La catarsi fallera i el complicat calendari polític expliquen que algunes noticies d’interès hagen passat desapercebudes en aquest mes de març del 2019 que estem a punt de concloure. Una d’aquestes notícies (que va veure la llum molt a finals de febrer) tenia a veure amb el nostre malmès territori i se substanciava amb una “moratòria” per a els 350.000 habitatges il·legals que segons la conselleria “habiten” entre nosaltres.
La cosa és tan senzilla com espectacular. Com si fos una amnistia fiscal, la modificació puntual de la LOTUP publicada en el DOCV de 5 de Febrer del 2019, dóna un any de plaç a aquests habitatges (eufemísticament anomenats “consolidats” o “fora d’ordenació”) perquè siguen “legalitzats” sempre i quan facen un acte de bona fe i es genere un expedient administratiu que contemple la “solució” a tres problemes “menors”, com ara garantir-ne l’accés rodat i, sobretot, resoldre'n la recollida deresidus i la depuració d’aigües residuals. A més, es contempla la cessió de competències dels ajuntaments a una nova i flamant Agència de Protecció del Territori que vetllarà pel compliment d’aquests plans de “minimització ambiental”.
Què volen que els diga!!! La xifra de 350.000 habitatges il·legals és una bestiesa i deixa ben a les clares un aclaparador fracàs col.lectiu. Hem espremut fins al límit el nostre territori omplint-lo d’urbanitzacions de baixa densitat i habitatges aïllats que, a més de destruir el paisatge, han generat uns costos infinitament superiors a uns suposats beneficis per a l’economia local. La cosa ve de lluny, de molt lluny i començà ja en la dècada dels 60 del segle passat amb el costum del “xalet” per a passar els caps de setmana i les vacances. La permissivitat ha estat la regla general d’ajuntaments i governs regionals i un passeig pel país permet comprovar que el desgavell és enorme i general. Les repetides onades especulatives (principis dels 70, 1986-1992 i 2003-2008) han estat els cims d’un procés que, tanmateix, ha estat continu. Tant se val si parlem de la marjaleria de Castelló, del Camp del Túria, de la Foia de Bunyol, d’Ontinyent o de la Marina. Hi ha experiències visuals per a donar i vendre i, sols com un entre mil exemples, recórrer el camí que va de Benissa al Puig de la Llorença de Benitaxell estalvia paraules. Com ho fa una simple lectura de qualsevol plànol comercial de l’Àrea Metropolitana de València on figuren totes les urbanitzacions “batejades” (d’una certa dimensió) i això sense parar esment de la miríada de cases aïllades.
El problema no és sols la “legalitat”: és la barbàrie, legal, o no. Els milers d’edificis d’apartaments amb els quals ens ha obsequiat el maleït “turisme residencial” han destrossat la costa i han generat costos de tota mena. Caldrà dir, de nou, que la dependència de la construcció i el turisme genera un “model” econòmic de baixa productivitat, baixos salaris i migrada innovació que consolida la nostra decadència econòmica? Més enllà del necessari i innegociable compliment de la llei estem davant d’un problema cultural en el sentit més ample del terme amb la, per altra banda, trista constatació de la gran irreversibilitat: el mal ja està fet i l’herència que deixem no és precisament un motiu d’orgull. La moratòria de marres és lloable però “regularitzar” -si hi ha sort- és una victòria pírrica. Això sí, som mestres en com traure-li suc a un a soca seca. Així ens va.
Sobre este blog
Aquest blog pretén oferir una opinió curta i concisa sobre temes d’actualitat .El mateix títol ja fa evident el desig explícit d’utilitzar, tant com siga possible, l’humor i la ironia, fugint de la grandiloqüència, el “Catarroja descoberta” i les desqualificacions apriorístiques. Tota idea és benvinguda i pensar diferent només pot enriquir-nos. L’autor te la consciència nítida de la seua minorització i l’assumeix amb joia.
0