En temps de tribulació, repensar la ciutat

Es coneguda la recomanació de Sant Ignasi de Loiola que ens preveu que en temps de desolació o tribulació no convé fer mudança. Fent de la necessitat virtut i aprofitant l’avinentesa, jo gosaria dir que els temps de tribulació com els que ens afecten i afectaran, tal vegada siguen un moment propici per a repensar la ciutat en clau de futur. Estic d’acord amb Ramon Marrades en què tot aquest greu episodi epidèmic hauria de fer-nos més humans en un món que hauria (per necessitat i/o convicció) de ser distint. Un mon en què haguérem aprés algunes coses, com ara la interdependència i la importància del rol públic. I, seguint amb Ramon Marrades, un món on haguérem trobat l’antídot a la trampa de “canviar” llibertat per seguretat. Garantint la seguretat de ser nosaltres mentre fugim del perill de viure en un món segur en què el control de dades i moviments són temptacions perillosament totalitàries.

Em declare absolutament incompetent per a prevenir qualsevol mena de futur en termes de salut col·lectiva. Hi ha controvèrsia científica (com ara, la discussió sobre el “model” suec, de respostes “nacionals” diferents i, és clar, oportunismes de tota mena. Si hi ha alguna cosa clara, a banda de la incertesa temporal del final del malson, és que la crisi ens ha proporcionat algunes evidències.

La primera és l’evidència de que no tots som iguals davant la crisi. Els grups vulnerables de tota mena en raó a la renda o l’habitatge són una realitat esfereïdora que assoleix trets dantescos quan es tracta de països pobres, immigrants etc... Com sempre, la cosa va per barris, fins i tot en sentit estricte. La Topografia Médica de Valencia y su zona (1878) del doctor Juan Bautista Peset i Vidal és, malgrat el temps transcorregut, una lectura recomanable i, malauradament, aplicable.

La segona evidència és que quan les coses no venen de cara, es demana al sector públic que “resolga el problema” i aleshores se'ls cau la careta als defensors fins fa no res del retall de l’Estat del benestar. Igual que la dimissió dels rics ( l’evasió fiscal protagonitzada per l’IBEX 25 i altres insolidaritats) genera un somriure amarg davant de proclames patriòtiques, propagandes irritants de tant com ens aprecien bancs, elèctriques o cadenes de televisió i iniciatives suposadament solidàries.

La tercera és la dolenta interpretació feta del “mando único” amb un llenguatge i actituds bel·licoses en extrem i una “coordinació” amb les autonomies que deixa ben a les clares l’escassa convicció (nula en la dreta política) en la diversitat d’un Estat plurinacional. La quarta és que se’ns ve damunt una crisi econòmica i social sense precedents, probablement pitjor que la precedent de 2008-2013, en què l’increment de l’atur (que ja es registra), les fallides d’empreses, un increment de la janotable desigualtat social i un dèficit públic que creixerà de forma exponencial seran moneda corrent.

Davant d’aquesta malaurada certesa de la qual sols ignorem el grau del desballestament que assolirem, no es pot, lògicament, fer la política de l’estruç. Res  m’agradaria tant com veure decisions solidàries (sense  fugir de la diversitat) i una resposta europea que ens faça oblidar tant el trencament nord-sud com  l’experiència de l’austericidi i que, al mateix temps, allunye la possibilitat d’una crisi irreversible de la UE.

Com que tot açò ultrapassa en molt el discerniment i les capacitats d’un servidor, em limitaré amb tota la modèstia i humilitat de que sóc capaç a apuntar algunes idees sobre com podríem aprofitar aquesta peculiar pesta per a prendre nota i canviar algunes prioritats des de la perspectiva local o, si fa no fa, glolocal.

Aquestes idees vull que comencem per una habitual prèdica en el desert. Quan hi ha crisi sempre es produeix la resposta de tancar portes i cadascú a sa casa i Déu en la de tots. Recepta errònia a tots els nivells que té també el seu corol·lari en la “proximitat”. Potser, vist el que se’ns ve damunt, puguem superar la caspa mental i els particularismes i dissenyar les polítiques (quasi totes) amb una visió metropolitana. Hi ha sinèrgies, economies d’escala i economies externes que no ens podem permetre el luxe de sacrificar per mantenir estúpids i anacrònics particularismes i regnes de taifes. Com que en el fons i en la superfície aquest és un tema “cultural” i canviar el xip costa molt, la Generalitat té la competència per a seguir la via francesa i traduir en diners la cooperació “voluntària”. Sols quan hi haguera solucions supramunicipals s’activaria el flux de suport financer. Les sinèrgies i estalvis de segur que compensarien amb escreix la despesa. No cal esperar que “qualle” ni el Ptival ni una Llei de Mancomunitats obsoleta abans de posar-se en marxa. És només una idea.

