Història i ficció

Fa poc ha aparegut un llibre bastant singular, que aviat ha estat molt difós, i ja es troba a les llistes dels més venuts. El fill del xofer, de Jordi Amat, publicat simultàniament en català (Edicions 62) i en castellà (Tusquets). El protagonista del llibre és un personatge terrible, Alfons Quintà. Periodista molt important, delegat d’El País a Barcelona, primer director de TV3, i moltes coses més, com per exemple director d’El Observador, col·laborador de l’Avui, després d’El Mundo i de digitals poc recomanables, ja a les acaballes. Fill d’una persona molt propera a Josep Pla, a qui duia ací i allà amb el seu cotxe, i per això el títol. Nascut a Figueres, relacionat des de menut amb l’entorn de Pla, que incloïa intel·lectuals, empresaris i polítics que, en ple franquisme, enraonaven sobre política, i conspiraven amb una determinada idea, que incloïa l’aproximació a Tarradellas o la manera de reconduir el règim. Gent com Vicens Vives, Armand Carabén, Duran Farrell, Ortínez, Vergés, Sentís, etc. El solitari de Palafrugell estava molt acompanyat, quan volia. L’altra cara de Quintà, la cara sinistra, potser l’autèntica, és la del dèspota tirànic que feia bullying a les redaccions dels mitjans que dirigia, empaitava les secretàries, creava un clima de terror. I que estava obsessionat amb destrossar la imatge dels qui li recordaven la figura paterna, que odiava. Un cas patològic, que acabà molt malament, amb l’assassinat de la seua dona i el suïcidi. Una història molt significativa, en tots els seus aspectes, de la cara més fosca de la Catalunya de les darreres dècades, des de la transició fins fa quatre dies. Quintà destapà el cas Banca Catalana, i en va estar obsessionat d’una manera malaltissa. Tenia altres obsessions, com La Caixa, i covava odis diversos. Un personatge intractable i desequilibrat, però que va moure molts fils i va dissenyar el projecte inicial de la Televisió de Catalunya... Jordi Amat fa de manera molt eficaç el retrat del personatge, però també de l’època, on alguns feien país i altres s’omplien la butxaca.

L’autor mateix ha dit que el llibre és “una novel·la de no ficció”. De fet, la col·lecció on s’ha publicat en castellà –“Andanzas”- és una col·lecció de ficció, on hi han aparegut moltíssimes novel·les. I això ens remet a la curiosa ambivalència d’un seguit d’obres que es mouen en un terreny dubtós, mixt, híbrid. Perquè parlen de la vida i la història de persones reals, amb fidelitat als fets. El mateix Jordi Amat evoca els seus models inspiradors, autors francesos com Ivan Jablonka, Emmanuel Carrère o Patrick Modiano. De fet, a França aquest corrent té una gran vitalitat, i ha suscitat un fort debat sobre els seus límits i els seus excessos. No és tan senzill. No és tan obvi. Una novel·la o és ficció o no és. Una novel·la de no ficció és una contradicció en els termes. I la història té regles precises que no es poden ignorar.

Però el gènere té precedents i un present verament esponerós. Entre altres que podríem esmentar, acaba d’aparèixer la traducció al català d’una obra de Patrick Modiano, Dora Bruder (Angle editorial), que és paradigmàtica. És la història sòbria i detallada d’una xica jueva de París que acabà deportada i assassinada a Auschwitz. Una obra inquietant i precisa, on història i (no) ficció es trenen amb mestria, en un joc d’espills entre el jo autobiogràfic de l’autor i el jo de la protagonista de la història. O es reconstrueix la vida malaguanyada d’una jove parisenca que havia fugit de sa casa (com Modiano de jove) i que finalment es veié arrossegada pel remolí de la maldat absoluta. Modiano fou premi Nobel de Literatura el 2014. A ell li ha dedicat precisament Manuel Peris un gran llibre, Patrick Modiano. Perros en la memòria (PUV), que analitza amb deteniment i profunditat la seua literatura, en tota la seua extensió i amb gràcia narrativa.

D’ací a poc apareixerà a l’editorial Afers la traducció d’un llibre d’Enzo Traverso (Passats singulars. El “jo” en l’escriptura de la història) que clarifica de manera excepcionalment penetrant els dilemes d’una escriptura de la història tan singular, en la qual el jo de l’autor o dels protagonistes d’una història hi tenen un paper cabdal. Els historiadors escriuen cada vegada de manera més narrativa i expliquen el procés de la seua investigació, fent surar el seu jo a les seues obres. I molts escriuen, a més, autobiografies. Per la seua banda, els novel·listes s’apeguen als fets i reconstrueixen històries, que es presenten com de “no ficció”. Traverso posa molta llum en les perplexitats que suscita aquesta confluència o intercanvi de papers, i aporta una informació de gran riquesa. La traducció catalana ja està acabada i serà la primera que es publicarà d’aquest llibre, del qual s’anuncien edicions en anglès, italià, grec i castellà.

