Bromera en la literatura catalana

Embarcar-se en el món dels llibres implica, vulgues o no vulgues, submergir-se de ple en la vida literària i, de rebot, en la vida pública d’una societat. I encara més en una literatura en què l’hàbitat social de la lletra impresa és problemàtic. Enmig de les incerteses, els editors han de fer el pit fort. El seu compromís és cultural, però també, a la seua manera, altament cívic, si més no, al País Valencià, perquè participen en la creació, l’expansió i el sosteniment d’un clima literari que abans dels anys setanta era pràcticament un miratge. I en aquest sentit, Edicions Bromera, des que va nàixer, se les ha hagut d’enginyar per a superar una doble barrera pròpia de les editorials perifèriques: primer de tot, arrelar-se al territori que li era més propici, el valencià, però romandre només en aquesta suposada seguretat era limitar-se, per no dir mutilar, el sentit d’editar la literatura de la seua llengua. Li calia, si volia fer certs els seus somnis, tocar el cor i fluir per les artèries de la literatura a la qual pertany. Li era, i li és, vital fer rodar amb naturalitat els seus llibres a Catalunya i a les altres zones de parla catalana. M’imagine que el procés ha estat lent i gradual, amb errades i encerts, però que a hores d’ara la presència de Bromera al Principat és constant, bastant sòlida, i és tractada en els cercles corresponents com una empresa que cal valorar.

Com ho ha fet? La primera virtut d’una editorial és tenir nas, un bon radar que detecte i desvetle els múltiples interessos de cada moment dels lectors, que unes vegades seran més lleugers; d’altres més centrats en els problemes i tendències del moment; mentre que en altres ocasions caldrà pouar en estrats més ocults, més profunds. Ha d’estar alerta, per tant, a fi d’incorporar els noms emergents i les noves tendències. El repte de Bromera no és fer-ho només en el terreny narratiu, sinó que, com a editorial generalista, ho ha d’intentar en totes les tecles literàries que toca: narrativa, literatura de joves i infants, poesia, teatre i assaig, en què té un gran pes i transcendia l’assaig de divulgació científica, en què es tracten aspectes cridaners i candents.

Un dels objectius de l’editorial ha estat reconéixer i promoure alguns dels autors valencians més significatius i ajudar-los a poder funcionar amb cara i ulls en el circuit d’ací i de Catalunya i les Illes. En l’àmbit narratiu tenim els casos de Josep Lozano, Josep Franco, Manuel Baixauli, Francesc Bodí, Toni Cucarella, Urbà Lozano, Esperança Camps, Silvestre Vilaplana, Joanjo Garcia, Anna Moner... En poesia, podem trobar els noms més joves –Isabel Garcia Canet, Salvador Ortells, Rubén Luzón, Àngels Gegori, Iban L. Llop, Elies Barberà– al costat de noms més assentats, com Ramon Guillem, Josep Ballester, Manuel Rodríguez Castelló, o de noms ja indiscutibles, com Marc Granell, Jaume Pérez Montaner o Emili Rodríguez-Bernabeu. En les bambolines del teatre trobarem els germans Sirera, Manuel Molins, Carles Alberola, Pasqual Alapont, Roberto Garcia, Xavier Puchades... També Bromera ha aconseguit que noms valencians que jugaven en la competència s’hi integraren d’alguna manera. La prova n’és Ferran Torrent, Isabel-Clara Simó o l’obra periodística i assagística de Joan F. Mira.

