Caspa (compartida) o l'art de compartir la caspa

Diumenge 28 de novembre del 2021. Rep un whatsapp amical informant-me del fet que aquell mateix diumenge havia eixit en Las Provincias un reportatge sobre la saga dels Serratosa. Li done les gràcies, baixe al quiosc i em compre el diari “degà”. Localitze de seguida l’esmentat reportatge. La sorpresa, però, fou topar-me amb una extensa separata (24 pàgines) farcida de les típiques fotografies dels foto-calls. La portada ja anunciava el motiu de tan egregi esforç informatiu: “Valencianos para el siglo XXI. Excelencia Valenciana. El Palau de les Arts vuelve a acoger la gran gala de la sociedad civil con los premios de Las Provincias”. Un inefable text acompanyat per una gran foto de portada: un àgape en l’icònic edifici que per les limitacions pandèmiques era “sols” per a 400 persones.

Els premis (la Fundació Connexus de la saga dels Broseta, l’Associació de Víctimes del Terrorisme i alguns noms de la ciència, l’art i el futbol per a reomplir) no em sobtaren. Si que em va enutjar, una mica, la descarada apropiació que fa el diari degà del terme de “societat civil”, cosa que es fa cada vegada més sense que sapiguem ben bé en base a què. M’imagine que aquesta apropiació conceptual no té res a veure amb les disquisicions del patriotisme constitucional de Habermas sinó més aviat amb la presumpció que els allí presentes “representen” tots els ciutadans que suposadament constituïm aquesta societat civil (per diferenciar-la de la societat política, eclesial o militar., dic jo). Recordem que en fa poc que la “societat civil” també es manifestava a favor d’un millor finançament en un acte interclassista convocat per tota mena d’associacions. La societat valenciana “representada” sense fissures ni conflictes. Trellat i avant.

Doncs bé, cal dir que, els allí presents, sols representaven la caspa i la coentor i conformaven un conjunt de “personalitats” que s’autoerigeixen en el que un bon amic anomena la “societat de bombos mutus”, un grup que s’intercanvia cortesia i glamour i al qual només li calia que sonara un vals i es posaren tots a rodar oblidant-se d’un món exterior fastigós i farcit de morts i misèries. Migrants reclosos en campaments , víctimes al Mediterrani, ciutadans de tercera als quuals no arriba el promés ingrés mínim vital i gent corrent (abans es deia populatxo) sotmesa a una insofrible publicitat que els anima a consumir per a mantenir el sistema i fer-los creure que el consum (a crèdit si cal) és allò que hi ha més proper a una indefinida i vaporosa felicitat. Per cert, en el mateix diari, una altra coentor, ara titulada “Vuelven las alfombras rojas”, amb unes referències a les gales de Mamás en Acción (sic) i del grup Siempre Así, totes dues en el Westin. Un món ideal i irreal ple de gent “guapa” al bell mig del fang i/o d’ una avorrida i dura quotidianitat.

Tanmateix, d’aquesta magna reunió de l’excel·lència valenciana (sols el terme ja fa envermellir) organitzada pel diari degà, allò que em va produir una intensa irritació interior fou la presència dels “màximos representantes de la societad valenciana” entre els quals, com subratlla el document i les fotos s’encarreguen de demostrar, “los cargos del Consell, Diputación, les Corts y Ayuntamiento no faltaron a la cena”. Un meltin pot, un tutti fruti on la ideologia es deixà a l’entrada, supose, per tal de no fer un lleig als convocants o per estricta conveniència personal i/o política, tant se val. Allà dins, a l’ àgap, hi predominava el tots a una veu amb Ximo Puig a la taula presidencial i, consellers, regidors i diputats de tots els colors en conversa animada amb altres representants “civils” i expresidents (des de Camps a Lerma, passant per Fabra i Zaplana). Tots, evidentment, posaven la seua millor cara -i el millor perfil- a la càmera. Una tendra estampa prenadalenca de germanor ad majorem gloriam del diari convocant.

Des de la meua ignorància i ingenuïtat em pregunte quin és el missatge que emana d’aquest contuberni o aquelarre. Què feia la suposada esquerra en ple retent homenatge a un mitjà el qual, el mateix dia, al suplement, no dubtà incloure-hi un habitual i verinós article titulat “El Botánico enredado con el catalanismo”. És una qüestió de cultura evangèlica (allò de l’altra galta), de fair play, de rendició d’armes o, simplement, una cerimònia de la confusió? Si volen excel·lència que hi vagen ells, que s’hi facen fotos ells, que hi criden ells per l’absència dels rojos, que s’hi paguen ells el lloguer de l’acte. Em dec haver perdut moltes pàgines d' El Princep de Maquiavel. Com deia un tal Dinio, la noche me confunde. Certament, amb actes com aquest tot es fa fosc. Els estrategues i deixebles d’Ivan Redondo ho tindran tot clar (quina enveja!!!), però jo m’estime més l’escassa excel·lència dels ciutadans als quals aquests esdeveniments, o bé els deixen indiferents (la immensa majoria), o bé es pregunten -com un servidor- a què juguen els panxacontents en traure pit i en presumir d‘un inexistent glamour?

Per si em mancara un motiu més per a alimentar el meu escepticisme (La vida i la mort m’estan desgastant com deia Mo Yan), avui 6 de Desembre, dia de la Constitució (res a celebrar), l’ínclit Pedro Sánchez declara solemnement que la Constitució del 1978, que avui fa 43 anys, és el seu full de ruta i n'allunya explícitament la reforma. I el nostre president, per reblar el clau i estar en sintonia partidaria, li ho posa fàcil a l’altre diari capitalí, que ens ofereix un gran titular en portada: “Puig pide reforzar el Estado autonómico para unir España...donde ni España es Madrid, ni caben independentismos, ni la perifèria es segunda división”. De nou un discurs “federalitzant” però equidistant, de prudència i trellat tot mantenint la sagrada unitat d’Espanya.

Els dos presidents, en renunciar a una reforma constitucional en profunditat, deixen per resoldre un munt de temes com l’antidemocràtica monarquia (no l’hem votada i se’ns imposà), la qüestió territorial, els privilegis de l’Església catòlica ratificats en el Concordat “actualitzat” del 1979, la divisió provincial i un llarg etc. L’ evident bloqueig d’una dreta amb un discurs d’ultradreta no justifica la renúncia. Cal proclamar alt i clar -podrà o no fer-se la reforma- l’obsolescència de l’actual Constitució tot denunciant els patriotes immobilistes que enyoren temps passats.

Estos son mis principios. Si no le gustan, tengo otros. No hi ha res com la flexibilitat per a perdurar. Una flexibilitat aclaparadora en el show de l’excel·lència que motiven aquestes ratlles. Tenir la festa en pau i el silenci del cementiri no són línies paral·leles. Al final es creuen. Salut.