La reflexió sobre els intel·lectuals i la seua funció social sempre és profitosa. Espècie a extingir o no, les metamorfosis d’aquesta figura prototípica de les societats modernes ens diuen molt sobre la substància moral de l’entorn en què es desenvolupen les nostres vides, sobre l’abast de les transformacions en curs i sobre l’horitzó d’expectatives que podem albirar. Una societat que nega, proscriu, amaga o menysté els seus intel·lectuals, en el sentit ampli del terme, serà sens dubte una societat mesquina, insuficient, subordinada i d’escassa entitat. La darrera novel·la de Martí Domínguez, L’assassí que estimava els llibres, aporta moltes elements per a reflexionar seriosament sobre aquesta qüestió en un context molt proper. Però el fenomen és general, connecta amb altres experiències contemporànies. No amb totes, alerta! Els canvis generals, la transformació de les societats occidentals, afecta com un corrent de fons el conjunt, però en uns llocs més que no en altres. Entre nosaltres, se superposa a un sediment inquietant de contingut barbàric i d’un antiintel·lectualisme que fa feredat, després de la deserció o la destrucció de les hipotètiques elits civils que podrien haver configurat una societat més acollidora, tolerant i habitable.
El context polític, en qualsevol cas, és determinant. Quaranta anys de dictadura feixista, nacional-catòlica i autoritària, en proporcions variables segons els períodes, no passen sense deixar una petjada profunda. El general Franco i el seu entorn tenien molt present l’experiència de la Dictadura de Primo de Rivera, que fou una espècie de parèntesi comissarial, i volgueren fer un escarment general i reconfigurar -amb sang i terror com a eines primàries- la societat espanyola. Res no havia de ser igual que abans, calia destruir sistemàticament l’obrerisme, les esquerres, el separatisme, els intel·lectuals dissolvents, els fonaments mateixos d’una societat liberal i democràtica.
Un horitzó llunyà? Han passat moltes coses, mentrestant? Fins a cert punt. Perquè el franquisme marcà a sang i foc la textura d’aquesta societat. I determinà l’origen del present. Determinà a fons l’anomenada transició, que mantingué intactes els aparells de poder, d’estat, els alts i no tan alts funcionaris de tota mena, les fortunes d’origen fosc, i tantes altres coses. Determinà la forma de l’Estat, els límits insuperables en diferents qüestions, l’oblit de la repressió, la desmemòria... La Transició, de tota manera, fou molt celebrada. Donà lloc a una democràcia homologable, però amb rèmores insuportables. No fou sagnant, tot i que hi hagué violència. Però escassa en comparació amb altres èpoques, i s’enfrontà a un terrorisme persistent, aberrant, que finalment acabà superant.
Molts intel·lectuals s’hi avingueren i fins i tot protagonitzaren l’organització del consens, en termes doctrinals i culturals. La reflexió crítica –vull dir, la reflexió seriosa i creïble- conegué un eclipsi persistent, que comença a dissipar-se ara, quant a la receptivitat social, amb l’ascens de noves generacions rebels, les que trobaríem rere el 15 M, el moviment social sobiranista a Catalunya, els triomfs d’Ada Colau o Manuela Carmena a Barcelona i Madrid, l’empenta de Compromís al País Valencià... Un repte que podria comportar –tot i que a priori sembla difícil- la renovació d’un statu quo estantís que dona mostres d’esgotament.
Ara bé, tres intel·lectuals importants i de gran projecció, no s’hi avingueren. Convé recordar-ho. Entre alguns altres, però amb una significació extraordinària, Manuel Sacristán, José Martínez Guerricabeitia i Joan Fuster foren molt crítics amb el procés d’assentament del que consideraven una democràcia limitada. Cadascú des de la seua perspectiva. Tots tres pagaren un preu molt alt. Manuel Sacristán, potser el filòsof espanyol més important del segle XX junt amb Ortega, restà marginat de manera inclement i indecent. La biografia que n’ha escrit Juan Ramon Capella (La pràctica de Manuel Sacristán, editorial Trotta) ho explica fil per randa. Un text recent de Alberto Hernando (Ruedo Ibérico y José Martínez: la imposibilidad feroz de lo possible, editorial Pepitas de Calabaza) s’afegeix a la biografia de José Martínez que publicà fa temps Albert Forment i aporta textos inèdits, correspondència i testimonis d’alt interès per a copsar la significació de l’editor de Ruedo Ibérico, valencià d’origen, que ensopegà amb la dura i vertadera realitat de l’Espanya de la transició en tornar de l’exili. De Joan Fuster han aparegut molts estudis, se n’han publicat molts llibres, està molt present entre nosaltres, però potser falta encara la biografia completa i comprensiva que podria acabar d’elucidar l’evolució d’aquest homenot que també restà marginat durant la transició, però que -aquest sí- ha mantingut una influència persistent.
Tres figures de temps. Tres intel·lectuals crítics. Sense ells seria impossible entendre el que hem estat i el que som. Les seues altes aspiracions, la seua reflexió, la seua acció, responien a exigències radicals, segurament massa radicals i excessives. Però sense aspiracions radicals, una societat, un país, es torna conformista i malenconiós, i cedeix massa fàcilment a l’oprobi de la força major.