Turisme urbà i ciutat: negre sobre blanc

A data d’avui escriure sobre turisme i ciutat comporta la dificultat que acompanya els temes que com aquest estan farcits de llocs comuns, interessos eufemísticament dissimulats i pors al conflicte. A més, com passa amb altres temes com l’ús excessiu del vehicle privat (o l’ampliació nord del Port) se subestimen sistemàticament els danys col·laterals o, per dir-ho en terminologia acadèmica, les externalitats negatives. Per tant, cal anar eliminant la boira i l’opacitat i, si més no, oferir algunes reflexions útils sobre aquest fenomen que té, d'altra banda, un fort component mediàtic.

Aquestes ratlles van de turisme amb adjectiu, de turisme “urbà”, una subclasse d’una activitat socioeconòmica i cultural, el turisme, una exportació en origen, que ha assolit un extraordinari desenvolupament. Les xifres son realment espectaculars però em centraré sols en les dades referides a Espanya i al País Valencià. Pel que fa a Espanya, les dades del turisme internacional parlen el 2019 d’un volum de 83’4 milions de visitants amb una despesa de 91.879 milions d’euros. El comte satèl.lit de turisme de 2017 xifra l’ impacte de l’activitat turística (que computa tant el turisme provinent de l’estranger com l’anomenat turisme interior) en l’11’7% del PIB i el 12’8% de l’ocupació. Pel que fa al País Valencià, les xifres agregades parlen del 14’6% del PIB i del 15’1% de l’ocupació, xifres coherents amb l’elevada especialització turística del país, que el fa superar la mitjana estatal. Pel que fa a la ciutat de València, les dades quantitatives són més difícils de trobar. Tanmateix, hi ha un consens prou generalitzat sobre el fort creixement turístic que ha experimentat la ciutat de la mà de la revolució del low cost dels viatges aeris, l'expansió de l’oferta residencial per la via de les noves plataformes del tipus de Airbnb, Booking.com etc, i els evidents atractius turístics de la ciutat que els excessos i banalitzacions no aconsegueixen eliminar.

Parlar del turisme a la ciutat es parlar de turisme urbà o turisme cultural que, com dèiem, és un subsector del turisme que ha experimentat un fort creixement en les darreres dècades. En lloc del tradicional sol i platja, cada vegada son més els turistes (estrangers o no) que fan aquesta mena d’elecció per als seus dies de lleure: visitar la ciutat, els seus museus i monuments, gaudir dels seus menjars i practicar l’art del passeig relaxat per la ciutat per a copsar el seu ambient com pertoca a tot bon flâneur en paraules de Walter Benjamin. Al principi el turisme urbà tingué molt bona premsa perquè no sols era una alternativa al turisme de sol i platja. Donava també una oportunitat a posar en valor els recursos culturals de la ciutat i s’oferia com una interessant font de renda addicional. La Barcelona de 1992 probablement  fou la primera ciutat a Espanya que gaudí i patí la nova tendència però a hores d’ara  el fenomen s’ha generalitzat i són moltes les ciutats que cerquen aquesta nova font d’ingressos i ocupació.

El problema fou (i és) que es pot morir d’èxit i que un fort creixement del turisme urbà du aparellats processos no desitjats que els governs locals tracten de controlar o mitigar. Processos que són, sobretot, els vinculats al creixement exponencial en els darrers anys dels apartaments turístics i dels preus de lloguer amb el corol·lari de la gentrificació o expulsió de la població. Hi ha també altres processos col·laterals com ara la multiplicació de les activitats de restauració que fan pujar els lloguers dels baixos i substitueixen cada vegada més en els centres urbans altres activitats comercials o de serveis “tradicionals”, amb una pèrdua important de la qualitat de l’espai urbà.

Un espai urbà, d'altra banda, sotmès a la pressió de les terrasses que arriben a colonitzar la zona dels vianants i dificultar el trànsit per les voreres. L’excés d’activitat turística arriba a provocar en alguns indrets de la ciutat vertaders problemes de congestió i de molèsties per excés de soroll en alguns veïnats. Finalment, el boom turístic genera un increment considerable de la despesa municipal en neteja, residus, seguretat, sanitat, transport etc... que difícilment es veu compensat amb un increment dels ingressos públics perquè totes aquestes externalitats negatives no es traslladen als preus ni a les taxes. Un turisme urbà intens i quantitativament creixent genera, al remat, una considerable pèrdua de qualitat urbana de la qual el cas de Venècia n'és tal vegada el paradigma.

Cap d’aquestes consideracions generals és aliena si de la ciutat de València es tracta. Per un costat, el nombre de passatgers a l’aeroport de Manises no deixa de créixer i ja es situen en el llindar del 8 milions amb creixements interanuals superiors al 10%. Un altre indicador és el volum gens menyspreable que suposen els vora 6.500 apartaments turístics “controlats” a la ciutat, tal com les més de 4.000 terrasses existents, tot i que sols en part són imputables al fenomen turístic. També és un fet la proliferació de les activitats de restauració que estan substituint de forma accelerada a comerços i serveis (l’armeria Navarro, el forn de Santa Catalina i el taller de restauració del carrer del Palau són nomas tres exemples entre mil).

