Un somni civilitzat

Sempre he pensat que allò que diuen una cultura normal ho és en la mesura que és diversa i viva –hi cap tot i s’hi renova–, que no abusa d’èpica ni de militància –es pot permetre no fer-ho, més aviat– i que reparteix raonablement les dosis de modernitat, d’autoreferencialitat i d’autocrítica. L’excés d’algun d’aquests ingredients acaba per fer el producte indigest, endogàmic: tebeos d’intel·lectuals. L’excessiva impersonalitat o un mal entés universalisme, però, el poden dissoldre en el magma incert de la neomodernitat: ofegar-lo i condemnar-lo ràpidament a la irrisorietat, a la invisibilitat, al no res. La narrativa actual al País Valencià, com totes, busca l’equilibri ideal. A hores d’ara, podríem dir que ho fa amb una notable habilitat: s’hi escriu regularment i hi ha de tot –llevat de lectors, però eixe és un altre tema.

El fet és que ve de publicar-se L’últim dels valencians (Drassana, 2019), una ambiciosa obra sobre una poderosa nissaga valenciana que travessa tot el segle XX. Ho fa amb tres generacions d’uns nous Borja, crescuts successivament al caliu de la taronja, el desarrollismo i la rajola, navegant precisament en les aigües frontereres entre el món i la localitat. I sura. Deia frontereres perquè l’autor, Guillermo Colomer, aposta per una narració tradicional al voltant d’humaníssims conflictes vitals –ambició i desig, frustració i por, nostàlgia i remordiment–, però també de la molt concreta història valenciana del nou-cents, sobre la qual no només narra, sinó que també reflexiona i en algun cas fins i tot somia. Tot plegat ho fa amb una tècnica decididament realista –a estones naturalista–, lluny d’experiments i centrada en la descripció exhaustiva del món narrat. Paratges i personatges, que diria aquell: “ho comprenia tot: heretava una maledicció, la incompatibilitat de la sang que condemna tots els clans endogàmics”. Una novel·la d’aquelles en què els fets no expliquen, s’expliquen. Així les coses, Ibáñez i Balzac, no és cap sorpresa, hi apareixen citats, reverenciats. Perquè estilísticament, L’últim dels valencians és, en el fons, un homenatge d’última hora a aquella narrativa de voluntat totalitzadora, la del famosíssim –i citadíssim, perdó– espill d’Stendhal passejat al llarg del camí.

Ara el vidre retorna tot un segle de vida al voltant de la capital i del seu hinterland, un retrat escrit des d’aquell “no odie res, però odie les turbes” de Ben Helfgott i del desig enyoradís i ordenat d’una dreta valenciana europea i liberal que ben mirat no ha existit mai, o no prou ni per prou de temps –Llúcia, Broseta... Un miratge, una evocació, una frustració civilitzada. La crítica, mentrestant, s’hi escola inevitablement contra els uns i els altres: els burgesos tacats de renúncia i de bufar en caldo gelat, els excessos elitistes d’una intel·lectualitat esnob enlluernada per Barcelona o el salvatgisme d’un terrorisme espanyolista massa impune. La història que sabem però que ben val recordar.

De tant en tant, dèiem, la reflexió nacional hi apareix, a penes amagada darrere dels llavis dels personatges: què som i cap a on anem els valencians com a poble. Unes línies sovint prop del reportatge d’una València meridional i italiana, encesa i tragicòmica, la Palermo d’aquesta riba de la mar, una societat “que no té sentit patrimonial del passat, perquè no el suporta, el seu passat”. A estones, sí, una novel·la política. Hi ha qui en alguns passatges voldrà evocar Ferran Torrent. No senyor, L’últim dels valenciansés una altra cosa, tan mediterrània però més global, més ampla, lluny del thriller i prop del mural. I paga també, i molt, la pena.