Amarga distòpia

La distòpia no és mai dolça. Aquest títol vol emfatitzar un estat d’ànim, certament subjectiu i no desitjat. Renunciaré, per tant, a utilitzar l’expressió “l’alineació dels planetes” de Leire Pajín -nefanda alineació en 2020/2022– o la ja habitual de “la tempesta perfecta”. Allò més aproximat seria la dita valenciana: “El carro bolcat, la dona parint, el xiquet plorant i el matxo no vol”. Amarga distòpia i prou. 

En aquest article el pacient lector no trobarà cap anàlisi acurada. Em limitaré a comunicar l’efecte que sobre el meu minvant optimisme va tenint dia rere dia l’acumulació de desficacis. Una acumulació que em fa visualitzar El Crit de Munch.

Tothom comprendrà que òbriga -mai millor dit- el foc amb la maleïda guerra d’Ucraïna. Tanmateix, em semblen escaients algunes consideracions de caràcter previ. En primer lloc, cal dir que mai no s’insistirà bastant en la conveniència de no oblidar els conflictes sagnants que hi ha hagut arreu del món en un passat molt recent, com ara als Balcans,  i la persistència, a hores d’ara, afegits al no sense d’Ucraïna, de les guerres a Síria, Líbia, Iemen, Palestina i un llarg etc.

En paral·lel cal considerar la persistència d’unes migracions de les quals els europeus “hem decidit” que “cal protegir-se”. Serà per diners!. Turquia accepta de bon grau el pagament; el Regne d’Espanya sacrifica el Sàhara perquè Marroc li defense la tanca de Ceuta i Melilla i li accepte les deportacions en calent; Boris Johnson ens sorprèn amb l’esperpèntic “tracte” amb Uganda per a enviar-los-hi (pagant com sempre) immigrants de qualsevol procedència que arriben a Gran Bretanya pel Canal de la Mànega; els refugiats de la guerra d’ Ucraïna; els immigrants del Magrib i de l’Africa subsahariana etc... La realitat sol superar la ficció.

Per a reblar el clau, mig món (i em quede curt) està sotmès a l’arbitri de dictadors de tota mena que fan de corifeus a l’inefable Putin, un personatge certament lúgubre que ompli planes i planes d’una tertúlia insuportable. Això sí, Ucraïna és una guerra “europea” i això ens pilla de més a prop. Llibertat i democràcia davant dictadura i barbàrie. Tots units en un front comú. Aquest és el relat, la consigna, i s'hi dediquen mitjans escrits, televisions i xarxes socials. Com se sol dir, no sabem de la missa la meitat.

La segona consideració prèvia té a veure amb allò que tan pomposament anomenen la geopolítica. Malgrat la intoxicació in crescendo, és prou evident que des de la caiguda del mur i la desintegració de l’antiga URSS, en lloc de fer els esforços escaients per bastir un espai de seguretat a escala europea integrant Rússia (que també és Europa) i les antigues repúbliques del Pacte de Varsòvia, mentre amb una ma es signaven acords sistemàticament vulnerats, amb l’altra s’encerclava cada vegada més l’antic enemic de la guerra freda, incorporant a la UE i, sobretot, a l’OTAN els països limítrofs amb Rússia amb la sabuda instal·lació d’elements de “dissuasió”.

Un encerclament que cercava arraconar l’animal ferit. Els estrategues de l’OTAN –on els EUA fan i desfan en nom de la llibertat i la democràcia- sembla que han tingut sempre clar el “full de ruta” i han decidit que les continues queixes i advertències de l’altra contrapart no eren dignes de ser escoltades. I Ucraïna era la darrera peça del puzzle. Amb aquest país –cosí germà de Rússia i Bielorússia– a l’OTAN i la UE, les faits son acomplits. Sols que Rússia no n'estava, lògicament, d’acord i necessitava a tota costa dinamitar l’operació. La cosa començà a Crimea i continuà amb el relat i la propaganda del genocidi i la desnazificació en les autoproclamades repúbliques independents de Doneskt i Lugansk on, des del 2014, les armes havien substituït la raó. A hores d’ara sembla prou evident que Rússia  pretén controlar tot l’accés al Mar Negre i establir un corredor pro-rus, sense que sapiguem de cert si Odessa hi entra o no, en l’operació. També ignorem si tot es podria agreujar amb la possible entrada a l’OTAN de les limítrofes Suècia i Finlàndia. Ja hi han sonat els tambors de guerra.