A més, cal no oblidar ni per un moment que les activitats vinculades a l’expansió turística generen una ocupació de baixa qualitat i remuneració, una ocupació temporal precària a la qual no tenen més remei que recórrer els joves (sovint amb nivells de formació superior) en absència d’altres demandes. El turisme (tota mena de turismes tal vegada amb l’excepció -sols parcial- dels hotels) és un sector de baixa productivitat i baixos salaris amb un component tecnològic i de progrés tècnic quasi nul.

S’han alçat veus que amb un to un tant apocalíptic i escatològic denuncien la deriva turística de la ciutat, que es prou notable en el centre històric, en Russafa i que comença a prendre cos als Poblats Marítims. Arribats a aquest punt cal fer una síntesi i una valoració conjunta. Que el turisme és una font d’ingressos i d'ocupació important és irrebatible, com ho són també els efectes negatius adés esmentats. Una ciutat l’economia de la qual descanse en un grau excessiu sobre el turisme i en un sector immobiliari (sector demanda d’inversió) que ha revifat en els darrers anys malgrat l’existència de núvols a l’horitzó, és un ciutat amb bases febles de creixement i més si, com és el cas de València, li pertocaria ser una ciutat direccional on la innovació jugara un paper cabdal. El sumatori de turisme, restauració, construcció i un gran nombre de funcionaris derivat de la capitalitat (mal exercida) dóna com a resultat una economia local de creixement vegetatiu, ensopida i poc dinàmica.

Dita la qual cosa, les paraules màgiques són les de “control”, “requalificació” (el sempitern turisme de qualitat), de defensa de l’espai públic i dels entorns urbans a tractar amb especial cura. Benvinguts siguen els visitants a la ciutat, sempre que aquesta siga satisfactòria per als mateixos residents i que no es perga mai de vista quina ciutat es vol ser a mitjà termini. Hom pot comprendre que el govern local vaja amb peus de plom per tal de no escarotar sectors “empresarials” propensos al soroll mediàtic i que sempre trauen a col·lació la seua aportació a l’ocupació. Una precaució que, a més, descansa, com veurem un altre dia, en una notable indefinició de la política de promoció econòmica. En absència d’alternatives clares s’imposa la prudència.

Tanmateix, tota la comprensió del mon no justifica que al remat la ciutat estiga al servei del turisme i no a l’inrevés. Qualificar el turisme urbà demana posar límits a proliferacions poc desitjables de souvenirs, llocs de restauració banals, terrasses de localització impresentable i apartaments turístics que no tinguen estandars de qualitat raonables. Quan s’obri la mà i es permet la mediocritat, la marxa enrere esdevé costosa i improbable. No cal dimonitzar el turisme però el tot val és suïcida. A més, en el cas del centre històric, la qualificació de l’entorn demana més inversió però també posar fi a l’endèmica presència de buits urbans on sols es conrea l’estètica del matoll. Posar en valor l’arquitectura de qualitat, cuidar l’entorn del vianant i fer dinàmics i atractius els espais museístics no em sembla demanar massa. Tot plegat, trobe a faltar un document sensat, una mena de llibre blanc sobre el turisme urbà a la ciutat que fixe prioritats i criteris i aborde quin es el rol que ha de jugar el turisme en la València del 2030 o 2040, que és demà mateix.

A data d’avui escriure sobre turisme i ciutat comporta la dificultat que acompanya els temes que com aquest estan farcits de llocs comuns, interessos eufemísticament dissimulats i pors al conflicte. A més, com passa amb altres temes com l’ús excessiu del vehicle privat (o l’ampliació nord del Port) se subestimen sistemàticament els danys col·laterals o, per dir-ho en terminologia acadèmica, les externalitats negatives. Per tant, cal anar eliminant la boira i l’opacitat i, si més no, oferir algunes reflexions útils sobre aquest fenomen que té, d'altra banda, un fort component mediàtic.

Aquestes ratlles van de turisme amb adjectiu, de turisme “urbà”, una subclasse d’una activitat socioeconòmica i cultural, el turisme, una exportació en origen, que ha assolit un extraordinari desenvolupament. Les xifres son realment espectaculars però em centraré sols en les dades referides a Espanya i al País Valencià. Pel que fa a Espanya, les dades del turisme internacional parlen el 2019 d’un volum de 83’4 milions de visitants amb una despesa de 91.879 milions d’euros. El comte satèl.lit de turisme de 2017 xifra l’ impacte de l’activitat turística (que computa tant el turisme provinent de l’estranger com l’anomenat turisme interior) en l’11’7% del PIB i el 12’8% de l’ocupació. Pel que fa al País Valencià, les xifres agregades parlen del 14’6% del PIB i del 15’1% de l’ocupació, xifres coherents amb l’elevada especialització turística del país, que el fa superar la mitjana estatal. Pel que fa a la ciutat de València, les dades quantitatives són més difícils de trobar. Tanmateix, hi ha un consens prou generalitzat sobre el fort creixement turístic que ha experimentat la ciutat de la mà de la revolució del low cost dels viatges aeris, l'expansió de l’oferta residencial per la via de les noves plataformes del tipus de Airbnb, Booking.com etc, i els evidents atractius turístics de la ciutat que els excessos i banalitzacions no aconsegueixen eliminar.