Quan a un ésser humà, home, dona, xiqueta o ancià, se li denega l'atenció mèdica pel simple fet de “no tenir papers”, es comet un acte de crueltat impropi d'una societat que es tinga per decent i justa. Quan a un malalt, que pot estar-ho de la pitjor, més mortal i contagiosa de les malalties, se li impedeix ingressar en un ambulatori o hospital públic, es comet un acte d'estupidesa col·lectiva i de temeritat inacceptable en qualsevol estat avançat. No seré jo qui censure els jutges i jutgesses, que amb tot el dret i la legitimitat que sens dubte la Constitució Espanyola els atorga, amb el seu vot en contra, van acabar amb el decret que garantia la sanitat universal al territori valencià. Les seues senyories són gent culta i formada i les seues raons tindran per a derogar una norma, l'esperit de la qual coincideix, paraula per paraula, amb les oracions que es resen en les seues parròquies. Com a juristes tenen tot el meu respecte, doncs no sóc jo ningú per a dir si quan entonen les seues pregàries en realitat les entenen o es limiten a murmurar-les mentre esperen l'única hòstia que esperen rebre en els dies que els queden.
Però és que això no va de quin model sanitari és millor o pitjor. Això no va de competències administratives. Això va de drets humans. I en drets humans tots som competents. Això va, quasi quasi, de neurones. Això va de gent disposada a posar per sobre de la pròpia salut i la d'aquells als quals governen, una visió del món, la seua, que ho converteix en un espai compartimentat de dignitats i drets.
No tinc problemes jo, amb això la discrepància. Però què volen que els diga? En general, i particularment per aquestes dates, sí amb la hipocresia. I és que en aquests dies tan nadalencs, tan de fraternitat i tan de pau i amor en el món però solament als homes i solament als de bona voluntat (vagen vostès a saber en quina oficina expedeixen aqueix certificat) m'afecta especialment veure passejar per les cases de caritat als qui en la nit de Nadal repartiran sopa als mateixos als quals després de Reis els negaran el paracetamol o la quimioteràpia.
Estan al meu pa-is, dormen als meus carrers, es refugien sota els meus arbres, els meus ponts i els meus portals sense bou i sense mula. Són la meua sort i la meua responsabilitat. Són els meus germans i germanes en una nació, en un estat, en un punyeter sistema sanitari que de no ser universal no tindrà res de sistemàtic ni de sa. Fer efectiva la vigència d'uns drets que ningú no té la potestat d'atorgar-los perquè van nàixer amb ells -a la salut, la dignitat i la vida- és una d'aqueixes decisions que per elles mateixes legitimen un govern i que més enllà del recompte diari d'encerts i errors a què alguns semblen haver condemnat la consellera Montón, la investeixen d'una qualitat que no adjudica cap nomenament i de la qual ningú no podrà despullar-la després d'una destitució: la decència.