Superar un mercat fragmentat ha estat un dels camps de batalla de les editorials en català. L’esforç, en general, ha estat compartit, ja que hi ha autors valencians que publiquen a Barcelona i autors de la resta de l’àmbit que publiquen al País Valencià. En aquest sentit, l’interés pel mercat del Principat ha anat creixent a Bromera. L’editorial d’Alzira té clar que, en un moment sacsejat pels trasbalsos del mercat, la crisi econòmica i el canvi de paradigma tecnològic, l’horitzó d’un circuit pancatalà és clau per a consolidar el trànsit i l’assentament de la literatura en el nostre idioma. Això sí, amb noves sinèrgies i estratègies. L’objectiu és aquest; els obstacles, tots. Però Bromera sap quin és el camí. L’únic. Perquè no solament es tracta de compartir, sinó també de sentir realment i actuar com si la vida literària en català fóra única, cosa que no sempre es manifesta a la pràctica. Per això, sempre que ha estat al seu abast, Bromera ha integrat en el seu catàleg noms tan rellevants com Baltasar Porcel, Jaume Cabré, Màrius Serra, Lluís-Anton Baulenas, Andreu Martí, Pep Albanell o Jordi Sierra. I entre els clàssics de tota mena, hi trobem Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Santiago Rusiñol, Àngel Guimerà i la repesca de textos d’un imprescindible com és Joaquim Amat i Piniella. Pel que fa a la poesia, hi treuen el cap Ponç Pons, Eduard Sanahuja, Jordi Llavina, Jordi Julià, Dolors Miquel... I en teatre observem dramaturgs de la talla de Carles Batlle, Jordi Casanova, Jordi Faura, entre molts altres.

No ens podem oblidar de l’ingent esforç de l’editorial d’Alzira de fer nostres autors d’altres latituds, autors sovint d’intenció llarga i fondària profunda, perquè la traducció enforteix la carcassa d’una literatura, perquè allò que les llengües separen amb la fecundació de l’experiència i la diversitat lingüística i de tota mena, la literatura ho uneix i comparteix i permet als nostres lectors immergir-se en sensibilitats i en mirades diferents de les nostres.

L’editorial Bromera, tot plegat, ja no és una convidada de pedra en la vida de la literatura escrita en català, sinó que és una participant activa, implicada en la seua dinamització i atenta a les sensibilitats emergents, sense oblidar les veus que ens han duts fins on estem. Una actitud, aquesta, que no decau; ans al contrari, sembla que ara ressorgeix amb vitalitat renovada. Que dure molts anys.

Embarcar-se en el món dels llibres implica, vulgues o no vulgues, submergir-se de ple en la vida literària i, de rebot, en la vida pública d’una societat. I encara més en una literatura en què l’hàbitat social de la lletra impresa és problemàtic. Enmig de les incerteses, els editors han de fer el pit fort. El seu compromís és cultural, però també, a la seua manera, altament cívic, si més no, al País Valencià, perquè participen en la creació, l’expansió i el sosteniment d’un clima literari que abans dels anys setanta era pràcticament un miratge. I en aquest sentit, Edicions Bromera, des que va nàixer, se les ha hagut d’enginyar per a superar una doble barrera pròpia de les editorials perifèriques: primer de tot, arrelar-se al territori que li era més propici, el valencià, però romandre només en aquesta suposada seguretat era limitar-se, per no dir mutilar, el sentit d’editar la literatura de la seua llengua. Li calia, si volia fer certs els seus somnis, tocar el cor i fluir per les artèries de la literatura a la qual pertany. Li era, i li és, vital fer rodar amb naturalitat els seus llibres a Catalunya i a les altres zones de parla catalana. M’imagine que el procés ha estat lent i gradual, amb errades i encerts, però que a hores d’ara la presència de Bromera al Principat és constant, bastant sòlida, i és tractada en els cercles corresponents com una empresa que cal valorar.

Com ho ha fet? La primera virtut d’una editorial és tenir nas, un bon radar que detecte i desvetle els múltiples interessos de cada moment dels lectors, que unes vegades seran més lleugers; d’altres més centrats en els problemes i tendències del moment; mentre que en altres ocasions caldrà pouar en estrats més ocults, més profunds. Ha d’estar alerta, per tant, a fi d’incorporar els noms emergents i les noves tendències. El repte de Bromera no és fer-ho només en el terreny narratiu, sinó que, com a editorial generalista, ho ha d’intentar en totes les tecles literàries que toca: narrativa, literatura de joves i infants, poesia, teatre i assaig, en què té un gran pes i transcendia l’assaig de divulgació científica, en què es tracten aspectes cridaners i candents.