D’un ordre diferent és Aquí no hem vingut a estudiar (Arpa) d’Enric Juliana, que no es presenta com una novel·la, sinó com un assaig o un gran reportatge, però que té tots els ingredients del gènere a què m’estic referint: biografia, autobiografia i explicació d’una època, i una prosa de qualitat. Realment, un llibre apassionant, que evoca una figura real, coneguda i estimada per l’autor, Manuel Moreno Mauricio, i a través d’ell la història d’uns anys de plom, del franquisme dels anys quaranta fins a la vespra de la transició, i més enllà. I sobretot la lluita i la presència d’ànim d’alguns militants com el protagonista del llibre. En la tercera edició en castellà (i la segona en català) s’inclouen dos capítols més sobre la caiguda de Moreno Mauricio i el seu grup a València, un episodi que ens remet a la història del PCE a València, molt més àmplia i complexa del que sovint s’ha presentat, limitada a l’època post-Palomares. D’aquests nous capítols n’ha escrit en aquest mateix mitjà Lucas Marco (“De l’exili mexicà a la clandestinitat de la València franquista: Enric Juliana invoca la memòria del comunista Alberto Sánchez Mascuñán”) que n’ha donat els detalls més rellevants en conversa amb Enric Juliana. No m’equivocaria, em sembla, si deia que Aquí no hem vingut a estudiar és un dels millors llibres d’aquest any pandèmic, que només ens ha dut una bona notícia, la derrota de Trump (caldria afegir l’anunci de la vacuna anti-Covid). Un llibre ple d’informació, i alhora una història humana d’aquelles que fan pensar. Llibre útil i ben escrit, a anys llum de la pirotècnia i de l’efectisme. Un llibre memorable.

Fa poc ha aparegut un llibre bastant singular, que aviat ha estat molt difós, i ja es troba a les llistes dels més venuts. El fill del xofer, de Jordi Amat, publicat simultàniament en català (Edicions 62) i en castellà (Tusquets). El protagonista del llibre és un personatge terrible, Alfons Quintà. Periodista molt important, delegat d’El País a Barcelona, primer director de TV3, i moltes coses més, com per exemple director d’El Observador, col·laborador de l’Avui, després d’El Mundo i de digitals poc recomanables, ja a les acaballes. Fill d’una persona molt propera a Josep Pla, a qui duia ací i allà amb el seu cotxe, i per això el títol. Nascut a Figueres, relacionat des de menut amb l’entorn de Pla, que incloïa intel·lectuals, empresaris i polítics que, en ple franquisme, enraonaven sobre política, i conspiraven amb una determinada idea, que incloïa l’aproximació a Tarradellas o la manera de reconduir el règim. Gent com Vicens Vives, Armand Carabén, Duran Farrell, Ortínez, Vergés, Sentís, etc. El solitari de Palafrugell estava molt acompanyat, quan volia. L’altra cara de Quintà, la cara sinistra, potser l’autèntica, és la del dèspota tirànic que feia bullying a les redaccions dels mitjans que dirigia, empaitava les secretàries, creava un clima de terror. I que estava obsessionat amb destrossar la imatge dels qui li recordaven la figura paterna, que odiava. Un cas patològic, que acabà molt malament, amb l’assassinat de la seua dona i el suïcidi. Una història molt significativa, en tots els seus aspectes, de la cara més fosca de la Catalunya de les darreres dècades, des de la transició fins fa quatre dies. Quintà destapà el cas Banca Catalana, i en va estar obsessionat d’una manera malaltissa. Tenia altres obsessions, com La Caixa, i covava odis diversos. Un personatge intractable i desequilibrat, però que va moure molts fils i va dissenyar el projecte inicial de la Televisió de Catalunya... Jordi Amat fa de manera molt eficaç el retrat del personatge, però també de l’època, on alguns feien país i altres s’omplien la butxaca.

L’autor mateix ha dit que el llibre és “una novel·la de no ficció”. De fet, la col·lecció on s’ha publicat en castellà –“Andanzas”- és una col·lecció de ficció, on hi han aparegut moltíssimes novel·les. I això ens remet a la curiosa ambivalència d’un seguit d’obres que es mouen en un terreny dubtós, mixt, híbrid. Perquè parlen de la vida i la història de persones reals, amb fidelitat als fets. El mateix Jordi Amat evoca els seus models inspiradors, autors francesos com Ivan Jablonka, Emmanuel Carrère o Patrick Modiano. De fet, a França aquest corrent té una gran vitalitat, i ha suscitat un fort debat sobre els seus límits i els seus excessos. No és tan senzill. No és tan obvi. Una novel·la o és ficció o no és. Una novel·la de no ficció és una contradicció en els termes. I la història té regles precises que no es poden ignorar.