L'any Fuster: xàfec o pluja fina?

Vaja per davant que a un servidor li sembla la mar de bé que se celebre l’any Fuster. Cert que no calia aguaitar al centenari del seu naixement o als 60 anys de Nosaltres els Valencians però més val tard que no mai. Hi ha una certa dosi de mala consciència perquè, no ens enganyem, Fuster ha estat no sols blasmat i llançat a les flames de l’infern (o de les falles) pel blaverisme militant. També ha estat un personatge incòmode per a un PSOE (del PSPV no en queden ni les cendres) poruc, des de fa molts anys, davant el constant atac a la llengua, a la cultura i al País d’una dreta que fa de la ignorància el seu argument, en fer ús de la munició que, fa més de 40 anys, li subministraren els Abril Martorell i Attard (D. Emilio), amb l’ajuda d’un corifeu tan conegut com nefast, Manuel Broseta, Miguel Ramón Izquierdo i  personatges tan singulars com Carrau Leonarte o Giner  Boira. 

La prova de la incomoditat que suposava i suposa Joan Fuster per a la dita esquerra (si és que ho és, deia el mateix Fuster) és la resposta de l‘ex-honorable Joan Lerma quan la dreta atacà l’humil expressió “Fer País”. Tan docte personatge es depenjà dient que preferia “40 anys convivint  junts” perquè allò de fer país li devia semblar massa “divisori”. Convivint o suportant-se o suportant personatges així. Cosa gens estranya en l’inventor d’allò que els invertebrats viuen la mar de bé i que això de vertebrar el País era fer volar coloms. Un cinisme que vol mostrar-se com a expressió de moderació i una  moderació que té continuïtat en l’actual govern del Botànic. No debades, l’actual president Ximo Puig fou entre 1986 y 1995 director de Relacions Institucionals i Informatives de la Generalitat Valenciana amb el governs de Joan Lerma i, abans, cap de gabinet de qui encara és senador del Regne. Sols cal llegir el discurs de “La Veu dels Valencians”  del 9 d’Octubre de 2021 per comprovar  fins a quin punt està viu un discurs  tebi que fuig  del soroll i  de la  controvèrsia  i “posa en valor” el seny i el trellat encara que duga a la invisibilitat. Ni tan sols l'ignominiós finançament els fa alçar la veu. No mai és el moment i a Madrid, al PSOE, tampoc li va bé obrir la caixa de Pandora. Ítem més, parlar en castellà en la festa d’Elx d’aquest estiu no és una anècdota i sí un pas més endarrere per si no tinguerem prou amb les ensopegades del requisit lingüístic i l’exempció “per llei” al Síndic de Greuges, Angel Luna, d'usar el valencià. Vergonya cavallers, vergonya!!!.  I allò de “L’Espanya de les Espanyes” encara no ha estat explicat, com tampoc la proposta (crec que ridícula i inoperant) de  descentralitzar institucions estatals (a veure que ens toca en el repartiment!).

Per tant, benvingut siga l’any Fuster i que a tots els llocs de parla catalana (la parla comuna, dialectalismes de tota mena a banda) es recorde a Joan Fuster i es reivindique  la importància de la seua figura i la seua riquesa intel·lectual, social i literària. Doctors té l’església (sempre hi ha d’esglésies) i no caldrà que siga jo -un perfecte outsider- qui recorde que en Fuster es donen cita la poesia, l’assaig (amb un mestratge indiscutible), l’art ('El descrèdit de la realitat'), una filosofia (allò d’agafar una vaca pels collons) allunyada de la metafísica i del materialisme dialèctic (que li semblava, amb raó, una boutade), un humanisme radical, un materialisme conspicu i la raó i els aforismes com a eines de reflexió i comprensió. Un Fuster irònic, vitriòlic i desinfectant que  recomanava llegir Russell i que, entre “Cristo!!” i “Cariño!! gaudia de llargues converses plenes d’humor amb els seus voluntaris interlocutors on no hi havia límit temporal ni temàtic.

Dit i fet, totes aquestes vessants (importants) no poden ni han de fer oblidar el seu compromís polític ni la seua tasca d’agitació permanent, en un intent “gramscià” (com diu el meu amic Nèstor Novell), no exempt d’utopia, per tractar de superar l’endèmica somnolència digestiva dels valencians, la qual cosa implicava la defensa, sense cap mena de subterfugis, de la unitat de la llengua i la modernització del seu ús. Això sí, deixava explícitament als que feien política la tasca de “traduir” la reflexió en acció. A sovint he pensat que és un fet sorprenentment menystingut la proesa d’escriure el 1962 Nosaltres els Valencians, en ple franquisme, quan predominava la foscor i l’opacitat i quan personatges  com Ombuena, Diego Sevilla o Corts Grau, “dictaven doctrina”. Per aquesta raó, em surt una mena de somriure  un tant amarg davant de tanta revisió i tanta tercera via. El primer que dubtava d’ell i que no defugia la polèmica i la controvèrsia era Fuster. No cal dessacralitzar allò que no és sagrat i més ens vindria a compte si  assumirem el seu tarannà. Si, com es sol dir, alçara el cap, es faria un fart de riure del seu aniversari, alhora que es faria creus d’aquesta societat “líquida” a la qual hem arribat.

