Mercats i polítics

El mercat és, per excelència, un lloc creat i mantingut per la política. Des de l’Antiguitat, una de las més preades atribucions dels governants era la de configurar espais acotats on es pugueren bescanviar productes amb total seguretat, a resguard d’asalts i espolis, i on, de manera molt incipient, se reprimia la competència deslleial i s’emparava el consumidor contra les pràctiques fraudulentes. Eixa prerrogativa, atribuïda en l’Edat Mitjana a reis, nobles i dignataris eclesiàstics, va ser després arreplegada pel poder civil nascut de la Revolució Francesa, i es va mostrar com un sistema útil per al foment de l’intercanvi comercial, molt millor que les vendes privades porta a porta i les transaccions itinerants. D’aquesta manera, la paraula mercat denomina actualment tant el lloc físic de transacció com ara l’ordenació jurídica que possibilita la seua operativitat, i el caràcter cada volta més virtual de les grans operacions comercials no fa més que accentuar eixe tret primigeni dalt esmentat, çò és, que tot mercat, tant el d’aliments frescs com el d’actius financers, és fill del poder públic i sense ell no seria cap altra cosa que un espai obert al conflicte, sense ordre ni regles.

L’obvietat que he relatat m’aprofita per explicar la paradoxa que al llarg de la història s’ha vingut donant, consistent en que el poder d’atracció de gents que té la seguretat oferida pel mercat ho ha convertit en escenari d’agitacions i revoltes i, simultàniament, en exponent de l’adhesió dels mercaders al governant de torn, fóra qui fóra, simplement per la necessitat humana de besar la mà a qui, amb la seua detentació del poder, està en cada moment en condicions d’assegurar, encara siga brutalment, el desenvolupament quotidià de les compra-vendes què els donen de menjar. Això explica perquè els governants no es resisteixen a donar-se banys de multitud als mercats a risc de rebre algun exabrupte o de passar per situació incòmoda, perquè resulta molt elevador de la moral saber que hi ha un espai on sempre trobaran persones obligades a engolir-se la saliva i saludar efusivament a aquell qui, agrade o no, dirigeix els guàrdies de la porra que després vindran a fer fora els carteristes i atracadors què espanten la clientel.la.

El polític de raça, i prou clarament als païssos mediterranis, és aquell que coneix aquestes paradoxes i les explota en el seu propi benefici. Blasco Ibáñez se es va guanyar València des del mercat, perquè va entendre les seues gents i va saber veure el moment en que fins i tot les venedores estaven disposades a seguir-lo fidelment, tot just quan els desastres colonials les varen convèncer de que era millor posicionar-se contra el sistema de la Restauració, per evitar el reclutament forçós dels seus fills per a Cuba o Àfrica, abans que defensar la immediata tranquilitat de les seues col-flors i tomaques. Quan el venedor del mercat s’atreveix a mostrar-se hostil amb el governant, allò vol dir que la situació està realment mal.

Les mostres de desafecció que Na Rita Barberà ha rebut aquests dies als mercats del Cabanyal i Russafa evidencien la seua pèrduda del favor popular, i les seues infundades acusacions de que alguna formació oponent estiga orquestrant una campanya en la seua contra no són més que intents desesperats per desviar l’atenció del fet ara certament rellevant, que no és cap altre que la negativa de moltes venedores i clients a estrényer la mà de qui ha convertit les seues majories absolutes en patent despòtica per governar des del autoritarisme, la imposició a la gent, i una condescendència tan gran amb la corrupció que arriba al punt de portar en la seua llista electoral persones que ja han hagut de dimitir dels seus càrrecs presents per l’escàndol públic que han generat. La lliçó que he obtingut gràcies als videos que han circulat arrel de les seues últimes i convulses visites és que ha perdut el favor unànim dels comerciants com a col.lectiu, i allò significa, ni més ni menys, que ja no és útil per a la ciutat que ha estat representant. Ara ja és tard per a una retirada digna.