Què ens ensenya sobre la COVID19 John Snow, el còlera i la cartografia

El John Snow (York, 1813 – Londres,1858) del que tracten aquestes ratlles no és el més famós Jon Snow dels darrers temps encara que a les nostres orelles ambdós noms sonen igual, però sí que és una d’eixes persones que hauria de comptar amb un record en cada gran ciutat perquè gràcies a ell moltes vides humanes es van salvar, degut sobretot a les seues capacitats d’observació i de raonament lògic. La història de John Snow, –pioner del desenvolupament de l’anestèsia a Anglaterra i considerat un dels pares fundadors de l’epidemiologia– i de com va identificar la font (literalment, la font) des de la qual es transmetia el còlera –una infecció gastrointestinal causada pel bacteri Vibrio cholerae– durant l’epidèmia que va afectar Londres en 1854 és prou coneguda però, en aquests temps de COVID19 no està de més que la recordem breument, per tal de que valorem, en la seua justa mida, les decisions adoptades actualment en la lluita contra la pandèmia.

Durant la primavera d’hivern de 1848 una epidèmia de còlera castigava Anglaterra. Per la literatura i el cinema podem fer-nos una idea de com devia ser la vida en general i les condicions higièniques en particular en qualsevol ciutat de l’Anglaterra victoriana, sobretot per a les classes mitjanes-baixes i baixes. John Snow havia començat a treballar en l’hospital de Westminster vora una dècada abans i esdevingué un observador privilegiat d’aquesta epidèmia de còlera. Era la segona vegada que s’enfrontava a la malaltia, ja que el primer contacte amb ella va ser durant el seu període d’aprenentatge, quan es desfermà la primera epidèmia de còlera a Anglaterra en 1831-1832, en detectar-se els primers casos a Newcastle i la seua contornada.

Però en aquesta ocasió el nostre protagonista ja era un aplicat metge amb experiència al que l'atreia especialment la investigació i hi va fer dues observacions reveladores. Snow va detectar, en primer lloc, que als quarters del sud de Londres es concentraven el major nombre de casos de còlera i era on s’hi donava també la major ràtio de mortalitat. En segon lloc va parar esment en que els habitadors d’aquests barris obtenien l’aigua de boca de la part, diguem-ne, baixa, del Tàmesi, on precisament les aigües estaven molt contaminades, mentre que els habitadors de la resta de la capital l’obtenien o bé de la part alta del riu o bé de tributaris o afluents seus, on hi havia menys contaminació.

En aquells moments la comunitat mèdica era majoritàriament procliu a la teoria de les miasmes, és a dir, que el còlera es transmetia per l’aire a partir d’efluvis tòxics emesos per matèria orgànica en descomposició. Però Snow hi era escèptic i, relacionant les seues observacions, va escriure On the Mode of Communication of Cholera en 1849, on va plantejar la hipòtesi de que aquesta malaltia es transmetia a través d’una matèria invisible a l’ull humà que actuava en els budells provocant diarrea aguda i deshidratació severa. Aquesta matèria invisible es reproduïa i s’evacuava amb les deposicions dels malalts, què es vesaven en les aigües residuals o en els pous negres i acabaven en les aigües del Tàmesi (els detritus humans s’abocaven al clavegueram o directament al gran riu). Finalment el personal, en beure aquesta aigüa, ingerien la matèria invisible i introduïen en el seu cos la malaltia, tancant així el cercle de contagi. Aquesta teoria, tan elemental i tan òbvia als nostres ulls, no va ser acceptada pels col·legues d’Snow, que donaven més crèdit a la teoria miasmàtica.

En 1854 es va desfermar un tercer episodi de còlera –el més virulent fins aleshores– a la capital de l’Imperi Britànic. I aquesta va ser l’oportunitat per a John Snow de confirmar la seua teoria sobre l’encomanament de la malaltia. La manera d’obtindre l’aigua de boca per part dels londinencs no havia canviat: o l’extreien directament del Tàmesi o d’afluents seus o bé l’obtenien de fonts públiques gestionades per dues companyies. Durant l’epidèmia de 1848-1849 les dues empreses extreien l’aigua de sectors igualment contaminats del Tàmesi i, per tant, els quarters abastits per ambdues companyies presentaven un nombre de morts similar. Però en 1853 una de les companyies va traslladar el seu punt d’extracció aigües amunt, a un lloc no contaminat. Aquest fet no va passar desapercebut per al nostre intel·ligent i observador metge, que va començar a treballar en una investigació comparativa que podria validar la seua hipòtesi sobre l’encomanament del còlera.