Ara em toca explicar una mica allò de xàfec i la pluja fina. Mai he estat amic  d’invents com “el dia de...”, la “capitalitat de....” ni “l’any de...”. Pulsions consumistes  i expiacions de mala consciència a banda, sempre m’ha semblat que  aquestes celebracions  temporals  no deixen de semblar-se als xàfecs. Quan plou a bots i barrals o a poals, l’aigua ho arrossega tot i fa més mal que bé. Acabada la tempesta, torna la vida quotidiana com si res hagués passat i la memòria -sempre feble-  no triga en  oblidar-se de trons i llamps.  Molt diferent -no en tenim massa d’experiència a la Mediterrània - és la pluja fina, aquella que va poc a poc humidificant el  terra i  afavorint les collites.

Doncs utilitzant aquesta fàcil metàfora, sols desitjaria -cosa ben difícil- que l’Any Fuster  fos com la pluja fina i que, en arribar l’1 de Gener del 2023, no  es repetirà allò de feina “feta” i a un altra cosa, tot i que tinc seriosos dubtes  sobre el que fins ara han estat unes tèbies celebracions que no han arribat a ser compartides per un mínim de la malaguanyada opinió pública.

Dubtes a banda, el que sol passar amb “l’any X” o amb la “capitalitat mundial de l’any X” és el ràpid oblit una vegada superada la fulla del calendari. Si em pregunten com es pot evitar aquesta mena de maledicció em posen en un compromís però, per sortir  de l’impasse, sí que hi ha dues coses que crec ajudarien a reconvertir el xàfec en pluja fina. En primer lloc, començant per allò més a prop que ens pertoca, “fer país” és equivalent a sostreure’s del procés de dimissió  col·lectiva i institucional que anem arrossegant. Ja fa molts anys que tinc molts anys, parafrasejant a Serrat. I això val per als que creuen que amb la “moderació i el seny” guanyaran vots i per a una  universitat que cada vegada s’allunya més del seu paper (allò  dels Consells Socials de les Universitats és una pura farsa). De l’empresariat i altres institucions m’estalviaré l’esforç. Si hi ha una cosa evident és que un País sols és  si vol ser i aquesta voluntat de futur  ha de mobilitzar i no desmobilitzar  els recursos socials  i fer polítiques eficients alhora que comprensibles i explicables. I acabar abans que siga massa tard amb el provincianisme i el provincialisme (ai! no crec que se’n sortim).

L’altra pota de la pluja fina té molt a veure amb allò que  sense embussos Fuster anomenava el “regionalisme catalunyenc”. És clar que a Catalunya el conflicte polític  que esclata amb l’I-O domina l’escena i l’argumentari, però la Sènia no pot continuar sent  una divisòria mental. Cal (pense) una perspectiva més ampla  i una mirada  feta des del turó. El País Valencià, el Principat i les Illes, hem tingut  i tenim dinàmiques  històriques diverses i reptes actuals diferents però també convergents. El ciment (la unitat de la llengua i les relacions culturals) no son fets aliens a la voluntat col·lectiva i cal rebutjar tota presumpció d’immanència, Dit d’una altra forma: “ni el territori, ni la història, ni tan sols la llengua -per molt importants que siguen, i tant que ho son!- son suficients sense la voluntat de ser... Si manca la voluntat col·lectiva de ser País, de  fugir de la provincialització, senzillament, aquest deixarà d’existir com a tal i romandrà  com una mera circumscripció de tres províncies al si de l’Estat” (Nèstor Novell i Josep Sorribes. Noticia del País Valencià. València. 2021.  pg.490). Fugir de la provincialització no és un problema sols “valencià”. Existeix- com deia Fuster- el  regionalisme catalunyenc i si no es reforcen els lligams de la llengua i la cultura no anirem enlloc.  Com deia un acudit recent: “El catalán, el valenciano y el mallorquin son tres lenguas diferentes. Això s’ha d’escriure  en castellà perquè si  escrius: el català, el valencià i el mallorquí són tres llengües diferents, no saps si ho has escrit  en català, valencià o mallorquí”. Doncs això. O juguem tots o trenquem la baralla. Hi ha xarxes i instruments. Cal utilitzar-los  sempre des d’un pla d’igualtat i col·laboració. Crec amb sinceritat que això és el que reclamaria Fuster. Pluja fina.