Si els “fills de puta” volaren...

Ho deia Francesc Pi de la Serra en una de les seues cançons en els anys de la Transició: “Si els fills de puta volaren no veuríem mai el sol”. Fill de puta és una paraula lletja, encara que, moltes vegades, entre amics, pot tindre fins i tot un to carinyós. No és el cas. Tampoc és cosa d’ofendre la mare de ningú, així que, per aquest article, ho deixaré que si “la mala gent volara no veuríem el sol”.

Pedro García Gimeno, director general de RTVV entre 2004 i 2009, nascut a Alzira l’any 1969, és mala gent. Gent d’aquesta que viu en les aigües negres dels règims corruptes, que es mou amb d' állò més bé enmig del fem, que no coneix més fidelitat que els seus interessos. Mala gent, com deia Machado, que “va apestando la tierra”. Per culpa de Pedro García Gimeno, RTVV està tancada; per la seua culpa una persona com Vicent Sanz va fer i desfer en Canal 9 com va voler fins a convertir la cadena en un pou negre de persecucions, depuracions i, fins i tot, abusos sexuals; per la seua culpa, 1.600 treballadors es quedaran sense faena; per la seua culpa, un servei públic es va convertir en un frau; per la seua culpa, els diners dels ciutadans van anar a omplir butxaques d’intermediaris mafiosos, “puteros” per compte aliena i pocavergonyes de diferent pelatge.

La policia l’acusa d’haver-se emportat 500.000 euros dels 7 milions i mig que RTVV va pagar per la instal·lació de monitors i altaveus amb motiu de la visita del Papa a València en 2006. García està imputat per blanqueig de diners, delicte fiscal, suborn, malversació de cabdals públics i prevaricació. Ara, damunt, gràcies a un informe d’Hisenda, hem sabut que al marge del que va poder cobrar gràcies al robatori perpetrat a l’ombra del Papa, resulta que tenia també el 20% de l’empresa Orange Market; a mitges amb Francisco Correa, Pablo Crespo i similars. El senyor que el PP havia posat al davant de RTVV per promocionar el valencià, informar democràticament a la ciutadania, vetlar per una programació respectuosa amb els drets dels xiquets, impulsar el sector audiovisual valencià, etc. etc... era el propietari d'una quinta part de l’empresa que la trama Gürtel usava per canalitzar els seus negocis al País Valencià. Un exemple de servidor públic.

I allà està ell, amb la seua gomina i els seus vestits de marca, lamentant-se que en Rocafort, on viu, alguns veïns, s’hagen dedicat a omplir els carrers de fotos seues amb la llegenda: “si tens la desgràcia de trobar-te’l, cura amb la teua cartera, ja t’ha robat abans”.

Recorde que em van presentar García en la campanya electoral de les Autonòmiques de 1995 quan va estar en Canal 9 acompanyant Eduardo Zaplana al debat de candidats. Supose que sabia que jo era dels crítics amb la gestió dels socialistes en la tele i em va fer algun comentari negatiu contra Joan Lerma, mig de broma, mig seriosament. Francament, em va semblar molt poqueta cosa. Mai més he tornat a parlar amb ell.

Després, la seua trajectòria, emmarcada en la història del PP al País Valencià, demostra la seua condició de mala gent. De res va passar a ser el responsable de comunicació de tot un president de la Generalitat com Zaplana. El que li portava la maleta, igual en les “entrevistes d’estadista” que en els moments de relaxe i recuperació física i anímica. Eren els anys de vi i roses. Anys en els quals, sense complexos, es gastaven els diners públics per a capricis, vicis i ajustaments de comptes. Fugit Zaplana a Madrid, escollit Francisco Camps com relleu, el “zaplanisme” va morir assassinat pel “campisme” i, contra tot pronòstic, el gran Judes va ser García que es va passar de bàndol, posant tota la informació de la qual disposava als peus de l’altar del nou amo.

En el regne de l’abús, de l’arbitrarietat, Pedro García va ser un escalador, un dels més destacats. L’home que igual celebrava els seus aniversaris en Marrackech en avió privat que es comprava un Volvo d’alta gama a “tocateja” o es feia acompanyar diàriament al complex “La Calderona” de Bétera, amb xofer i cotxe oficial, per descansar una miqueta del gran esforç que, supose, significa afonar a consciència una televisió pública.

Jo sempre he pensat que tenim una sort immensa d’haver-nos trobat aquest tipus de personatges en el segle XXI, ja que si hi hagueren topetat en 1940 segurament el balanç de la nostra relació seria prou pitjor que haver perdut el lloc de treball. La llàstima de tot això és que Pedro Garcia no és un cas aïllat en el “star system” del PP valencià. Els pràcticament 20 anys que porten manant en les institucions ens deixen desenes de “pedrogarcias”. Els hem tingut a la vista, els hem escoltat menysprear al que no pensaven com ells, els hem observat tirant-se a l’esquena qualsevol observació amb un mig somriure de qui mira per damunt del muscle als altres...

Però res és etern. Ara els arriba el temps de començar a pagar deutes i, molt de compte, perquè quan perden el poder no serà només passar a l’oposició, perdran també el negoci i les claus dels calaixos on estan els papers. Ja estan canviant els seients tous dels avions privats per la duresa de la banqueta dels acusats. La següent estació del viacrucis pot ser passar de les cinc estreles i els llits de dos metres i mig de “La Calderona” a un catre en Picassent. Si a Pedro García li acaba passant una cosa així almenys s’estalviarà que els seus familiars es troben els carrers de Rocafort plens de cartells qualificant-lo de delinqüent. Aquell dia ho diran els diaris... però ja se sap que la gent cada vegada llig menys premsa.