Jaume Collell –que, dos mesos abans, havia visitat València per a participar com a mantenidor en els Jocs Florals de Lo Rat Penat–; i, en referència a la passa que s’aveïnava, li assegurava que «esto está mal; aunque se trata de ocultarlo, el cólera nos rodea por todas partes, y han saltado algunas chispas a la ciudad. Hasta ahora no han prendido, pero milagro será que nos libremos de la epidemia. Pida usted a Dios que haga ese milagro, porque en Valencia aún queda buena gente y creyente, no enteramente indigna de su misericordia». ¿Qui tractava d’ocultar que la situació sanitària era dolenta i la invasió del còlera, imminent? Doncs, sens dubte, les autoritats polítiques, que potser albergaven la càndida intenció d’evitar així l’alarma social.

El 7 de juny, quan el bacteri es trobava en procés d’expansió, el director de Las Provincias escrivia a un altre dels seus amics catalans, el crític literari Francesc Miquel i Badia; i, amb un to encara més tràgic que el que havia utilitzat amb Collell, li assegurava que «aquí estamos mal, y temiendo estar peor. Va picando la epidemia, y temo que la desarrollen los calores». I en referència a les inoculacions que, des de setmanes enrere, estava portant a terme a València el metge i bacteriòleg tortosí Jaume Ferran i Clua, afirmava: «Lo de Ferran va muy bien: yo no creo, ni niego; dudo, pero los hechos me van inclinando a la esperanza. La estadística está al lado del Doctor, hasta ahora. ¡Qué gran triunfo, si el resultado fuese completo!». Un comentari que assenyala que, davant d’aquells experiments mèdics, Llorente mantenia una actitud entre escèptica i pràctica: de simpatia moderada que, com de seguida comprovarem, amb els dies es transformà en ver entusiasme cap el facultatiu.

Així ho confirma una altra missiva escrita poques jornades després, en plena escalada de la malaltia, aquesta vegada adreçada a l’escriptor i polític català Víctor Balaguer, amb qui el valencià mantingué una llarga i conseqüent amistat que durà més de tres dècades i mitja. Llorente iniciava la carta explicant-li que «no le había escrito antes» perquè «atravesamos en esta ciudad circunstancias tan críticas que no me han dejado sosiego para ello. Alrededor de mi casa ha habido diez invasiones y cuatro fallecimientos del cólera. ¡Dios nos saque en bien de esta prueba!». I, ràpidament, li assegurava que «yo tengo vacunada y revacunada a toda la familia; esto nos da ánimos, porque, hasta ahora, el procedimiento de Ferran da buen resultado». Veiem, doncs, que els possibles dubtes del poeta respecte a la vacuna ja havien quedat dissipats.

I en la mateixa línia s’expressava en la nova epístola que redactà abans d’acabar el mes de juny, ara dirigida al magistrat alginetí –i, com Querol, amic íntim seu– Vicent Greus, en assegurar-li que, dels membres de la colla que integrava la tertúlia del diari Las Provincias, «se han vacunado ya Federico [Doménech], [Artur] Lliberós, [Lluís] Albert, [Josep] Brel, [Josep] Aguirre, [Lluís] Tramoyeres. Los dos hermanos [Felicíssim Llorente i ell] tenemos vacunada toda la familia». La qual cosa indica que una bona part de la intel·lectualitat valenciana es posà, sense dubtar-ho, en mans del Dr. Jaume Ferran (que, tanmateix, en segons quins cercles socials fou molt qüestionat). «Ramon Ferrer [...] es el primero vacunado por el Dr. Ferran», havia escrit el nostre autor, en referència a un altre dels seus amics, en una carta redactada dos mesos abans.

A la ciutat de València, el còlera va assolir el seu punt àlgid durant la primera setmana de juliol (el maximum se situà el dia 5, amb la defunció de 217 persones). I quan ja s’havia superat la pitjor part, el 20 d’aquell mes, el nostre escriptor, impressionat encara per la tragèdia viscuda en les jornades precedents, però una mica alleujat per la baixada de les infeccions, en realitzava un succint report d’urgència en una missiva dirigida al poeta català Josep Franquesa i Gomis: «Aquí hem passat moltes angúnies perquè el còlera ha fet més víctimes de les que s’han dit. Ara –¡gràcies sien donades a Déu!– ha amainat prou. No havem tingut novetat en la família, que és llarga; tampoc entre els amics més íntims. Lo Rat Penat no ha perdut fins ara a ningun soci». Per a finalitzar afirmant: «Molt desitxe que se lliuren vostés d’aquesta plaga; i que, passada la borrasca, pogam celebrar-ho reunint-se de nou en alguna d’eixes “anades” tan delitoses, a les que promet no faltar, Déu volent». Amb les «anades», Llorente es referia a les trobades i excursions històriques –com ara la que en maig de 1882 els portà a visitar els monestirs de Poblet i Santes Creus i les ciutats de Valls i Tarragona– que, periòdicament, realitzaven junts els principals escriptors catalans, mallorquins i valencians. El paràgraf, per cert, assenyala també que el nostre autor, periodista experimentat i cap del Partit Conservador a València, desconfiava de les estadístiques oficials; si més no, de les referents al número de morts que havia provocat l’epidèmia.

