Ja no em sorprèn gens que els partits i els cercles progressistes valencians es renten les mans davant qualsevol conculcació de drets fonamentals que tinga lloc a Catalunya. Sembla que si l’Estat comet una injustícia a Madrid, tothom hem d’anar com cagalló per séquia a denunciar-la, a solidaritzar-nos amb la víctima, sovint alguna estrella mediàtica de l’esquerra madrilenya. Però, si això passa a Catalunya, la tendència del progressisme valencià és a desentendre-se’n, a mirar cap al paisatge. El més trist per a mi —com a valencianista— és que el valencianisme oficial també practica la tàctica de l’estruç i, quan a Espanya s’atia l’anticatalanisme polític, judicial o mediàtic, amaga el cap sota terra. La raó ja la sabem: des de fa com a mínim un parell de dècades, el valencianisme polític pensa que qualsevol identificació amb Catalunya no l’afavoreix electoralment i, doncs, Barcelona sembla més lluny de València que Honolulu. Que no ens estigmatitzen com a catalanistes, i si no ens voten que no siga perquè no ens mostrem com a valencians ben distints dels catalans.
Ara bé, la gravetat de l’Operació Catalunya requereix un canvi de perspectiva, una aposta radical per la higiene democràtica. En la lluita il·legal contra l’independentisme català, el deep state espanyol ha atacat tan abjectament els valors democràtics que callar davant això és ser-ne còmplice. Els partits progressistes valencians haurien de triar entre l’ètica —ni que siga, seguint Max Weber, la de la responsabilitat— i el temor de perdre votants. Fins i tot podrien fer una miqueta de populisme: ¿per què PP-Vox poden portar al Parlament valencià un debat trampós per criminalitzar la llei d’amnistia i el PSOE i Compromís no hi poden destapar les clavegueres de l’Estat en què està implicat el Partit Popular? Perquè, segons tots els indicis, l’Operació Catalunya acaba o comença en la cúpula del Partit Popular i en el que, quan es van produir els fets, era el seu número u: el sempre encriptat M. Rajoy.
L’únic dirigent valencià que ha criticat l’Operació Catalunya —sense alçar massa la veu— ha estat l’expresident Ximo Puig, però ho ha fet més per seguidisme del seu partit —el PSOE, per salvar el govern de Pedro Sánchez, ha trobat una mina en l’Operació Catalunya— que no per voluntat pròpia. Jo encara espere que algun podemita valencià o algun defensor nostre de Sumar s’esgarre les vestidures davant una conducta tan antidemocràtica. I els de Compromís? Per què Àgueda Micó o Joan Baldoví no se n’escandalitzen públicament? (potser estan massa enfeinats repartint mandarines al Congrés espanyol) O els d’Iniciativa: tan preocupats com estan pels drets democràtics del planeta i pel lawfare, patit en carn pròpia, ¿per què no diuen res en aquest cas? Ja sé que ara estan atabalats per afers casolans, per la reorganització del tauler intern que decidirà qui és peó, alfil, cavall, torre o reina —un escaquer rebolicat que pot acabar com el rosari de l’aurora—, però podrien, durant uns dies, abandonar la política de campanar.
Potser al País Valencià ja hem perdut la sensibilitat per escandalitzar-nos davant certes coses, ni que siga amb l’hipòcrita «Quin escàndol?!, Quin escàndol?!» d’aquell entranyable gendarme de Casablanca. Al capdavall, contra nosaltres no idearan mai una «Operació País Valencià», ni ens aplicaran cap 155: sembla que els valencians, en l’ADN polític, portem l’acatament servil davant un Estat —deep o no deep— que ens maltracta. Però l’Operació Catalunya va més enllà de Catalunya: jo diria que és una descarada «Operació Democràcia». No sé si els partits progressistes valencians se n’adonen, de quina hegemonia s’albira en l’horitzó com una tronada molt fosca. Perquè l’statu quo que ja està ací, que ja empudega tot Europa i Occident, és aquest: uns Estats policíacs, poc o gens democràtics, als quals no els tremolarà la mà a l’hora d’erradicar o eliminar —si cal amb violència extrema— els dissidents, els diferents, les minories, els «altres»... i, si poden, la nostra tímida socialdemocràcia. Quan els valencians reaccionem potser ja només serem un balbuceig innecessari, encara més intranscendent del que ho som ara.