Deixant de banda (que no menystenint) l’escala apropiada d’actuació, hi ha algunes idees addicionals en l’àmbit social, econòmic, urbanístic i financer (per aquest ordre) que poden ajudar a la tasca ingent de “reconstrucció” que ens aguaita. En primer lloc, confie que hi haja acord al voltant de l’urgent necessitat de posar el focus –a tots els nivells- en la població de més edat. No es resol el tema amb el fet que cada municipi tinga una “delegació” de serveis socials o inclús de “persones majors”. Necessitem una política global, metropolitana, que assegure una atenció de qualitat sanitària i geriàtrica. Que aprofite la voluntarietat dels jubilats per a donar cos a una política “d’envelliment actiu” (bonic eslogan) que vaja més enllà d’oferir activitats culturals que s’enfronten a una demanda creixent però que desaprofiten capacitats i experiència de part de les denominades classes passives. Si la nostra piràmide d’edats s'assembla cada vegada més a una àmfora, caldrà agafar el bou per les banyes. A més, igual que amb el tema ambiental, aquest és un sector d’ocupació i activitats de futur i, alhora, qualificat (personal sanitari especialitzat, fisioterapeutes, esport i alimentació etc...).

A cavall entre els àmbits social i econòmic, alguna cosa de nou hauríem de fer amb el tema de l’habitatge. No es tracta –sols- de donar resposta als ciutadans de tercera. Els PAI especulatius no són cap eina ni solució. Ja s’ho faran (sense ajudes). L’objectiu crec que hauria de ser un ambiciós programa de rehabilitació d’un parc immobiliari que la reclama a crits i l’ augment  de l’ oferta d’ habitatge públic en lloguer seguit el model d’Euskadi. Intervenció pública i/o de cooperatives, tant en rehabilitació com en nova construcció, per a la qual cal una agència metropolitana (l’habitatge és un tema necessàriament metropolità) que pose ordre també en el mercat dels lloguers. Els “observatoris” són fer com que es fa  i les ajudes i els subsidis continuen deixant la iniciativa en mans privades. No cal dir que una política d’habitatge activa forma també part d’una eixida a un sector especialment colpejat per la crisi actual.

Si d’economia parlem, la “reconstrucció” ha de tenir un accent que es diu “requalificació”. No podem continuar amb una estructura econòmica en què predominen sectors intensius en mà d’obra, de baixa productivitat, baixos salaris, molta temporalitat i una precarietat que fa vergonya. El turisme, la restauració, la construcció i els serveis no avançats (el petit comerç, el treball a domicili etc..) han de deixar de ser els que determinen el nostre perfil productiu. Entre altres coses, perquè, com diu encertadament Miquel Puig , “els salaris baixos no generen prou ingressos fiscals per compensar el que la societat es gasta en les persones que els perceben. És a dir, en la mesura que el sector turístic contracta mà d’obra molt barata (i fins i tot els hotels de luxe ho fan, com denunciava fa poc TV3), constitueix un sector subvencionat que resta valor en comptes de crear-ne”... I això és extensible a una estructura productiva com la nostra. A més, la crisi ha fet palesa la facilitat amb què es destrueix ocupació en aquests sectors. I res tornarà a ser igual o no hauria de tornar a ser igual.

Llavors, què fem?. Doncs, d’entrada plantejar la política econòmica o de promoció econòmica a escala metropolitana i posar en el centre la requalificació del sector productiu: racionalització dels espais logístics metropolitans (hi ha prop de 80 polígons industrials en l’àrea metropolitana) però, sobre tot, un pacte industrial que fomente la cooperació per projectes conformant cadenes de valor així com la formació professional dual, els serveis avançats a les empreses i la utilització dels notables recursos tecnològics dels que disposem (Ainia, Ibv, Ite, Itema, Iti, Aido, Institut de Biologia Molecular, Ivia etc..). No tinc res encontra de lanzaderas i starts up però sorprén la poca atenció que es posa en la pràctica i potencialitat d’aquests instituts tecnològics. Cal mobilitzar també la de vegades somnolenta universitat perquè siga una part molt més activa d’aquest procés de requalificació.

