La veritat és que sabem poc de Romania. En general i en particular. La curiositat universal no ha estat la nota dominant en la nostra cultura, per raons ben comprensibles. Una gran dosi d’introspecció, una certa consciència de marginalitat al llarg dels segles XIX i XX, l’endarreriment secular. La projecció i l’interès vers realitats alienes responen a unes claus i uns ressorts que no han sovintejat entre nosaltres. Ja en teníem prou amb els drames propis, amb una història de davallada i guerres civils, podríem pensar. Les cultures fortes -que per interessos geopolítics i potència cultural miraven enfora- eren les d’Anglaterra, Alemanya i França, a Europa. Després els Estats Units. I la negació de tot plegat, tan influent, era l’internacionalisme més o menys proletari encarnat en un Estat ex imperial que, en el fons i enmig de grans tragèdies, volia tornar a ser-ho. Valdria la pena establir la gènesi i les causes de l’interès o el desinterès envers cultures, societats i països aliens i distants. Donaria la mesura de realitats més properes.
És una realitat ben coneguda, però matisada a hores d’ara per un cert augment del grau de consciència històrica, tant relacionada amb la convulsa vivència del segle XX -les guerres mundials, l’Holocaust, la descolonització, l’hegemonia (també cultural) dels Estats Units, el declivi d’Europa, la caiguda del comunisme, la revifalla lligada a la Unió Europea, els desplaçaments d’eixos cap al Pacífic, la nova geopolítica del món- com amb un present ple d’incògnites. L’augment de la informació a l’abast també és un element que compta. I tanmateix, tret de nuclis molt delimitats, plana un cert desconeixement. Un cert desinterès. Només arran de conflictes en fase aguda s’excita la curiositat envers els entrellats de catàstrofes i tragèdies -Orient Mitjà tothora, Rússia/Ucraïna ara- que ens podrien esguitar.
El cas és que Romania no és una realitat remota. Forma part de la Unió Europea. I la quantitat de romanesos que viuen entre nosaltres és elevada. A Castelló, per exemple, formen una comunitat molt nodrida, fins al punt que el Consolat de Romania es troba a la capital de la Plana, no a València.
Romania té una història complicada i dramàtica, com gairebé totes les històries. Va néixer com a Estat independent modern el 1878 derivat del Tractat de Berlín, en terres que abandonava un Imperi otomà en retrocés. Arran del Tractat de Versalles del 1919 guanyà molts territoris (Besaràbia, Bucovina, Transilvània, Dobruja) que havien format part dels imperis derrotats en la Primera Guerra Mundial. Romania doblà territori i població. Els nacionalistes romanesos estaven exultants, però tenien un país ple de “minories” -hongaresos, gitanos romanís, jueus, ucraïnesos, alemanys, búlgars...- que maldarien per reprimir, homogeneïtzar, assimilar o marginar. La Gran Romania era un polvorí, especialment letal per als jueus. Que foren objecte d’un genocidi brutal i salvatge. El feixisme romanès de la Guàrdia de Ferro de Codreanu i del dictador Antonescu prepararen el terreny. Hi buscaven, com sempre, un boc expiatori. L’arrenglerament amb l’Alemanya de Hitler a la Segona Guerra Mundial feu la resta. “En 1940 hi havia 760.000 jueus a Romania; moriren assassinats 400.000. A Besaràbia i Bucovina, el 1940 hi havia 314.000 jueus; en 1942 n’hi quedaven 19.500.” Ho explica Claudio Lomnitz a Nuestra America (Galaxia Gutenberg, 2023), un llibre esfereïdor que indaga en la història familiar -persecucions, exilis, fugides, morts, alliberament- que es confon amb la història del segle. Els seus avis i besavis, jueus, procedien d’un racó d’aquell espai -Nova Sulizta, a la Besaràbia annexada per Romania, al costat de la Bucovina ucraïnesa també annexada- i n’explica detalladament la història. Una història que convé conèixer.
També la de la intel·lectualitat antisemita romanesa, que incloïa grans figures com Mircea Eliade o Cioran. Lomnitz s’estén sobre el cas Eliade -tan venerat pels aficionats a la història de les religions, els mites, els símbols, aquestes coses. “El genocidi no l’executa només una màquina burocràtica, naix com un relat, narrat per intel·lectuals i propagandistes, mite a mite.” De tota aquesta tropa d’intel·lectuals ultranacionalistes i antisemites romanesos -l’elit cultural de Bucarest- en dona compte el llibre d’Alexandra Laignel-Lavastine Cioran, Eliade, Ionesco. L’oublie du fascisme (PUF, 2002), una lectura profitosa. Cioran, gran admirador d’Unamuno i tan admirat per Fernando Savater. I per molta més gent. Però els impressionants diaris de Mihail Sebastian, Diario 1935-1944 (Destino, 2003) ja explicaven amb detall el paper lamentable -i tan significatiu- d’aquesta elit intel·lectual que, enduta per un ultranacionalisme d’Estat refractari a les diferències internes, es va fer feixista. Sebastian (1907-1945), un escriptor jueu romanès, que els coneixia a tots, ho ha viure en primera persona. Es va recloure a casa, desesperat i esmaperdut.
Després del règim pro-hitlerià d’Antonescu, Romania caigué en l’òrbita soviètica. Va perdre territori. Els jueus havien estat eliminats. Hi quedava una minoria hongaresa i una altra d’alemanya, al Banat, d’on va sortir la premi Nobel Herta Müller. S’hi va imposar una dictadura fèrria i grotesca, en la darrera època amb Ceaucescu. Tot ombrívol i sòrdid, un règim totalitari basat en la policia política (la Securitate), amb extravagàncies i contrasentits econòmics a càrrec d’un dictador que es pensava omnipotent. Aquesta experiència plena d’ambigüitats (a Bucarest tenia la seu l’emissora Pirenaica, del PCE), realça -si encara calia- el valor de la democràcia, l’estat de dret, les llibertats, els procediments formals, les eleccions, l’alternança al poder, els drets humans, la llibertat de premsa i el paper d’una oposició legitimada...
Nicolae Ceaucescu i la seua muller foren afusellats el 1989, enmig d’una confusa però determinant revolta democràtica. S’obria una nova època, en la qual Romania hauria de mirar de superar l’endarreriment econòmic i d’instaurar una democràcia mínimament homologable, cosa ben difícil per manca de cultura i tradició democràtiques. La incorporació a la Unió Europea hi seria d’ajuda. Es va produir una forta emigració cap a l’Oest. Una part d’aquests emigrants acabà entre nosaltres, com a veïns, treballadors i conciutadans. L’interessant llibre de Margo Rejmer Bucarest. Polvo y sangre (La Caja Books, 2019), publicat a València, que ha passat una mica desapercebut no sé per què, aporta moltes claus sobre el passat i el present de Romania. El passat plana sobre un present que navega entre l’amnèsia i la perplexitat en un racó d’Europa que ens cau relativament lluny, però tampoc no tant. Margo Rejmer, amb un estil literari fresc i desimbolt i amb un enfocament periodístic i històric ben fonamentat, explica realitats incòmodes a les quals no som al capdavall aliens. Que ens haurien d’interessar més.
0