Eren les Primàries, estúpids!

Poc abans de les eleccions de 1992, Bush (pare) era considerat imbatible per la majoria dels analistes polítics, fonamentalment a causa dels seus èxits en política exterior, com la fi de la Guerra Freda i la Guerra del Golf Pèrsic; la seua popularitat llavors havia arribat al 90% d'acceptació, un rècord històric. En aquestes circumstàncies els assessors electorals de Bill Clinton, van assenyalar que havia d'enfocar sobre qüestions més relacionades amb la vida quotidiana dels ciutadans i les seues necessitats més immediates. Per tal de mantenir la campanya enfocada en un missatge es va enganxar un cartell a les oficines centrals amb tres punts escrits:

Tot i que el cartell era només un recordatori intern, la frase es va convertir en una mena d'eslògan no oficial de la campanya de Clinton, que va resultar decisiu per modificar la relació de forces i derrotar Bush, cosa impensable poc abans.

El fracàs a les eleccions europees sols han fet més palés del que ja ho era la pèrdua de confiança i de credibilitat que pateix el PSOE des d'aquell fatídic 12 de maig de 2010 on Zapatero es va plegar als interessos europeus. No hi ha que enganyar-se ni enrocar-se en excuses bizantines que ningú entendria. Aquell va ser el punt d’inflexió, però han segut els hereus més que l’herència els que han permès i son responsables del estat actual del socialisme espanyol.

Si és important el diagnòstic, ho es més analitzar les causes. El conjunt de forces progressistes supera de manera ampla a les de dreta i/o centre dreta; lideratges nous i joves sorgeixen amb força, no sols el cas de Podemos amb el seu messiànic líder, si no Susana Díaz que, dins del socialisme i amb la mateixa “herència” que abans comentava, arrasa a Andalusia; finalment hi ha un càstig als partits clàssics, no sols al PSOE i al PP si no també a IU, a qui Podemos “planta cara”.

Una vegada fets els anàlisis pertinents el que és realment vital es saber com afrontar aquest resultat. Què hem de fer els socialistes per recuperar la confiança i la credibilitat de la societat? Per a mi sols hi ha un camí que ens torne a convertir en el referent social dels progressistes d’aquest país. Aquest camí te tres elements principals:

El canvi de lideratge. Alfredo Perez Rubalcaba no podia continuar sent el cap visible que representara el socialisme espanyol ni un segon més. La societat i el moment històric demanen noves respostes a nous problemes i diferents maneres de relació entre governant i ciutadà que Rubalcaba no podia representar. Ell també ho va entendre així i el dilluns va tancar la seua etapa.

Un altre element es tindre un posicionament nítidament d’esquerres. La coherència i el compromís ideològic és el que diferencia a un líder d’un gestor, el primer te una visió d’una societat a la que vol arribar, el segon sols té una sèrie d’elements (patrimoni, recursos, etc.) que, en el millor dels casos, ha de cuidar. Aquest compromís i coherència s’han de mantindre per damunt de costos tant personals com electorals, perquè aquells que confien en nosaltres a través del seu vot podran entendre mes o menys una equivocació, però el que mai acceptaran és una “traïció”. La llibertat, la igualtat i la justícia social son les nostres arrels, la nostra identitat i la nostra meta tot en un, i no ha d'haver-hi cap circumstancia on açò no siga prioritari o on es puga oblidar, tant en públic com en privat. Els militants socialistes volen una república federal laica com a model d’estat i els òrgans de direcció no deuen ni amagar-ho ni anestesiar aquesta pulsió, ben al contrari, hi ha que reivindicar-la i defendre-la sempre que es puga. La recerca del mític “centre polític” ens durà a un forat negre en el que sols podem desaparèixer.

Finalment com a últim element, les primàries obertes. Eixa és la clau del fòrmula. El rearmament ideològic o el canvi de lideratge abans esmentats són possibles dins dels paràmetres de qualsevol partit clàssic. El secretari general ha plantejat la seua dimissió i el pertinent congrés extraordinari d’on pot eixir una nova línia d’actuació i un nou referent del socialisme possiblement jove i, a priori, atractiu electoralment. Però això no canviaria res. El ciudatà interpretaria, erròniament o no, que els “aparells” polítics, una vegada més, no compten amb ell per triar els seus representants ni el projecte que representen. Per a ell seria “més del mateix” amb un nou embolcall. És per això que les primàries han de ser immediates i el mes obertes possible. Congrés sí, però desprès de les primàries. La ciutadania no pot esperar ni un minut més a que el PSOE dirimeixca les seues cuites internes; els militants i simpatitzants no podem perdre mes temps en “batalles de saló” mentre veguem que el partit dels nostres avis, dels nostres pares, es desfà en un atac de “meliquitis”. Posteriorment a canviar de lideratge donem-li a la gent les ferramentes, no per ajudar-nos a refer un nou projecte, sinó perquè ells els dirigeixquen i nosaltres sols sigam el instrument que el fem possible.

Tenim una oportunitat per transformar, novament, el nostre país. Que el representant d’un dels partits majoritaris siga escollit per tota la societat i no per una oligarquia marcaria un abans i un desprès a la historia de la nostra jove democràcia.

No deixem que el nostre partit es converteixca en irrellevant i al preguntar-nos on hem errat algú ens responga “Eren les Primàries, estúpids!”