La destinació incerta dels objectes de les fosses de la repressió franquista: proves de crims prescrits

El fotògraf Eloy Ariza acumula 15 discos durs amb material gràfic sobre les faenes d’exhumació de fosses del franquisme que desenvolupa l’associació Arqueoantro. Entre la fotografia forense, que retrata els cossos desenterrats, i la fotografia documental, que abasta el procés arqueològic, apareixen nombroses imatges d’objectes trobats en les fosses. “És una cosa que la societat també ha de conéixer, quins objectes portaven aquestes persones que venien de la presó”, explica a elDiario.es Ariza. 

Els estris més variats, des d’efectes personals fins a notes i munició, es conserven en alguns casos a causa de la saponificació (un procés vinculat a l’alta humitat que afavoreix la conservació dels cossos) que permet un estat de preservació excepcional.

Quan l’equip aconsegueix identificar un cos mitjançant l’anàlisi de l’ADN i els familiars de les víctimes estan localitzats, se’ls donen els objectes que hagen aparegut. Per contra, la normativa legal no estableix clarament la destinació, de moment incerta, dels objectes sense un amo identificat. Simplement es reinhumen juntament amb les restes òssies de la víctima sense identificar. 

El fotògraf és autor, juntament amb l’antropòloga Andrea Moreno i l’arqueòleg Miguel Mezquida, d’un treball acadèmic centrat en les faenes d’exhumació en les fosses del cementeri de Paterna publicat en la revista SAGVNTVM. Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia sobre el “repte que suposa la gestió, la conservació i la divulgació d’aquesta materialitat”. 

En una superfície de 1600 metres quadrats, l’espai cementerial conté 154 fosses documentades amb més de 2.200 represaliats, “una cartografia sense parangó en territori valencià i espanyol”, escriuen els tres especialistes. Així doncs, “les autoritats franquistes van gestionar les fosses del cementeri de Paterna d’una manera menyspreable”, afirmen els especialistes de Arqueoantro. Es tractava, al mateix temps, d’“amagar els seus cossos” i de “visibilitzar la seua mort”. 

Els autors han traçat una tipologia dels objectes trobats en les fosses, des de munició i lligams a les mans, fins a la roba, incloent-hi el calçat o la roba interior dels afusellats. També estris dels fumadors (pipes, encenedors o paquets de tabac), documents en paper, artesania carcerària i fins i tot objectes de culte, com ara medalles, escapularis, rosaris o aliances de noces. 

 “Tampoc sabem quina és la solució, fem una crida perquè es valoren aquests materials des del punt de vista científic i acadèmic”, diu l’antropòloga Andrea Moreno, que precisa que la reivindicació és que “es tinga en compte la potencialitat d’aquests objectes de memòria per a un repertori de les institucions públiques museístiques que s’encarreguen de custodiar la cultura i el patrimoni”. 

Entre els objectes documentats en els arxius del fotògraf Eloy Ariza destaca la roba dels afusellats: “Són imatges xocants de la indumentària de les persones exhumades”, afirma Moreno. La munició també permet als arqueòlegs obtindre “proves irrefutables des del punt de vista científic que demostren els crims massius i la deshumanització de les víctimes en el tractament que se’ls va donar”, postil·la l’antropòloga. 

Uns crims esdevinguts durant la postguerra i més enllà que, segons la jurisprudència espanyola, estan prescrits. A Paterna, epicentre de la repressió franquista, hi hagué afusellaments fins al 1956, segons els estudis de l’historiador Vicent Gabarda. Una de les troballes més impressionants que ressenya l’estudi és el paper en què Manuel Lluesma Masiá, executat el 29 de desembre de 1942, deixa per escrit les seues dades. “Deixe fills”, diu el paper. 

Participació de “civils o paramilitars”

L’estudi publicat en la revista SAGVNTVM ressenya la munició, tant projectils de fusell com de pistola, usada pels escamots d’afusellament al Terrer, l’espai pròxim al fossar, sense cap senyalització hui dia, que servia per a cometre els crims i del qual a penes es manté dreçat un mur. La munició serveix als especialistes d’Arqueoantro per a establir l’ús diferenciat de l’armament (el fusell per a l’afusellament i l’arma curta per al tir de gràcia) i l’origen segons els cossos de seguretat de la dictadura encarregats del terror, així com la participació de “civils o paramilitars”.

El protocol d’actuació en les faenes d’exhumació estableix que els efectes personals de trobats en cossos sense identificar es reinhumen conjuntament. Es tracta, recorden els autors de l’estudi, de “peces amb un significat rellevant per a la memòria contemporània pel fet de ser una cultura material que ens parla del nostre passat recent, de la violència d’estat i de la repressió”. “Però també”, afigen, “dels processos de transmissió de la memòria, de la por, del silenci, de la desmemòria i fins i tot de la vida i la identitat d’aquestes persones”. 

Els objectes sense amo identificat queden així “surant en uns llimbs”. “No té cap sentit”, argumenta l’estudi, “recuperar pantalons, sabates, camises, cinturons, botons, sivelles, llapis, culleres, pipes, carteres, anells i un llarg etcètera d’objectes personals i quotidians, si una vegada exhumats no són sotmesos a processos científics i professionals de neteja, documentació, inventari, catalogació, consolidació preventiva i restauració”. 

El fotògraf Eloy Ariza acumula 15 discos durs amb material gràfic sobre les faenes d’exhumació de fosses del franquisme que desenvolupa l’associació Arqueoantro. Entre la fotografia forense, que retrata els cossos desenterrats, i la fotografia documental, que abasta el procés arqueològic, apareixen nombroses imatges d’objectes trobats en les fosses. “És una cosa que la societat també ha de conéixer, quins objectes portaven aquestes persones que venien de la presó”, explica a elDiario.es Ariza. 

Els estris més variats, des d’efectes personals fins a notes i munició, es conserven en alguns casos a causa de la saponificació (un procés vinculat a l’alta humitat que afavoreix la conservació dels cossos) que permet un estat de preservació excepcional.