La pràctica del soterrament tradicional està en desús. Les raons en són moltes, però la principal és la falta de rendibilitat dels cementeris, l'única oportunitat que tenen molts de posseir, in extremis, un terreny en propietat. Ocupen un sòl preciós per a altres finalitats, el manteniment dels que són públics va a càrrec de l'erari i el dels que són privats a càrrec dels descendents. Des d'un punt de vista econòmic són un mal negoci per a tots excepte per al mort. D'ací que a poc a poc s'haja anat imposant la cremació i ara mateix et trobes un tanatori en cada polígon industrial. Preferentment, no se sap molt bé per què, al costat dels McDonald's. Però la cremació no sembla ser tampoc la solució definitiva al problema. Per a reduir un parent a cendres calen prop de cent metres cúbics de gas, la mateixa energia que podríem emprar per a fer un viatget amb cotxe a París. A més, el procés provoca l'emissió de gasos d’efecte hivernacle —pocs però en provoca— i també l'alliberament de metalls pesants com el mercuri, a més del que puga portar el vestit amb què va amortallat el difunt. No contamina igual una camisa de tergal que una de popelín. Si el finat ha sigut embalsamat, ja estem parlant directament d’una bomba antiecològica.
Agafant tot açò com a punt de partida i afegint unes quantes intencions summament lloables —si més no sobre el paper—, el senador demòcrata per Seattle Jamie Pedersen, que si es jutja pel seu historial ha de figurar entre el més roig dels EUA, ha posat en marxa la iniciativa de convertir els morts en compost. Aquesta proposta la mou, en principi, la possibilitat de substituir el gas pel procés natural de descomposició (economia), la d’abonar jardins i boscos (ecologia), i la de connectar els morts amb els cicles naturals (espiritualitat). No és només una idea, és una proposta de llei que si no prospera enguany potser ho farà el que ve, i que, com hem vist, va acompanyada d'un bonic argumentari que només entropessa amb uns pocs detalls. Un de caràcter estètic: el procés s'hauria de fer aproximadament de trenta en trenta cadàvers, una imatge que molesta prou quan se't fica en el cap, i d’altres que indueixen a la sospita: per un costat caldria construir costosos edificis que haurien de tindre un aspecte digne, a fi de dissimular el sinistre espectacle interior —edificis que se sumarien al parc de cementeris i crematoris—, i per un altre cada compostatge costaria als parents uns 2 500 dòlars. Per difunt.
No cal molta imaginació per a pensar que el pròxim pas puga ser l'elaboració de pinso per a gats. Al cap i a la fi, no crec que ningú sàpia què els hi estem donant exactament en aquests moments, diguen el que diguen les etiquetes. I el següent i definitiu pas ja el va predir una famosa pel·lícula dels anys setanta, amb un títol original que responia al nom del producte entorn del qual girava la trama i que no revelaré per tal de no estripar-la, però descrit de manera concisa, eren llonganisses fetes amb pasta humana. Per què no? Menjar congèneres ja ho hem fet en algunes èpoques i circumstàncies. Sabem que comporta alguns problemes amb els prions, arran del que hem vist en el cas de les vaques boges, però al cap i a la fi la cosa no fou tan greu: només dos-cents humans morts en vint anys. I tot es va solucionar eliminant un parell de milions o tres de vaques amb el ball de Sant Vito. Segur que la ciència i la tecnologia actuals poden amb això i molt més.
Hem perdut el respecte als morts. Hem passat de dur-los crisantems el dia de tots els sants, a pensar en ells com un simple residu. Què ha passat? No fa gaire eren el receptacle de l'ànima immortal, recordeu? Hi ha religions que encara creuen que si no descansen en terra ferma, no assoliran la pau eterna. Per això, entre altres coses, de vegades repatrien als xinesos en contenidors des del port de Nàpols. L'Església catòlica va estar en contra de la cremació fins al 1963, i no la va avalar amb l'hisop fins tres anys més tard. La reservava per a castigar a alguns que es passaven d’espavilats. Ara l'admet però no com a prioritària, i prohibeix disseminar les cendres per a mantindre així la fe en la resurrecció de la carn per molt socarrada que estiga. I res de tindre-les a casa o repartir-se-les entre els néts; han de reposar en lloc sagrat. Això del compost encara no han hagut de plantejar-s'ho, però arribat el cas segur que trobaran una fórmula pragmàtica per a encaixar-ho en el seu corpus doctrinal.
