La socialdemocràcia és un muntó de cendres. No sabem ni si oculta brases, perquè calfa poc. Per això en les pròximes eleccions europees guanyaran les dretes i ultradretes. En els últims vint anys, a Europa no hi ha hagut cap ideologia que haja perdut més credibilitat que la socialdemocràcia. Qui ha patit més el descrèdit de la política són els partits d’esquerres que, des de dins del sistema liberal, no han sabut convèncer de l’eficiència d’aquest sistema quan han governat. I això s’ha traduït, a la pràctica, en un “segrest de la política”, una idea que desplega el darrer assaig de Lluís Calvo.
En El segrest de la política. Per una democràcia més enllà dels partits tradicionals (Anagrama) el poeta i assagista Lluís Calvo fa una crítica —constructiva però radical— a una democràcia atrapada en contradiccions conceptuals, inèrcies culturals eixorques i desídies de pensament i actuació. El que ningú pot negar a hores d’ara —si no és des d’una visió interessada o enganyosa— és que la política institucional, com diu Calvo, “s’ha mostrat incapaç de transformar les nostres vides”. Els processos de decisió política tenen lloc entre unes oligarquies o elits que fan poc o res per afavorir la participació dels ciutadans. Aquest impàs institucional és una part de l’argolla que té emmanillada la política. L’altra part és el populisme —sobretot dretà i ultradretà— que s’aprofita d’aquesta inacció. “La crisi de la democràcia és una reacció per part de la ciutadania contra el sentiment d’haver estat traïda en les seves conviccions més íntimes”, diu Calvo. No cal recordar que, a tot Europa, les classes desafavorides alimenten bé el viver de vots de la ultradreta.
Tot i que Calvo parla de la democràcia en general, quan afirma que “les democràcies s’han acomodat en excés a la placidesa i han obviat la seva raó de ser”, no puc sinó pensar en la socialdemocràcia. Des de la crisi econòmica del 2008, en què s’han fet paleses les fallides i mancances del neoliberalisme, els partits d’esquerres, quan han governat, han descuidat la intervenció econòmica i la justícia social. Ha semblat i sembla que la socialdemocràcia s’adreça tan sols a uns sectors acomodats de la societat, sobretot funcionaris i assalariats d’ingressos alts. I en les dos últimes dècades, la desigualtat a Europa —la distància entre els de dalt i els de baix i l’aprimament de la classe mitjana— ha augmentat de manera vergonyosa. ¿A qui deu votar el repartidor d’Amazon o de Correos, l’estibador d’un port o d’un aeroport, el cambrer del turisme massificat, els autònoms de tota mena, els llauradors, les dependentes dels centres comercials, els paletes o les cuidadores de persones majors? A la socialdemocràcia que d’esme haurien de votar?
Per a les eleccions europees del 9 de juny no hi ha partit d’esquerres europeu que no estiga fent de l’antifeixisme el seu mascaró de proa. Per fortuna, la voluntat antifeixista és ferma. A Espanya, per exemple, tots els graus i matisos de la socialdemocràcia —PSOE, Compromís-Sumar, Podemos, ERC, Bildu...— es presenten com a forces imprescindibles per guanyar el torcebraç a l’onada ultradretana. Però, més enllà de consignes benintencionades, el que no es percep, el que no arriba a la població més vulnerable, és la claredat de les solucions. D’entrada, causa estranyesa que la socialdemocràcia, de sobte, apel·le a una cultura antifeixista quan, durant anys i panys, ha fomentat la cultura de l’acomodament, de la felicitat gratuïta, de la festa inacabable, del presentisme, del consum existencial. D’altra banda, no se sap massa bé quines són les propostes quant a política laboral, d’habitatge o migratòria —jo crec que no s’explica prou la importància de l’emigració per a la nostra supervivència econòmica—, uns temes als quals són molt sensibles les classes mitjanes i baixes que, com l’aire que respirem, estan demanant seguretat i un mínim de benestar —el mannà que promet la ultradreta.
“Hi pot haver una veritable democràcia mentre hi hagi desigualtat social? Aquesta és la pregunta clau”, diu Lluís Calvo. De la resposta que hi done la socialdemocràcia dependrà que reviscolen les seues brases. Els partits esquerrans han de començar a remoure les cendres pròpies. El més o menys fracàs en les eleccions europees del 9 de juny pot ser un bon punt de partida per a encetar una profunda reflexió sobre la identitat esquerrana. Perquè el que s’albira, el que ja s’olora, és una llarga edat de gel.