La vida havia portat els diversos membres de la família per camins molt diferents. Uns s'havien fet fastigosament rics i altres no eixien ni eixirien de pobres, però una vegada a l'any les seues vides pareixien igualar-se. Era Nadal, i tots estaven congregats per a menjar-se la paella que s’encarregava de cuinar la matriarca amb el pollastre i el conill que ella mateixa havia engreixat i sacrificat, com s’hi venia fent des de temps més igualitaris i genuïnament solidaris. Era mare i àvia d'uns, tia i tia-àvia d’uns altres, i sogra de la resta. Aquell any en seria l'últim. Les forces centrífugues augmentaven i la influència centrípeta de la vella supervivent estava minvant a la carrera. Mentre tots esperaven que l'arròs es coguera, cada un passava l'estona com podia. Els grans ho tenien fàcil, perquè havien aprés a mantindre conversacions banals sobre les coses transcendents de la vida. Els xiquets ho tenien més difícil. Estaven en la casa del que més pasta tenia, que era la més gran. Cap dels joguets que atibacaven la seua habitació pareixia servir per a entretindre's en grup, tots eren artefactes cars i sofisticats per a passar-s'ho bomba en soledat. Per sort, acabaren trobant-ne un amb què jugar junts que era molt senzill. Es tractava d’enfilar anelles de colors en un con que descansava en terra llançant-les des d'una certa distància. I això és el que estaven fent per torns, sense més pretensions que la d'afinar la punteria, quan un dels adults —un dels rics— s’hi va acostar i va dir: «Vinga, a veure qui guanya».
Ací es va fotre tot. Qui més qui menys va entendre: «A veure qui perd». I de l'innocent interés a enfilar les anelles en aquell con esquiu, cada un va passar a comptar quantes n’havien enfilat els altres per a no quedar-se enrere. La diversió se'n va anar en orris i les desercions no van tardar a produir-se. Els xiquets es van desentendre del joc i van començar a rondar els altres adults i a preguntar quant faltava per a la paella. Ni el dia de Nadal aquell home podia deixar d’abrivar els altres perquè competiren entre ells. No podia evitar-ho, en aquella habilitat havia basat el seu èxit empresarial. Segurament estava buscant fusta de líder entre els seus parents més joves. En la seua empresa feia igual, sabia incentivar la rivalitat entre els empleats i aconseguia que tots acabaren suant la cansalada. Era la seua manera de traure de cada un tot el que podia donar de si. Especialment pervers era el que feia amb els minusvàlids —utilitze la terminologia de l'època—. S'havia llaurat una fama de filantrop perquè en contractava molts, però va començar a fer-ho després que, en donar faena a un per compromís, va veure que el rendiment general de la secció on l'havia ficat havia augmentat. Va descobrir que els discapacitats tractaven per tots els mitjans de no semblar-ho, de ser tan eficaços com el que més, per orgull i perquè volien conservar el preat lloc de treball a tot preu, i això feia que els que aparentment estaven d'una peça treballaren com condemnats per a no quedar en evidència enfront d'algú a qui li fallaven les cames o li faltava una mà. En definitiva, i sense voler llevar-li altres mèrits, aquell home feia servir els minusvàlids d'esquer perquè els altres es trencaren l’esquena.
Potser per això em costa de copsar l'èpica de les paralimpíades i compartir l’entusiasme que susciten. Sempre he percebut alguna cosa molt perversa i cruel a ficar en una pista d'atletisme a un grapat d’éssers humans amb unes pròtesis aparatoses o en cadira de rodes —o que s’hi fiquen ells motu proprio, tant s’hi val—, dir-los «vinga, a veure qui guanya» i gaudir veient-los tirar el lleu. Costa de creure que el millor que poden fer aquestes persones és pugnar per arribar abans que ningú a la meta. No farien millor a dedicar-se a algun esport no competitiu, a soles o en companyia? La pregunta és vàlida per a qualsevol, amb discapacitat o sense. Diuen que tots els esports són competitius, però no és cert. Tots acaben sent-ho perquè on no hi ha competició no hi ha espectacle o n’hi ha poc, i on no hi ha espectacle no hi ha espectadors ni patrocinadors. Ni negoci, ni grans premis. Però tots sabem que es pot practicar la natació, esquiar, córrer, tirar a l'arc, pujar en bici a l'Oronet o jugar al tres en línia sense més intenció que la de sentir-se bé, fer unes rialles i obrir gana per a l'aperitiu. Darrere de tota aquesta verborrea sobre l'esperit de superació, la integració social, la realització personal, el compromís, l'autodisciplina, la cooperació, la constància i el chachachá, un no veu més que eslògans del neocapitalisme rampant, una descarada promoció de l'ambició individual que ens mena a una estúpida carrera de rates a major glòria del PIB i els índexs borsaris. A ningú ha d'estranyar que molts exesportistes professionals acaben muntant assessories.
