Mobilitat sostenible i futbol

Com que està lleig inventar la sopa d’all o practicar el “Catarroja descoberta!!”, donaré per sabuda la importància que des del 2105 s’atorga a un concepte confús com és el de la mobilitat sostenible. El que pot millorar o no la seua sostenibilitat és el conjunt de la ciutat -Camagni dixit- però cap dels components, encara que siguen tan importants com la mobilitat (sempre metropolitana, please).

Més que un “arma cargada de futuro”, la mobilitat sostenible és una estratègia que alhora millora la qualitat de vida dels ciutadans i fidelitza un electorat propens a aquesta nova religió. M’apressaré a dir que ja fa molts anys que -sense la intensitat de Joan Olmos- he denunciat en classe i en altres mitjans públics, la bestiesa de la dictadura del cotxe en les àrees urbanes denses i els elevats costos directes i indirectes que genera, en baixar la velocitat comercial del transport públic rodat; contaminar; ocupar espai públic tant en moviment com aparcats; degradar el paisatge urbà; exigie despeses en sanitat i policia; consumir combustibles fòssils i generar pèrdues multi-milionàries en embussos i pèrdues de temps.

Per tant, benvingut siga el canvi de paradigma, el canvi de prioritats i la passió ciclista. La llibertat de circulació és, com la llibertat d’ensenyament, una broma de molt mal gust. No té res de “liberal” ( sempre s’utilitza aquest terme com pejoratiu quan hauria de ser tot el contrari) i molt d’egoisme i d'insolidaritat. Dita la qual cosa en elogi i defensa de les noves polítiques, hi ha, tanmateix, alguns punts negres. El primer de tots és l’empanada galega que s'ha format amb el negoci de la mobilitat en termes de concessions de Valenbisi, de patinets elèctrics que també volen utilitzar l’espai públic per a aparcar i fer negoci, de motos elèctriques en lloguer. Una moda de “libertad, libertad, sin ira, libertad” que queda molt guai si no fóra perquè potser no hi cabem tots i això del predomini del vianant no està precisament garantit. Les més de 3.000 terrasses fan que les voreres no sempre siguen practicables. Alguns ciclistes (i ara els polèmics patinets) imiten Fraga amb allò de “la calle es mía” i tothom vol utilitzar les voreres per a “aparcar” la mobilitat pagada i que les apps facen la resta. Ja ho regularan i aclariran de qui és l’espai públic. Un espai que, òbviament, mai no ha estat ni serà “neutre” en cap dels significants del terme.

Malgrat tot, l’avanç és indubtable i a la ciutat s'hi va notant la reducció del trànsit privat. Cosa que no passa -segons diu la recent enquesta de mobilitat metropolitana- fora de la ciutat on l’ús del cotxe continua sent aclaparadorament majoritari. La qual cosa fa preguntar-se com és possible que la famosa Agència Metropolitana de Mobilitat vaja a pas de tortuga i que no hi haja ja un consens per a aplicar coordinacions tarifàries i horàries sensates. No sé: l’Oyster a Londres, la integració de autobusos, S-Bahn i U-Bahn, a Berlin... Es tan difícil?

Com diu Billy Wilder al final de la fantàstica pel.lícula “Con Faldas a lo Loco”, “nobody is perfect”, però hi ha coses manifestament millorables. Ho dic pel shock que em va produir ahir, al bell mig de la Setmana de la Mobilitat -en què, per cert ja competeixen Compromís i PSPV- PSOE en clau electoral- veure centenars de cotxes pujats a les voreres del carrer de Gascó Oliag i molt em tem que també als jardins de Blasco Ibáñez, com ha passat centenars de vegades. Home, és que hi havia partit de Champions!!! Doncs que aproven una modificació de l’ordenança legalitzant el “todo vale” els dies de futbol.

De no fer-ho, això de la igualtat davant la llei és una altra broma de mal gust i totes les multes de trànsit haurien de tornar-se. Ja fa algunes dècades que ningú s’ho planteja i ja fa unes quantes dècades que, per no tindre a mà un notari amic i “progre”, no he anat al jutjat de guàrdia a denunciar aquest quilombo sense trellat. Tampoc els nous governants. Només recorde -visca el cinisme!!!!- el final de la Copa del Rei de fa uns anys: venia el rei avui emèrit i no hi hagué un sols cotxe mal aparcat. Ja sé que el tema és políticament incorrecte i electoralment perillós però , ¿hasta cuándo Catilina?. Un espectable lamentable que aconsella no treure pit de mobilitat sostenible. Cosas veredes.

Com que està lleig inventar la sopa d’all o practicar el “Catarroja descoberta!!”, donaré per sabuda la importància que des del 2105 s’atorga a un concepte confús com és el de la mobilitat sostenible. El que pot millorar o no la seua sostenibilitat és el conjunt de la ciutat -Camagni dixit- però cap dels components, encara que siguen tan importants com la mobilitat (sempre metropolitana, please).

Més que un “arma cargada de futuro”, la mobilitat sostenible és una estratègia que alhora millora la qualitat de vida dels ciutadans i fidelitza un electorat propens a aquesta nova religió. M’apressaré a dir que ja fa molts anys que -sense la intensitat de Joan Olmos- he denunciat en classe i en altres mitjans públics, la bestiesa de la dictadura del cotxe en les àrees urbanes denses i els elevats costos directes i indirectes que genera, en baixar la velocitat comercial del transport públic rodat; contaminar; ocupar espai públic tant en moviment com aparcats; degradar el paisatge urbà; exigie despeses en sanitat i policia; consumir combustibles fòssils i generar pèrdues multi-milionàries en embussos i pèrdues de temps.