Des de dissabte passat visc atrapat en un dilema ben difícil. Estic convençut que Ximo Puig és una bona persona. Pense honestament que el seu tarannà i la seua inclinació natural al diàleg, el consens i l’empatia han estat fonamentals per a facilitar la formació d’un govern progressista en aquesta Comunitat. Però també pense que el seu alineament amb les tesis de Susana Díaz ha estat un error de conseqüències catastròfiques per a la socialdemocràcia valenciana. És obvi, al meu parer, que la realitat sociopolítica castellana, extremenya o andalusa no tenen res a veure amb la complexitat del mapa electoral valencià, català, basc o gallec. És evident, almenys per a mi, que Fran Ferri no és Otegi, per més que a Fernández Vara li coste d’explicar a la plaça de Zafra. Jo sé que el que per a Susana Díaz és inassumible –un govern amb Podem, nacionalistes amb sector independentista inclòs i els ecosocialistes de Mónica Oltra– per a la socialdemocràcia del meu País Valencià és hui, i ho serà per un quant temps, potser per a molt de temps, l’únic govern progressista possible.
Confie en la seua voluntat de reinicialitzar un sistema que fa anys que es va penjar infectat pel virus de la corrupció institucional. Conec la seua determinació a l’hora de batallar per un finançament just que sustente la vigència dels drets fonamentals que m’assisteixen com a ciutadà. Crec fermament en l’autenticitat de les seues conviccions ideològiques. Però, què volen que els diga, també crec en l’existència d’una pulsió sectària en una bona part de l’aparell orgànic que el va animar en la seua opció. La impúdica obsessió pel poder i l’escó i la falta d’escrúpols i lleialtat als interessos col·lectius del seu partit dels qui fa 40 anys que afonen i manegen el PSPV, i també en els breus moments en què va escapar al seu control. És difícil oblidar l’acarnissament que van fer servir amb els qui van impulsar altres projectes, candidatures i rumbs sense vestir la túnica de la seua secta. I la veritat, el xou d’impacte televisat dissabte passat des de Ferraz semblava dirigit pel mateix realitzador que alguns dels èxits més notables de la història de vergonyes congressuals amb què ens ha obsequiat la història del PSPV.
El meu dilema és antic i no és la primera vegada que l’he de resoldre. Com es pot ser més lleial a un president que respecte i estime i amb un programa i una acció de govern que, en general, compartisc: parlant o callant? Calle perquè la meua veu no puga ser utilitzada en contra seu pels qui de tant en tant diuen que són “dels meus” només perquè hui no són “dels seus” o manifeste la meua discrepància sota pena de saber que, molt probablement, açò serà interpretat com una columna suïcida?
Pense que els qui dirigeixen el PSPV es van equivocar greument. Pense que hi ha alguns que no entenen que no es pot insultar amb tanta insistència la intel·ligència aliena sense evidenciar la greu carència de la pròpia. Em sembla que facilitar la investidura de qui s’ha destapat com el dirigent polític sense vergonya més indecent d’Europa assassinarà el futur polític de la socialdemocràcia espanyola. Crec que no s’evitaran unes terceres eleccions. Pense que només s’ha facilitat als ordidors de la trama Gürtel que puguen triar la data que més els convé. Crec que a molts dels amotinats no els va animar cap altra ànsia que formar part del govern –orgànic– que confeccionarà la llista electoral en què molts ja computen per desenes els triennis. Ho lamente, però crec que els qui somien convéncer l’enèsim home de palla perquè es presente voluntari a la crema del desastre que ens espera seran els responsables d’una catàstrofe electoral sense precedents en menysprear la capacitat de la ciutadania per a detectar la diferència entre l’ambició per la victòria i el frau més bast. Això és el que pense. És el que hui escric perquè aquesta és l’única forma de lleialtat que conec. Em sap greu.