Mentre es desenvolupava la tercera pestilència de còlera a Londres, es va produir un brot de la malaltia especialment violent al Soho, a una contrada denominada Golden Square, prop d’una consulta que Snow hi tenia, que va matar vora 500 persones en 10 dies. Snow sabia que, majoritàriament, els residents extreien l’aigua d’una font pública ubicada a Broad Street i tenia la convicció de que aquesta font era l’origen del brot a Golden Square. Així que va començar a treballar en la demostració de que aquest brot tan agressiu es devia a la ingestió d’aigua contaminada provinent de la font de Broad Street. Va agafar mostres d’aigua d’aquesta font i d’altres 4 pròximes i va identificar els noms i les adreces de 83 morts per còlera de la contornada. Va visitar algunes llars dels morts interessant-se per l’origen de l’aigua de boca que consumien i, així, va identificar la bomba de Broad Street com el principal punt d’abastiment d’aigua del sector. Dels 83 casos de morts, aquesta font era la més pròxima a 73; i 61 dels 83 morts en bevien aigua regularment. A banda, Snow va haver de col·locar correctament unes quantes peces més del trencaclosques que tenia al davant. En primer lloc en la zona, i molt pròxima a la font de Broad Street, hi havia una fàbrica de cervesa que, contra tot pronòstic, no havia patit cap mort per còlera entre els seus treballadors. A més, en un taller també a prop de la font només es van enregistrar 5 morts per còlera d’entre els vora 500 treballadors. Què passava? Snow va descobrir que els treballadors de la cerveseria sols bevien cervesa, ja que no gosaven beure aigua provinent de la font, i que el taller no obtenia el seu abastiment d’aigua potable de la font, sinó d’una bomba pròpia, privada, d’aigua potable.

En segon lloc encara restava un problema per resoldre. Snow va identificar habitadors de Golden Square que van abandonar el barri al principi de l’epidèmia traslladant-se a llocs de la ciutat lliures de còlera però que, tanmateix, van morir encomanats per la malaltia. Com era possible? Doncs Snow va descobrir que aquestes persones havien begut aigua de la font de Broad Street abans de deixar el barri...

Estic segur que Snow no s’esperava la magnitud del que havia trobat. Ràpidament va comunicar els seus resultats a les autoritats, les quals van inhabilitar, entre les protestes del veïnat, la font de Broad Street. Ara a Snow sols li calia esperar a que es produïra una disminució dels casos de còlera a la zona per confirmar la seua hipòtesi.

John Snow va situar sobre un mapa de Golden Square les morts produïdes pel còlera i la ubicació de les diferents fonts públiques, obtenint així la demostració gràfica de la relació espacial entre les morts i la font de Broad Street. Arran de la demostració d’aquesta relació es va inhabilitar la font, com s’ha dit, i es va descobrir que a pocs peus d’on la font extreia l’aigua hi havia un pou negre on van anar a parar uns bolquers d’una xiqueta que s’havia encomanat de còlera amb un altre origen i que hi filtrava el seu contingut. Així va restar confirmada la font de Broad Street com l’origen del brot epidèmic a Golden Square.

John Snow no va ser l’únic a Anglaterra que treballava en la relació geogràfica entre malats i la possible font d’infecció, però sí que va esdevindre el més famós per diferents motius, d’entre els quals en destaquen la seua meticulositat i el seu rigor i, com s’ha dit al principi, la seua capacitat d’observació, de raonament i de deducció. Així John Snow, en georeferenciar els morts per còlera de Golden Square, va elaborar un mapa que esdevindria icònic i que, malgrat tot, no serviria per a salvar molta més gent durant aquesta tercera epidèmia de còlera a Londres, ja que tot i que a Golden Square es van reduir les xifres d’incidència de la malaltia i de morts i el brot es va controlar, la pressió popular i la predisposició de les autoritats a creure en la teoria de les miasmes, va acabar amb la rehabilitació de la font de Broad Street per al seu ús públic.

La teoria de l’encomanament del còlera de John Snow va ser rebutjada per la comunitat mèdica, i no va ser fins a la quarta epidèmia de còlera a Londres en 1866 que va ser acceptada. John Snow va morir en 1858. A Internet es pot trobar molta informació amb tots els detalls sobre aquesta fascinant i estimulant història. Hi recomane el vídeo John Snow and the 1854 Broad Street cholera outbreak, disponible al canal de YouTube de Harvardx.