El perill d’extinció del dietarisme

El dietarisme –ben present dins de la literatura catalana des de fa quasi un segle– és el gènere literari que darrerament ha atret més escriptors. Alguns d’ells, reincidents en les formes i la manera, tornen a ell cada cert temps, amb una puntualitat quasi britànica. Així les coses, em demane (com a lectora i com a autora de dietaris) si no és aquest un gènere en perill d’extinció, potser per abús, potser per confusió, potser per un excés de “jo”. Hauríem de destriar-hi el gra de la palla, però, ja sabeu, l’avantatge dels dietaris, i el gran perill alhora, és que hi cap de tot, també les venjances i les frustracions! En definitiva, així és la literatura del jo, i com és sabut, el jo, el de cadascú, és un armari sense fons, o un fons d’armari, de tot una mica... 

El matís està, en gran mesura, en quin jo hi haja al darrere de cada dietari, la qual cosa pot arribar, en ocasions, a fer-nos sospitar que hi ha massa jo i poca literatura. Em demane si no patirem, potser, un moment de saturació amb tanta literatura testimonial que ens arriba per tot arreu. Cadascú és lliure de pensar el que vulga. En tot cas, podria ser un bon moment per a repensar-nos el gènere, potser un poc de silenci, d'introspecció i de reflexió ens faria bé, i mentrestant, continuem llegint perquè no hi ha escriptor sense lector, en tots i cadascú dels sentits.

Amb tot, és un gènere que, ben mirat, ens ha donat molt bones pàgines d’assaig, reflexió i incitació, i una prosa excel·lent que ha marcat escola: des de Fuster i Pla, fins a les de Pere Rovira, Francesc Parcerisas, o els valencians Enric Sòria, Gustau Muñoz, Josep Igual i Ramon Ramon, entre altres. A més, però, del testimoni de fets històrics, evolucions, canvis socials i un pensament crític força necessari.

Així les coses, de vegades l’escriptura dels dietaris la desencadena una anècdota, una tragèdia, un accident fortuït, un canvi, una crisi existencial, una necessitat d’ajustar comptes (Hélas!) o simplement el pas del temps i l’exercici de la memòria, com ho palesen els tres dietaris elegants i profunds de Miquel Pairolí –reeditats recentment amb gust i encert per Àngel Madrià, al capdavant d’Editorial Gavarres, i que s’han presentat a València aquest cap de setmana. No deixeu de llegir-los! Si hi ha un clàssic recent del dietarisme, un escriptor amb una personalitat singular i en certa mesura, continuador de Josep Pla, aquest és Miquel Pairolí.

I en aquesta línia d’exercici de la memòria, darrerament han arribat a les meues mans dos dietaris: El tercer Toc (Vincle), de Toni Mollà, Ser Persona. Diari de l’escriptor als 50 anys, de Joan Garí (Afers) i Tot el que el cor s’estima (Lleonard Muntaner/ Afers), d’Agustí Colomines. Començaré referint-me a El tercer toc, un llibre que arrenca amb una data assenyada, el seixanta-un aniversari de l’autor, i una contrarietat: una jubilació no desitjada. Com Mollà mateix escriu: “el vaig començar el dia que em vaig jubilar, a contracor”. I així, en les primeres pàgines l’escriptor explica com se sent després de jubilat. “Els qui som de cultura tradicional, explica Mollà, sabem perfectament què significa el tercer toc, no? Però el tercer toc no té per què ser un sinònim complet del darrer toc. El darrer toc és el que toquen quan estàs ja dins del taüt. El tercer, no: en el tercer pots entrar tu a missa. Quan toquen el tercer toc, comença l’ofici religiós: siga un soterrar o una missa de noces o el que siga. És un final i és un principi.”

I precisament aquesta és sovint l’essència del dietari: marcar els cicles, el pas del temps, les etapes de la vida. En el seu cas, El tercer toc parla d’una etapa que, per la manera com està organitzada la nostra existència, implica un final (laboral, però no professional) i que, segons com i qui, també significa un inici de dolça llibertat, serenitat i saviesa. És clar que després de la jubilació també es poden agafar grans depressions i pensar que es la fi del món, de tot hi haurà, però sol passar que les persones que tenen distraccions intel·lectuals, és el cas de Mollà –però també de Gustau Muñoz, de Vicent Berenguer, d’Enric Iborra– tendeixen a dur-ho amb elegància i molt productivitat. Jubilar-se no vol dir, ni de bon tros, retirar-se de la vida, ans el contrari, més temps per a llegir i escriure, i fins i tot per a deixar-se caure allà on a un li plaga.

