Uns i altres, altres i uns s'autodemanen per la raó profunda dels atemptats dels últims dies a Catalunya. Què determina que unes persones joves s'acarnissen amb gent innocent i en maten un grapat? Per si això fora poc, resulta altament probable en aquesta mena d'actes que els mateixos assassins siguen morts duent a terme aquesta bestiesa incomprensible. La ment humana es tanca, la supera el problema, es dedica a seguir la morbositat d'aquella història, a resar o a fer les primeres passes pel camí de l'oblit. Momentàniament, el terror no actuarà, caldrà que es prepare i torne a aparèixer d'ací un temps: una setmana, un mes, un trimestre...?
La manca d'humilitat del cervell humà gosa explicar aquests i qualsevol altres assassinats macabres. En realitat, tenim resposta per a tota pregunta que ens facen o ens fem. Hi ha qui recorre a la prevenció de millorar el sistema, l'escola, els valors, la distribució de la riquesa... També n'hi ha que enfonsa els morts en el balanç de la fatalitat, com els morts en accidents de trànsit. O transforma una excitació personal en una culpabilització generalitzada i rabiosa. En qualsevol cas, no és massa arriscat dir que al llarg del que ens queda de vida, viurem una sèrie d'atemptats com els d'aquests dies.
Tampoc seria desencertat considerar que la matança de Catalunya indica un fracàs, el fracàs global, del planeta sencer. Uns joves que han tingut la sort (?) de no viure al Marroc, sinó a Catalunya, han practicat l'autofàgia més salvatge, la destrucció i l'autodestrucció alhora. Quina explosió, atac, assassinats-suïcidis es poden encara inventar? El panorama és de terra cremada. Si encara disposàrem d'una mínima lucidesa començaríem a revisar el nostre món pel principi, quan deguérem cometre els primers i greus errors.