Aquell parent meu va fer molts diners llançant el seu repte allí on detectava energia adormida. Ell havia trobat l'abracadabra per a despertar-la, i va desenvolupar una gran habilitat per a fer-ho. Aquella vegada ningú picà, i al con i als cércols els van donar molt pel ses. El que a nosaltres ens interessava era la paella de la iaia, i que després del flam ens donaren les estrenes i ens dugueren a la fira. Però va haver-hi molts, al llarg dels anys, que es van sentir estimulats per repte, obligats a acceptar-lo més aviat, i ell sempre estava allí per a aprofitar la força productiva que el desafiament desencadenava entre els seus empleats per tal d'augmentar el compte de resultats. En realitat, el que feia era traslladar als treballadors la pressió d’allò que Marx va anomenar «llei coercitiva del capital», del capital de cada capitalista, que per a fer front a la competència, per a no ser expulsat del mercat, absorbit o acabar arruïnat pel sistema creditici, ha de créixer sense parar, de manera que tot tendeix al creixement indefinit. No hi ha beneit que ignore que això és un impossible en un planeta finit, però és un principi que està en la naturalesa interna del sistema econòmic i s'expandeix com la pesta a tots els àmbits de la vida en forma de necessitat i valor. Créixer de manera irracional és el que hem fet i fem a pesar que, segons sembla, estem ja davant del que el secretari general de l'ONU ha anomenat recentment «les portes de l'infern». És el que ens ha portat fins a elles i el que alguns somien de continuar fent quan estarem enmig de les flames. També allí es tractarà de veure qui guanya.
La vida havia portat els diversos membres de la família per camins molt diferents. Uns s'havien fet fastigosament rics i altres no eixien ni eixirien de pobres, però una vegada a l'any les seues vides pareixien igualar-se. Era Nadal, i tots estaven congregats per a menjar-se la paella que s’encarregava de cuinar la matriarca amb el pollastre i el conill que ella mateixa havia engreixat i sacrificat, com s’hi venia fent des de temps més igualitaris i genuïnament solidaris. Era mare i àvia d'uns, tia i tia-àvia d’uns altres, i sogra de la resta. Aquell any en seria l'últim. Les forces centrífugues augmentaven i la influència centrípeta de la vella supervivent estava minvant a la carrera. Mentre tots esperaven que l'arròs es coguera, cada un passava l'estona com podia. Els grans ho tenien fàcil, perquè havien aprés a mantindre conversacions banals sobre les coses transcendents de la vida. Els xiquets ho tenien més difícil. Estaven en la casa del que més pasta tenia, que era la més gran. Cap dels joguets que atibacaven la seua habitació pareixia servir per a entretindre's en grup, tots eren artefactes cars i sofisticats per a passar-s'ho bomba en soledat. Per sort, acabaren trobant-ne un amb què jugar junts que era molt senzill. Es tractava d’enfilar anelles de colors en un con que descansava en terra llançant-les des d'una certa distància. I això és el que estaven fent per torns, sense més pretensions que la d'afinar la punteria, quan un dels adults —un dels rics— s’hi va acostar i va dir: «Vinga, a veure qui guanya».
Ací es va fotre tot. Qui més qui menys va entendre: «A veure qui perd». I de l'innocent interés a enfilar les anelles en aquell con esquiu, cada un va passar a comptar quantes n’havien enfilat els altres per a no quedar-se enrere. La diversió se'n va anar en orris i les desercions no van tardar a produir-se. Els xiquets es van desentendre del joc i van començar a rondar els altres adults i a preguntar quant faltava per a la paella. Ni el dia de Nadal aquell home podia deixar d’abrivar els altres perquè competiren entre ells. No podia evitar-ho, en aquella habilitat havia basat el seu èxit empresarial. Segurament estava buscant fusta de líder entre els seus parents més joves. En la seua empresa feia igual, sabia incentivar la rivalitat entre els empleats i aconseguia que tots acabaren suant la cansalada. Era la seua manera de traure de cada un tot el que podia donar de si. Especialment pervers era el que feia amb els minusvàlids —utilitze la terminologia de l'època—. S'havia llaurat una fama de filantrop perquè en contractava molts, però va començar a fer-ho després que, en donar faena a un per compromís, va veure que el rendiment general de la secció on l'havia ficat havia augmentat. Va descobrir que els discapacitats tractaven per tots els mitjans de no semblar-ho, de ser tan eficaços com el que més, per orgull i perquè volien conservar el preat lloc de treball a tot preu, i això feia que els que aparentment estaven d'una peça treballaren com condemnats per a no quedar en evidència enfront d'algú a qui li fallaven les cames o li faltava una mà. En definitiva, i sense voler llevar-li altres mèrits, aquell home feia servir els minusvàlids d'esquer perquè els altres es trencaren l’esquena.