Des que començà a gran escala el conflicte armat amb la invasió russa aquest febrer del 2022 assistim a una guerra terrible –com totes- amb un cost de destrucció, víctimes, refugiats i desplaçats que, descomptant la habitual desinformació i manipulació de les imatges de les dues parts del conflicte, de cap manera es pot jutjar amb la més mínima benevolència. La megalomania del dictador Putin està fora de tot dubte. Una altra qüestió és si la guerra era evitable, a qui interessa la bestiesa i quins han estat els detonants. El cínic i tardà recurs a la diplomàcia amaga el fracàs d’aquesta i el menyspreu de les conseqüències. Ara el relat de bons i dolents és el relat útil, que ens recorda les mil i una pel·lícules del Hollywood on els indis sempre eren els roïns. Mans blanques per amagar la sang vessada i els patiments sense fi.

Ad majorem glòriam, evidentment, dels fabricants d’armes (tots es rearmen com “recomana” l’OTAN) que estan entusiasmats en acomplir-se el seu leit motiv propagandístic: “Si vols pau, prepara la guerra”. També es freguen les mans els senyors de l’energia, petroli o gas, tant s’hi val, i els oligarques internacionals (només es parla dels russos). Mentrestant,  els falcons somriuen i mostren medalles, els analistes militars practiquen amb els war games i la resta del personal ens fem creus en veure el somriure polite de Borrell i dels diplomàtics europeus plegats a la voluntat “atlàntica” made in USA.

La fi del conflicte està per escriure i ja es parla de la partició d’Ucraïna (que recorda Corea, Vietnam o Sudan), entre la zona de l’est i l’antiga Galitzia de Polònia, agafant el riu Dnièper com a frontera històrica entre l’Est i l’Oest d’Ucraïna. Recordem que Ucraïna és un estat independent des del 1991 nascut amb la desintegració de l’URSS, perquè  la República Popular Ucraniana de 1917, des de 1921 restà diluïda al si de l’univers del poder moscovita.

Ara, l’artilleria continua desfent cases, infraestructures civils i vides en les principals ciutats ucraïneses, siguen o no del Donbàs. Desprès les sancions econòmiques, el creuament d’acusacions, les suposades amenaces d’utilització d’armes químiques o nuclears, la desitjada neutralitat de la Xina... Ells sabran -supose- quan s’acabarà l’infern de Dant. De mica en mica, s’engrandeix el dubte sobre el dret de l’espècie humana –l’única que mata per plaer i domini- a sobreviure.

Sembla bastant evident que la invasió ha tingut per a Rússia efectes no desitjats. Per un costat ha enfortit el nacionalisme ucraïnés (per cert hi ja tants nazis a Ucraïna com a Rússia i la “desnazificació” d’Ucraïna és un mal argument) i ha generat una russofòbia irracional. Hauran de passar molts anys per superar les barreres mentals i no mentals de la neteja ètnica. D'altra banda, els països limítrofs o volen ingressar en l’OTAN (si encara no hi son) o incrementen de forma notable el seu armament, com també ho fa el simulacre dels Estats Units d’Europa,  que trauen pit per amagar la seua submissió a l’amo de sempre.

El gas rus (i també el petroli) ha pujat de preu mentre es manté la dependència energètica del centre i nord d’Europa. Una dependència que no resoldrà l’increment de les importacions de gas liquat made in USA, més car i en quantitats insuficients. Una mena de victòria (temporal, pírrica i pendent d’aprovació per la UE) de Sánchez, ha aconseguit que la UE  accepte considerar a Espanya i Portugal una illa energètica per allò de la manca de connexions amb la xarxa d’energia de la resta d’Europa. Això ens permetrà, supose, posar un preu màxim al gas i reduir la factura elèctrica sense entrar en els “beneficis caiguts del cel” per a l’oligopoli al qual probablement caldrà “compensar” a costa de tots, com sempre. Si es posa un límit al preu del gas en el mercat majorista, les “pobres” elèctriques guanyaran menys perquè la renda del cartel del famós sistema marginalista (és a dir, els beneficis caiguts del cel) serà menor. Ja s’ho cobraran. Abans del conflicte ja duiem molts mesos amb un cost de l’energia disparat sense que les mesures de reducció de l’IVA o eliminació d’alguns impostos tingueren un impacte rellevant. Els oligopolis de les elèctriques i la banca (molt interrelacionats per cert) són en aquest país tan sagrats com l’obsoleta Constitució.

Desitjaria deixar ací la distòpia però ja se sap que quan una pedra cau al bell mig d’un estany les ones arriben a la vora i això és el que ha passat al sud dels Pirineus. En l’origen, el shock d’oferta derivat del repunt dels preus de l'energia ja venia produint-se els mesos abans i el conflicte armat a Ucraïna l’ha desfermat encara més. Un increment de costos inflaccionista que ha posat damunt la taula el “Pacte de Rendes” i l’urgent aprovació d’un Pla Estatal contra la Guerra, una versió del Pacte de la Moncloa quan la segona pujada dels preu del petroli posà l’economia espanyola al llindar del precipici. Un pla en el qual no entraré en detall però que difícilment canviarà les tendències macroeconòmiques (el baix creixement, l’alt dèficit i la temuda stagflació (on atur i inflacions elevats van agafats de la mà) i també, es clar, microeconòmiques. Entre altres coses perquè l’ambient polític està prou enrarit per les discrepàncies al si del bloc d’investidura i per una dreta i ultradreta que practica allò de com més malament millor i sols defensa una baixada generalitzada d’impostos que deterioraria encara més l’esquifit estat del benestar.