Un altre sector prioritari és el de la denominada “economia taronja” (activitats culturals, indústria creativa i disseny ) que no sols genera cada vegada més valor afegit sinó que, a més, constitueix el caldo de cultiu d’una innovació transversal. És obvi que els sectors “tradicionals” han d’experimentar un procés d’aggiornamento igual que l’administració, local i autonòmica, hauria de posar-se les piles i reestructurar-se per a no ser mai una rèmora. Però tot això demana reflexió i debat i, de moment, supera l’objectiu d’aquestes ratlles que no és un altre que oferir algunes idees de possible superació de la crisi. Hi haurà temps de parlar-ne.

El temps de crisi que vivim i viurem són també bons per a repensar alguns temes de caire urbanístic-territorial. La paràlisi immobiliària pot ajudar a qüestionar alguns PAI especulatius com ara els del Grau o Benimaclet. El Port ja ha anunciat la “moratòria” de l’ampliació prevista, l’operació de Mestalla està de nou en via morta i Foment ha ajornat l’informe sobre el túnel passant. Tot són oportunitats i em sembla especialment interessant la proposta feta per Josep Lluís Miralles al juliol del 2019. Es tractaria bàsicament de redefinir l’operació ferroviària i substituir el túnel passant  que emergiria a Alboraia camí de Sagunt (i afectaria molt l’Horta Nord) per una variant que, passant per l’aeroport, aprofitara les servituds del by-pass per a fer una circumvalació ferroviària fins a Sagunt. La proposta no és cap boutade i està recolzada per un  minuciós estudi.

Evidentment, posar fi al malson de l’absència d’un transport metropolità adient, mantenir la política de corredors verds metropolitans, impulsar l’ús del transport ferroviari de persones i mercaderies, canviar la tendència del predomini de vehicles privats i camions, i prendre mesures perquè, malgrat la desitjada i necessària tornada a la “normalitat”, continuem disposant d’aire de qualitat em semblen uns altres objectius raonables .

Arribem, per fi, a la clau de pas financera. Tothom sap que amb l’esperada brutal caiguda d’ingressos i una despesa pública disparada per a atendre a persones i activitats colpejades per la crisi (que són majoria), el dèficit públic local i autonòmic creixerà de forma exponencial. Com se sol dir, pinten bastos i les polítiques adés suggerides són despeses addicionals (corrents i d’inversió). No hi ha cap recepta màgica però no hauríem de renunciar al futur. Sols una economia i una societat “reconstruïdes” poden tornar un endeutament que hauria de finançar-se  a llarg termini sense menysprear canvis en el sistema fiscal que ens aproximen a allò que hisenda som tots. No són temps per a la dimissió dels rics i sí d’arrimar el muscle de forma proporcional (però tots, que és un dejà vu el que sol passar).

Molts temes han hagut de quedar, de moment, al calaix. I dels que he pogut parlar sols he tractat d’aportar alguna idea, per si convé. Per finalitzar, voldria recordar, també és una prèdica constant com la de l’àrea metropolitana, que som o hauríem de ser cap i casal i que tenim una llengua i un país que ja anem fent i al qual alguns no renunciem. Salut i república.

Es coneguda la recomanació de Sant Ignasi de Loiola que ens preveu que en temps de desolació o tribulació no convé fer mudança. Fent de la necessitat virtut i aprofitant l’avinentesa, jo gosaria dir que els temps de tribulació com els que ens afecten i afectaran, tal vegada siguen un moment propici per a repensar la ciutat en clau de futur. Estic d’acord amb Ramon Marrades en què tot aquest greu episodi epidèmic hauria de fer-nos més humans en un món que hauria (per necessitat i/o convicció) de ser distint. Un mon en què haguérem aprés algunes coses, com ara la interdependència i la importància del rol públic. I, seguint amb Ramon Marrades, un món on haguérem trobat l’antídot a la trampa de “canviar” llibertat per seguretat. Garantint la seguretat de ser nosaltres mentre fugim del perill de viure en un món segur en què el control de dades i moviments són temptacions perillosament totalitàries.

Em declare absolutament incompetent per a prevenir qualsevol mena de futur en termes de salut col·lectiva. Hi ha controvèrsia científica (com ara, la discussió sobre el “model” suec, de respostes “nacionals” diferents i, és clar, oportunismes de tota mena. Si hi ha alguna cosa clara, a banda de la incertesa temporal del final del malson, és que la crisi ens ha proporcionat algunes evidències.