Però amb independència del que dispose el Vaticà respecte d'això, el futur dels morts es veu molt negre, tenint en compte que els ni els vius creuen ja en si mateixos. A partir dels descobriments de la neurociència, cada vegada més gent està arribant a la conclusió que el jo és una il·lusió, que ens imaginem a nosaltres mateixos, que no som res més que una màquina biològica que ha creat una fantasia anomenada consciència a través d'un simple mecanisme evolutiu. Qualsevol procés mental, per elevat que siga, és traduïble a termes fisioquímics, pura matèria, poca grandesa. Cada vegada sembla més evident que només som un embull orgànic al·lucinat que únicament té com a missió perdurar, i qualsevol cosa que fem, pensem o sentim està orientada a aquest propòsit. D’ací que potser això del compost no siga tan mala idea, a banda de proporcionar uns bons rèdits. Quina manera millor de perdurar que alimentant pollancres en un parc públic quan ja no puguem fer-ho d'una altra manera? El problema és que en convertir en mercaderia els nostres cadàvers obrim un procés d'incerta trajectòria. Perquè un comença per perdre el respecte als morts i acaba per perdre-li'l als vius. En la pel·lícula esmentada, per exemple, per a encebar a aquella singular indústria alimentària acabaven llançant campanyes per a incentivar el suïcidi i proveir-se així de cadàvers extra.
Vist el pessimisme generalitzat davant dels fúnebres auguris que s'estenen sobre la salut del planeta i el nostre destí col·lectiu, i vista la nostra incapacitat per a reaccionar d'una manera més enèrgica enfront d'això i de tantes altres coses, un té la impressió que la campanya en qüestió ha començat ja a gran escala. Quan els astrofísics van començar a mirar pel Hubble més enllà de la nostra galàxia, l'existència del Cel, que alguns impius ja posaven en dubte, es va fer més i més difícil de creure. I quan els científics s'han posat a furgar a fons en el cervell humà, la creença en l'existència de l'ànima també se n'ha anat a prendre pel ses. La ciència va a la seua, i molt probablement ha fet ací un bon treball. Però és com quan un detectiu et confirma que el teu matrimoni és una farsa, que t'afones en la misèria i tot se te’n dóna. Precisament ara, quan tot indica que arriba la fi del món, no tenim res a què agarrar-nos. Arribaran els genets de l’Apocalipsi i nosaltres acollonits i desorientats, sense ànima immortal que salvar, aquella suposada entitat immaterial que tant contribuïa a la nostra autoestima, per a la qual no reeixim a trobar un recanvi laic mínimament decent.
La pràctica del soterrament tradicional està en desús. Les raons en són moltes, però la principal és la falta de rendibilitat dels cementeris, l'única oportunitat que tenen molts de posseir, in extremis, un terreny en propietat. Ocupen un sòl preciós per a altres finalitats, el manteniment dels que són públics va a càrrec de l'erari i el dels que són privats a càrrec dels descendents. Des d'un punt de vista econòmic són un mal negoci per a tots excepte per al mort. D'ací que a poc a poc s'haja anat imposant la cremació i ara mateix et trobes un tanatori en cada polígon industrial. Preferentment, no se sap molt bé per què, al costat dels McDonald's. Però la cremació no sembla ser tampoc la solució definitiva al problema. Per a reduir un parent a cendres calen prop de cent metres cúbics de gas, la mateixa energia que podríem emprar per a fer un viatget amb cotxe a París. A més, el procés provoca l'emissió de gasos d’efecte hivernacle —pocs però en provoca— i també l'alliberament de metalls pesants com el mercuri, a més del que puga portar el vestit amb què va amortallat el difunt. No contamina igual una camisa de tergal que una de popelín. Si el finat ha sigut embalsamat, ja estem parlant directament d’una bomba antiecològica.
Agafant tot açò com a punt de partida i afegint unes quantes intencions summament lloables —si més no sobre el paper—, el senador demòcrata per Seattle Jamie Pedersen, que si es jutja pel seu historial ha de figurar entre el més roig dels EUA, ha posat en marxa la iniciativa de convertir els morts en compost. Aquesta proposta la mou, en principi, la possibilitat de substituir el gas pel procés natural de descomposició (economia), la d’abonar jardins i boscos (ecologia), i la de connectar els morts amb els cicles naturals (espiritualitat). No és només una idea, és una proposta de llei que si no prospera enguany potser ho farà el que ve, i que, com hem vist, va acompanyada d'un bonic argumentari que només entropessa amb uns pocs detalls. Un de caràcter estètic: el procés s'hauria de fer aproximadament de trenta en trenta cadàvers, una imatge que molesta prou quan se't fica en el cap, i d’altres que indueixen a la sospita: per un costat caldria construir costosos edificis que haurien de tindre un aspecte digne, a fi de dissimular el sinistre espectacle interior —edificis que se sumarien al parc de cementeris i crematoris—, i per un altre cada compostatge costaria als parents uns 2 500 dòlars. Per difunt.