L’increment de costos de l’energia  fou el detonant de dues setmanes d’elevada conflictivitat, amb derivades polítiques, com ja sol passar. Una tempesta perfecta o bola de neu on una vaga “salvatge” del sector més minifundista del transport per carretera posà en solfa bona part de l’economia, generant una crisi de subministraments que afectà l’agricultura, la ramaderia, la pesca, el sector agroalimentari, la farina, els recanvis industrials i, per descomptat, el consumidor final amb l’habitual psicosi i acaparament. No cal haver estudiat una taula input-output per comprendre que una vaga d’aquesta mena pot afectar les relacions intersectorials. Allò que al principi fou un problema puntual de l’oli de gira-sol per la guerra, amb la pujada dels costos energètics derivà en un pandemonium que ha deixat en segon pla l'encara persistent pandèmia del coronavirus. 

Una vaga “política”? Es clar que sí, com demostra la implicació i satisfacció de la dreta i la dreta extrema que veien i veuen l’oportunitat de moure-li la cadira a un govern afeblit  per la dificultat objectiva de resoldre la crisi a curt termini, però també per les discrepàncies al si del govern de coalició en un moment d’inoportuna tensió provocada per la molt discutible decisió sobre el Sàhara. Que la vaga haja estat “ajudada” per la dreta, especialment per Vox, no vol dir que tots els que formen la plataforma convocant siguen d’extrema dreta. El sector del transport per camió, molt atomitzat, ja fa temps que arrossega problemes de rendibilitat i l’exigència (immediata!!!) d’un decret que li fera possible “no treballar a pèrdues” podria ser raonable (a quin preu paguen les grans cadenes el transport minifundista?) però era envidar la falta en termes polítics.

Un brou idoni per a fer esclatar el conflicte i veure les armilles grogues omplir el carrer. Hi ha precedents, com la vaga de 2008 a Zapatero o la realitzada a Xile un anys abans de la caiguda d’Allende. S’hi aconseguí desactivar el conflicte però, de seguida, una inflació de dos dígits i l’habitual demanda dretana de “baixar impostos” (que sols du a la crisi de la Hisenda i als coneguts retalls de la despesa social ) ha emplenat els titulars del menú mediàtic dretà, que es frega les mans amb la “crisi social” derivada de la inflació combinada amb la revisió a la baixa de las taxes previstes de creixement i els seus efectes negatius sobre l’ocupació. 

En aquesta setmana de passió, les insuportables processions nacional-catolicistes i la millora del turisme compartien titulars amb la guerra, l’escàndol de les mascaretes a Madrid, el greu despropòsit de l’espionatge als líders independentistes i l’entrada de Vox al govern de Castellà-Lleó... Un meltin pot que genera un comprensible desinterès d’una consistent majoria social que sols vol arribar a final de més, “desconnectar” i assolir la felicitat programada. La por i la inseguretat davant el futur es tradueixen en més vots a la dreta, mentre la dita esquerra (també a casa nostra) “fa pinya” per a esquivar el perill de perdre el poder el 2023. Recordar-se de santa Bàrbara quan trona és poc útil, diu poc de la qualitat democràtica i molt de l’absència suïcida de la pedagogia social. 

En aquest context, molts problemes d’àmbit regional o local passen a segona fila i desapareixen del menú informatiu: l’esclat especulatiu de les energies fotovoltaiques o eòliques que amenacen l’agricultura i el paisatge; l’affaire de la ramaderia intensiva (haber-la haila i molta); l’oblit del nou model econòmic; la renúncia de qualsevol iniciativa plausible en el govern del territori; la reducció de la urgent reindustrialització al manà “verd” de la gigafactoria de bateries elèctriques a Sagunt; el conflicte permanent amb el suïcida i insostenible creixement del Port de València propugnat pel lobby portuari; el nou “render” del PAI del Grau que va madurant ad majorem gloriam de la voracitat immobiliària; l’absència d’ una política ferma i consistent de recuperació de la llengua i la cultura pròpies més enllà de les efemèrides circumstancials de l’ Any Fuster...

Si tot açò no és una amarga distòpia, de major o menor escala, que santa Llúcia ens conserve la vista a vostès i a un servidor. Sempre ens quedarà el remei de dedicar-nos a conreus diversos (amb permís de la invisible Conselleria d’Agricultura) i a entonar el Hallelujah de Leonard Cohen.