Aquell dia d'octubre

Ja és oficial. Mariano Rajoy Brey, màxim dirigent de l'organització imputada per la trama de corrupció “Gürtel”, és ja el pitjor polític de la història de la jove democràcia espanyola. La seua gestió de la crisi catalana pot qualificar-se, sense por de caure en l'exageració ni el partidisme, com una catàstrofe històrica, política i econòmica sense precedents per a la seua estimada Espanya. Els qui valoren la talla política en clau de supervivència personal no estaran d'acord amb mi, clar. Però jo mai no he parlat de la qualitat d'un polític en aqueixos termes com sí ho feien tots aquells que van estimar amb passió a Rafa Blasco mentre unes altres, quasi en solitari, van lluitar per portar-lo a la presó. El bon polític per a una nació és aquell la gestió del qual ofereix un indubtable balanç positiu en termes d'augment de drets, benestar col·lectiu i pau social. Els altres, els que aconsegueixen sobreviure coste el que coste, sumar legislatures amb la mateixa avarícia amb la qual acumulen càrrecs i honors, aqueixos sol són vividors i tafurss que avui són polítics com en el passat podrien haver sigut arrencaqueixals o venedors de locions capil·lars.

Armats amb una (la bandera) de les dues armes més mortals que ha fabricat l'home (l'altra és la religió) una de les generacions de polítics més mediocres, illetrats i vagues que han conegut els espanyols en dècades, avui han aconseguit un objectiu que per indesitjable molts no vam voler considerar possible. Avui, encara que ho diguen els periòdics, no s'ha proclamat cap república, ni s'ha intervingut ni suspès cap autonomia. Tant de bo estiguerem parlant d'això. A lloms d'un enfilall de mentides, manipulant la mateixa llei que diuen protegir i atropellant la mateixa democràcia que afirmen defensar, aquesta vesprada aquests professionals del caos i la irresponsabilitat han convocat tots els catalans i tots els espanyols a un conflicte que no ha fet més que començar i que amenaça seriosament amb empitjorar.

Aquests dies he vist policies prendre impuls per a donar puntades a homes i dones desarmats asseguts en una escala. He llegit els pitjors insults i amenaces en les xarxes socials cap a aquells que no pensen com se suposa que ho haurien de fer. Els mateixos que ahir deien ser els meus amics em retrauen avui, sovint amb improperis i judicis de valor que es contradiuen amb les seues afirmacions pretèrites, la meua traïdorenca equidistància. He vist comptar vots als peus dels altars, mentre uns altres homes de Déu, sempre homes i sempre de Déu, arengaven uns altres guàrdies i policies a uns centenars de quilòmetres de distància cridant-los a defensar la unitat de la pàtria amb totes les seues armes. He vist els uns traure els seus cans de presa de les gosseres de les graderies dels estadis on els tenien engreixant, perquè ara mosseguen a pler pels carrers de València. I sí, des de la meua equidistància em preocupa veure el seu reflex, quasi simètric, en uns altres cadells tan fanàtics com ells, amb el mateix braç alçat en diagonal, amb la mateixa mà estesa, cantant himnes d'altres pàtries, amb els dits una mica més separats però amb la mateixa cara d'odi cap a l'altre.

Demà despertarem en un país nou. Sens dubte molt pitjor que el que vam tenir ahir. Com més pesen la fe i la bandera en el debat polític menys espai li queda a l'educació, la sanitat o els drets socials. Quanta més vísceres s'acumulen sobre la taula menys raó, menys ciència, menys empatia. Amb cada nova frontera que s'alça, amb cada nou corralet de recursos naturals, energètics i tecnològics que es tanca, més s'engeganteixen les diferències entre aquells als quals els sobra tot i aquells als quals tot els manca.

Però de totes les imatges que he vist avui, la que més m'ha entristit ha sigut la de tants dels meus joves compatriotes malgastant en aquesta basta farsa tota aqueixa potentíssima energia transformadora que atresora cada generació però que només pot ser alliberada una sola vegada en cada dècada. Els sent parlar convençuts i entusiasmats que res no arrisquen en aquesta aventura perquè van nàixer amb drets i llibertats que creuen tan irreversibles i tan irrevocables que, encara gaudint d'ells amb plenitud, gosen afirmar sense rubor que viuen en una dictadura. Ells seran els que paguen els plats trencats d'aquesta monumental catàstrofe institucional dins de no molts anys. Un dia descobriran que els van estafar, que van ser convocats a una gran estafa ordida per una colla de corruptes sense escrúpols, que no servien més bandera que la de la seua pròpia impunitat ni més Déu que els diners que van robar. Em tem que quan tot açò passe només els quedarà en la saliva el regust amarg de la decepció i una limitada capacitat per a indignar-se el dia que vegen passar per la Rambla, agafats de la mà, un altre Rajoy i un altre Puigdemont camí del seu restaurant preferit. I creu-me, la meua jove amiga, si et dic que ho faran asseguts en el mateix cotxe oficial que amb tanta il·lusió vas aclamar aquell dia d'octubre al Parc de la Ciutadella.