D’una altra banda, el 24 de juliol el director de Las Provincias anuncià al crític i literat sevillà Manuel Cañete que li acabava d’enviar, per correu postal, un exemplar del Llibret de versos. El cas és que el poemari llorentí havia vist la llum durant el mes de maig; però, «habiendo coincidido con su publicación la venida del cólera, no he podido pensar más que en la defensa de la familia y de la mucha gente que de mí depende, y a la cual no debía abandonar. Ahora que amengua la epidemia –gracias a Dios–, vuelvo a acordarme del pobre Llibret, y lo remito a usted, recomendándolo a su amable indulgencia». La qual cosa assenyala: d’una banda, la gran vocació familiar que sentia Llorente (i que explica, en part, perquè rebutjà les diferents proposicions que li varen fer d’anar a viure a Madrid); i, d’una altra, que a finals de juliol la ciutat de València començava a recobrar, a poc a poc, el seu ritme habitual. I això malgrat que el dia 31 encara es registraren 19 defuncions.

Finalment, i a mode d’anècdota, val la pena esmentar també la breu nota que, en una data indeterminada de l’any 1885 –molt probablement, durant el mes de maig; és a dir, a l’inici de l’onada colèrica–, Llorente adreçà al seu íntim amic i company de fadigues literàries, l’autor teatral Eduard Escalante. Un succint escrit en què, en to francament jocós, li inquiria: «¿Se ha acordonado usted ya? Esto preguntan los tertulios, y no sé qué contestarles. El caso es que las noticias de hoy son muy buenas; pero como usted no viene por aquí, no las sabrá». La pregunta i el comentari venien a compte de la gran por –«irresistible», segons els editors del tercer volum de l’Epistolari Llorente– que el d’El Cabanyal manifestava davant la possibilitat de contagi. I que el portà a confinar-se a casa abans fins i tot que la malaltia realitzara acte de presència en els carrers de la Ciutat del Túria.

Com no seria d’immens el pànic que l’autor de Tres forasters de Madrid sentia envers el còlera que en la lletra –abans esmentada– que Llorente adreçà al magistrat Greus podem llegir: «Escalante está apuradísimo; tiene miedo a todo, y no se ha querido vacunar porque le horrorizan los microbios, aunque sean domesticados». De fet, cinc anys després, en juliol de 1890 i a propòsit d’una nova onada colèrica, el propi dramaturg arribà a manifestar, en carta al poeta, com de superat se sentia per «la influencia que la epidemia ejerce sobre mí, y que no puedo vencer». Uns comentaris que parlen del caràcter certament aprensiu i pusil·lànime que devia posseir el famós sainetista.

La desena de referències que acabem de repassar, extretes de la riquíssima col·lecció epistolar de Teodor Llorente que ha arribat fins als nostres dies, ens permet aproximar-nos a la manera com visqueren –com sentiren i patiren– alguns dels principals intel·lectuals valencians del darrer terç del segle XIX una epidèmia de còlera que, durant quinze mesos, condicionà la vida a la Ciutat del Túria: enfosquí el seu cel clar i mantingué els habitants amb l’ai al cor. I, en conseqüència, conéixer nous detalls al voltant dels protagonistes d’un dels moviments més negligits de la nostra història literària i cultural: la denominada Renaixença valenciana.

*Rafael Roca, Universitat de València

L’epidèmia de còlera que, entre juny de 1884 i setembre de 1885, assolà el territori valencià pot ser qualificada, sense cap dubte, com la més letal de totes les que s’hi varen registrar al llarg del segle XIX: des de 1834 fins a 1890, si més no. En base a la seua gran repercussió i mortaldat, són nombrosos els testimonis públics –notícies, informes, articles de premsa...– que en donen compte. Però, per les seues peculiaritats i caràcter confidencial, voldria cridar l’atenció sobre alguns documents escassament coneguts que contenen al·lusions als múltiples entrebancs i preocupacions que aquella malaltia comportà en la quotidianitat dels vora 150.000 habitants amb què aleshores comptava València capital.

D’aquesta manera, l’epistolari del poeta, periodista i polític Teodor Llorente Olivares (1836-1911), integrat a dia d’avui per més de 1.800 cartes, recull diverses referències a una epidèmia que, sens dubte, capgirà la vida dels valencians. Seguint l’ordre cronològic, la primera al·lusió es troba a la missiva que, durant la tardor de 1884 –al voltant del 15 de novembre, segons els meus càlculs–, l’escriptor adreçà al seu amic Vicent W. Querol, que aleshores residia a Madrid. Així, Llorente iniciava aquella lletra assegurant que, a la Ciutat del Túria, havien passat «un verano y un otoño llenos de tribulaciones»: «primero, con la amenaza del cólera, y ahora un cataclismo para la provincia», en referència a les inundacions que, durant els primers dies de novembre, provocà el desbordament del riu Xúquer. El daltabaix que ocasionaren totes dues calamitats degué resultar certament angoixant per a la població: «estos males [...] alcanzan a muchos», lamentava el poeta; per a, poques línies després, constatar que «ahora tenemos el cólera en Beniopa: no lograremos tranquilidad ni en verano ni en invierno».