“Dilluns a la marxeta”

Demà serà dilluns, serà dilluns després d’un cap de setmana llarg, per a molts, llarguíssim, etern. Demà serà dilluns, i serà un caos, un dol, un dilluns on el fang continuarà assecant-se al sol al nostre país on, ironies a banda, no plou pràcticament mai. Serà dilluns i molts tornarem a la “normalitat”, alguns tornaran a dir la “nova normalitat”, però molts altres continuaran enfangats, i no metafòricament. 

Les guarderies,  les escoles i els instituts, fins i tot les universitats, les que puguen reobriran les portes i buscaran la manera d’atendre telemàticament l’alumnat que no hi puga accedir i de facilitar el teletreball del professorat i altres treballadors. Molts xiquets i joves no tindran aula on tornar dilluns, hauran de reubicar-los. Els centres de salut, els que han quedat dempeus, atendran els pacients amb normalitat, en molts pobles no podran ni anar al metge, per no parlar del drama dels malats crònics: diàlisis, quimioteràpies, Sintrom... Semblarà que la vida continua, però per a molts estarà paralitzada, anestesiada, parada en una pausa angoixant, en els segons que precedeixen un salt mortal.

Però dilluns, diuen alguns polítics del mateix partit que ens governa, responsables d’aquesta irresponsabilitat criminal, “dilluns a la marxeta”. Dilluns a treballar i “aquí no ha pasado nada”. 

Simplement dilluns no hi haurà metro, ni tampoc trens de rodalies per a moltes persones, la gent no tindrà vehicles, i els pocs que en queden a les localitats devastades tindran dificultats per accedir a certes carreretes i als seus llocs de treball. Els centres educatius estaran desfets, les fàbriques, els consultoris mèdics, els comerços. ¿A quina marxeta ha de tornar tota aquesta gent?

No som conscients, o millor dit, no són conscients, de la magnitud de la tragèdia. No ho són perquè des de casa estant es veu tot d’un altre color, obrin l’aixeta i corre aigua, encenen l’interruptor i tenen llum, carreguen el mòbil, hi ha internet, el cotxe els espera a la porta o al garatge, a l’armari i als calaixos roba seca, la nevera i els rebost plens de menjar. Així clar que tornem dilluns  la marxeta, jo inclosa. Els nostres fills aniran a escola i si tenim una cita mèdica ens podran atendre i la llista de bondats que regala la vida sense tragèdies seria inacabable. Tota aquesta gent, inclosa jo, podrem tornar a la marxeta, sí i tant. Però els que s’han vist negats per l’aigua i el fang, rebolcats. A quina marxeta tornaran? M’ho pot explicar algú?

És insultant i una mostra de menyspreu i de ben poca humanitat dir-li a una persona que du nits sense dormir, amb la humitat al cos, vinga traure fang, que encara viu i viurà durant un temps sota estrès postraumàtic, que dilluns torne a la marxeta. Perquè aquest dilluns per a molta gent no té sentit ni  significat de rutina. Per a molts, aquests dilluns és un pou, un abisme, un penya-segat al qual tractaran de nou caure. Dilluns serà encara un dia de netejar, de buscar ajuda, d’omplir  com siga el rebost i la nevera (si hi ha llum), de pregar per poder beure, rentar-se, anar al bany amb aigua a la cisterna, etc etc. Aquesta serà la marxeta de dilluns. I a veure què fan amb els xiquets, qui els cuida, on van, com ho gestionen tot. I quan hagen d’anar a treballar, com?

No puc mesurar la dimensió del caos. A pesar d’haver caminat aquest cap de setmana de Tots Sants, dia de morts –una ironia tràgica– per la zona afectada, no puc imaginar-me la feredat de despertar dilluns i dir: i ara què, per on continuem, per on comencem?   

Dilluns... Saben què passarà dilluns? Que molta de la gent que els ha acompanyat aquests  dies festius –malgrat Carlos Mazón i Nuria Montes, que enviaven tothom a casa– tornarà a la marxeta. I els afectats es trobaran de nou a soles i mig desemparats. Per descomptat: exèrcit, bombers, policia, voluntaris, hi haurà ajuda, faltaria menys! Però la llarga cadena humana solidària, forta i plena de respecte, empatia i estima, tota aquesta gent que el president de la Generalitat Valenciana Carlos Mazón enviava divendres de Tots Sants a casa: “vuelvan a sus casas”, encara que després rectificava avergonyit, haurà de tornar a la feina. 