Mollà, que ens duu en el darrer dietari de passeig reflexiu i literari, turístic i gastronòmic entre l’Horta i l’Empordà, fa referència en aquestes pàgines a un canvi de vida, una evanescència “del meu món d’ahir”, per dir-ho a la manera de Stefan Zweig, comenta. Tot i que la comparació fa pensar en un contrast ben gran: el de Zweig sí que fou un ahir brutalment perdut i anorreat. L’ahir nostre, el de Mollà, el de tots els que no hem conegut la guerra ni l’exili, aquell ahir que anem perdent pel camí, és potser una continuïtat amb buits i matisos. I una mica així ho percep Mollà quan explica que en El tercer toc “hi ha una continuïtat temporal, que és el canvi del pas del temps, i una evolució en el personatge, que és el dietarista”. Una evolució que es percep en un canvi de to, cap a una maduresa, un to que s’harmonitza amb una prosa de vida i semblant híbrid, perquè hi ha de tot: bons moments amb amics, llibres i viatges evocats, i la presència d’una grisor que ho entela tot de sobte: la mort i la inconsistència, la desaparició dels amics. Reflexions, idees, propostes, aforismes, cròniques, adéus, postals de viatge... Com correspon a un dietari: hi ha un temps per a cada cosa, i ací les teniu totes.

Joan Garí, per la seua part, també aprofita una data “mítica”, la cinquantena, per a arrencar el seu darrer dietari, Ser Persona. Diari de l’escriptor als 50 anys. Les xifres rodones són una gran temptació, tant com parlar dels paisatges que visitem o recordem, dels llibres que ens commouen o contrarien, o de tot allò que ens dona forma i empenta dia rere dia.

Joan Garí, fidel al gènere, a la rutina de l’escriptor que no vol deixar nulla dies sine linea, entusiasta amb ell mateix, navega entre el periodisme i la crònica literària amb una mirada enèrgica cap al món. ¿Potser complir cinquanta anys és motiu més que suficient per a fer una gran festa (i escriure un dietari)? Qui sap! Tenint en ment que la vida és tan incerta i capritxosa...

Però més enllà de la celebration, hi ha també la reflexió sobre llibres, viatges, l’observació del fets i de persones, dels petits plaers com ara cuinar, menjar, conversar i beure. I Garí tracta de no oblidar el periodista que és en perfilar una crítica social i una incitació al coneixement del món a través de la mira atenta i interrogativa que busca raons. Al capdavall, tots fem o intentem fer els deures que ens va deixar el mestre Pla: observar la realitat i parlar-ne, donar compte de quasi tot allò i tots aquells que creuem pel camí i de no perdre de vista ni la bellesa de les coses ni l’estupidesa de la condició humana...

Per la seua banda, Agustí Colomines, en Tot el que el cor s’estima ha escrit un text de memòria cultural i familiar que evoca present i passat. El dietari és ple de reflexions historiogràfiques i polítiques derivades d’una estada a la Stanford University mentre l'autor indagava sobre l'exili de Joaquim Maurín a la Hoover Institution. Colomines s’hi mostra com a historiador, fent-nos partícips de les múltiples dreceres que el duen a construir un relat històric sense defugir els moments de decepcions personals. “De vegades és un nom, desconegut al principi, que porta a un altre, i aquest a un altre. Pot ser una data concreta, a partir de la qual s’obren, com en un ventall, diversos esdeveniments que poden estar connectats o que, si no, poden oferir una panoràmica”, escriu Xavier Antich en el pròleg.

 L’altra cara del dietari és la política, marcada, la major part del temps, per un to agre que explica concretament l’evolució i intervenció política de Colomines –molt polèmica– amb tons d'autojustificació marcats i desqualificacions sovintejades... ¿Potser l’autor aprofita el dietari per passar comptes amb molta gent, amb el món i la vida...?

Tocat de crispació puntual i amb un to server, no exempt de sentit de l’humor, Colomines hi repassa la vida política catalana més recent, a partir d’una anècdota, d’una informació d’actualitat, les quals impacten en la seua memòria i desvetllen el record. Tot això el du a explorar la densitat històrica i les capes complexes dels esdeveniments, però també a explicar nimietats (les sèries que veu, els concerts a què va), com si més que un text, fos un pretext... Sense amagar, de manera puntual, alguna de les amargors més íntimes que la vida ens té reservades.  

El dietarisme –ben present dins de la literatura catalana des de fa quasi un segle– és el gènere literari que darrerament ha atret més escriptors. Alguns d’ells, reincidents en les formes i la manera, tornen a ell cada cert temps, amb una puntualitat quasi britànica. Així les coses, em demane (com a lectora i com a autora de dietaris) si no és aquest un gènere en perill d’extinció, potser per abús, potser per confusió, potser per un excés de “jo”. Hauríem de destriar-hi el gra de la palla, però, ja sabeu, l’avantatge dels dietaris, i el gran perill alhora, és que hi cap de tot, també les venjances i les frustracions! En definitiva, així és la literatura del jo, i com és sabut, el jo, el de cadascú, és un armari sense fons, o un fons d’armari, de tot una mica... 

El matís està, en gran mesura, en quin jo hi haja al darrere de cada dietari, la qual cosa pot arribar, en ocasions, a fer-nos sospitar que hi ha massa jo i poca literatura. Em demane si no patirem, potser, un moment de saturació amb tanta literatura testimonial que ens arriba per tot arreu. Cadascú és lliure de pensar el que vulga. En tot cas, podria ser un bon moment per a repensar-nos el gènere, potser un poc de silenci, d'introspecció i de reflexió ens faria bé, i mentrestant, continuem llegint perquè no hi ha escriptor sense lector, en tots i cadascú dels sentits.