I sí, Mazón rectificava i decidia coordinar el voluntariat. I els voluntaris, vinguts de tot arreu, van arribar dissabte matí en massa a la Ciutat de les Arts i les Ciència amb el propòsit d’ajudar els veïns afectats per la DANA, però el nou Centre de Coordinació de Voluntaris pretenia desviar-los a netejar un centre comercial i uns grans magatzems, una feina que ha de ser comesa per professionals i amb maquinària, no amb graneres. I mentrestant, els donaven graneres noves i els deien que no anaren als pobles afectats pel seu compte perquè hi ha els serveis d’emergència fent treballs indispensables. En resum: una jornada plena de frustració, de descoordinació i temps perdut dins dels autobusos. 

Tota aquesta gent, per raons òbvies, no podrà anar en “massa” a ajudar dilluns, però no serà perquè no vulguen, serà perquè ells hauran de tornar a eixa “marxeta” a la qual tothom desitjaria poder tornar. Tanmateix, continuarà havent-hi gent solidària, segur que dilluns, dimarts, la resta de la setmana i el pròxim cap de setmana hi haurà gent en bicicleta, en tractors, gent creuant el pont a peu cap a Paiporta, Catarroja, Benetússer, Picanya o on siga. Perquè d’ajuda, en aquests moments en necessiten molta, a molts llocs, i de tot tipus: material, logística, psicològica, econòmica, emocional. 

Em preocupa, però, el fet que, en passar els dies, segurament les condicions del fang, junt amb la brutícia acumulada, els cossos desapareguts i trobats, tot això potser faça la intervenció ciutadana voluntària i espontània més difícil i complicada. Per tot això, el que cal ara, per part de totes les responsabilitats polítiques, des de la primera fins a la darrera, al marge d’actuar amb seny i diligència, és deixar la prepotència i la xuleria a casa, que tantes víctimes ens ha costat, i ser agraïts. Ara toca afinar els gestos i mesurar les paraules, donar mostres de consol, de respecte i evitar comentaris com “dilluns a la marxeta”, “vuelvan a sus casas”,  o aquest “quédense en casa a esperar” d’un to superb de la consellera Montes, titular de Turisme, Indústria, Innovació i Comerç, dirigit als familiars que esperaven identificar els seus morts al voltant de la Ciutat de la Justícia. Un to pel qual ha demanat posteriors disculpes. En definitiva:, fer i desfer perquè no saben com actuar, la situació els desborda, els supera. I cal modèstia i honestedat per demanar disculpes, cosa que en aquest govern escasseja, si bé sobra la “xuleria” i el “tardeo”.

“Dilluns a la marxeta”, “vuelvan a sus casas”,  o aquest “quédense en casa a esperar” són insultants i molta gent ni pot ni vol suportar més insults, més negligències, més irresponsabilitats, més crims per omissió.

Perquè després d’aquest desastre inoblidable i imperdonable, per a milers i milers de persones no hi ha marxeta possible, no hi ha dilluns, i costa trobar-hi esperança. No hi ha dilluns per a aquells que ho han perdut tot: família, amics, casa, vehicles. Però tampoc per a aquells que, amb molta més fortuna, conserven vides, però han perdut vehicles, comerços, petites empreses, biblioteques, mobles, i veuen les seues cases negades, destrossades... No hi ha marxeta possible. Hi ha vides arrasades.

Dilluns és, simplement, caos, silenci i soledat, un interrogant gegant sobre com reconduiran les seues vides. 

El passat 19 d’octubre hi hagué una manifestació multitudinària a València amb molta resposta per part de gent jove sota el lema “València s’ofega”. La ironia tràgica de la vida no descansa mai. I heus aquí, València s’ha ofegat. Caldrà eixir al carrer per a rescatar-la del naufragi. Ara o mai.